Bolivia. Potosí: la mare de totes les mines

Com veieu ja hem deixat el salar i ens hem dirigit cap a Potosí, ciutat historicament coneguda per la seva plata, i sobretot, pel Cerro Rico, que durant milers d'anys, va ser la font de riquesa de mooooltes persones, i per què?, doncs perquè fins fa poc era considerat la mina de plata més important del món (en època de colonització, fins les ferradures dels cavalls eren de plata). Imagineu!. Bé, la ciutat, com veieu, té un aire colonial important, arquitectura i colors coneguts per nosaltres. Al fons, el Cerro, d'uns 4.800 m que per cert, pertany a la cordillera dels Andes.

Com a tota sudamèrica, i més en Potosí, et trobes enormes catedrals i esglèsies, que ja formen part de la cultura indígena, i tot i que sembli extrany, ells mateixos són els màxims devots (els espanyols van fer una bona feina). Si us fixeu, les dones tenen una vestimenta tradicional que utilitzen sempre, barret inclòs. La ciutat encara conserva detalls d'èpoques passades esplèndides i pomposes.

A Bolivia és molt comú trobar-te neteja sabates, que per 10 bolivians, te les deixen netes i brillants. Ara però, és mala hora pel negoci i el millor és llegir una miqueta.

Aquí teniu: la muntanya que escupia plata. Ja no és així, o si més no, no tant, i d'ella s'extrauen altres minerals, com sulfat de cobre, plom, zinc o estany. Heu de tenir en compte que un 25 % de la població de la ciutat viu directament de la mina (la ciutat té uns 780.000 habitants), i això vol dir que el tema de la mineria, aquí, és vida o mort.

Nosaltres, com gairebé tothom que arriba a Potosí, hem decidit conèixer una miqueta com és aquest món tant dur, així que ens hem arribat fins a una de les cooperatives, hem buscat a algú i hem entrat. Senyors: que dur, que dur!.

Com funciona la cosa: tu ets miner, formes part d'una cooperativa, aquesta té una mina (nomès al cerro en n'hi ha unes 40. Penseu que per la provincia en n'hi ha més, i pel país encara més). Entres i piques. Punt. Busques la Veta, el fil del mineral. Així de simple. Com més piquis, més possibilitats tens de guanyar diners. Sí, hi ha martells neumàtics i dinamite, però el pic també és una realitat. Com veieu, el lloc dóna que pensar.

Aquí ens teniu, amb un grupet d'argentins amb els que vem montar el grupet, davant del nen guia, i del "tio", que és la figuta que els miners idolatren, i que has de obsequiar amb fulles de coca, cigarretes i alcohol (de 96º que els miners veuen) perquè estigui content i no els hi tregui el fil del mineral. Per cert, sabieu que les dones no poden entrar a la mina perquè la pachamama (mare terra) és gelosa i no vol dones on ells dóna de menjar als homes?. Bé, tradicions. Estem fent unb ritual per honrar als miners.

Dins de les mines, et trobes galeries enormes, passadissos petitissims, i caigudes d'uns 500 m. Penseu que dins del Cerro, existeix un món sencer, que el turiste mai coneixerà ni entendrà, i un s'ha de quedar amb les percepcions del lloc. Suposo que si us diem que aquí existeix el treball infantil (nens de 6 anys), i que cada mes es moren 5 miners (cada mes!), i que la vida, per aquests paratges, no és del tot alentadora per les futures generacions, podreu entendre una mica que la vida, en molts casos, és molt més dura del que nosaltres mai arribarem a comprendre. Es cert que et trobes associacions que lluiten per treure als nens de la mina (vem anar a visitar-la, però era tancada. Coses del país), i que les mateixes cooperatives es preocupen per la "seguretat", però la realitat és la que és. Dura de collons.

Per sort, nosaltres sortim a trobar-nos amb la llum del sol. Aquest és d'aquells dies que et sents com un estúpid, com un privilegiat estúpid. Que fàcil que és per tots nosaltres veure la llum del sol, i que poc ho valorem, no?

Però la vida a les mines és constant i no para mai: noies a casa seva (casa ubicada al ben mig del Cerro), i nens que tornen de l'escola i van a veure a son pare o potser a vendre pedretes extretes de la panxa de la muntanya, que els turistes, nosaltres, comprarem. Bé, i ara us explicarem una d'aquelles experiència sociológiques que es tenen quan viatges: sense saber com, una tarda nit ens trobavem a prop d'una esglèsia on hi habia molta gent local, ens vem acostar, i sense saber res de res, ens van convidar a acompanyar-los. Nosaltres, valents, els vem seguir. Quin era el ritual? doncs l'enterrament d'una persona, d'un miner de 36 anys, pare de tres fills. No us creieu que l'ambient era de pena total, no, més aviat respecte i silenci. Bé, vem arribar a casa de la família (molt però que molt humil), i ens van indicar on era el difunt (no el cos, sinó una fotografia, pec,es de roba, tot rodejat pel "tio" de la mina). Allà, en silenci, et passen fulles de coca i alcohol que els miners veuen, i, abans de beure o mastegar, s'ha de donar tribut al mort, mmullant el terra on és ell, i deixant també algunes fulles. Allà, a l'enterrament, et trobes a toa la família,veïns i tots els companys de la mina. Hem de dir, que teniem una mica de por al pensar que potser, la nostre presencia no fos benvinguda, ja que, tot i ser convidats per la familía, penseu que generalment aquí es viu en comunitat. Però ens vem sentir cómodes (tot i ser un enterrament), i la gent va ser molt molt amables i generosos amb nosaltres. Com de generosos? doncs us imagineu que, quan penses que l'enterrament s'ha acabat, et posen a les mans un plat amb molta arròs, verdures i...... mig cap de xai!!! Literalment, i t'ho has de menjar tot, perquè sinó das una deshonrra al mort. Nosaltres no voliem fer cap deshonrra, i menys encara veient el nivell econòmic de la família. Així que tot cap endins, i quan acabes, quan el plat és net (i l'estòmac a punt de petar), entre sonriures, perquè tu no tens ni idea, s'ha de treure l'ull de xai sense trencar-lo, deixar-lo en un plat, i posar una mica de plata en un altre plat, per la família, que ara, ja no té cap, ja no té diners per menjar. Bé, com aquesta, cada mes en n'hi ha 4 o 5, 4 o 5 que ja no tenen diners per menjar perquè el pare ha mort a la mina. Per cert, el velatori dura 9 dies, on es repeteix el ritual. Una experiència, vaja!.

I desprès de tot, la ciutat dorm. Sempre dorm per la nit, perquè el dia és dur. Al fins el Cerro Rico, i a la fanda d'ell, tota la ciutat que tants anys ha vist com els seus minerals eren expoliats i venuts a l'exterior, sense quedar-se ni un duro en la terra d'on tot surt. Us imagineu el que deu ser guanyar-te la vida de la mineria, viure a la panxa d'una muntanya, amb un pic i una llumeta, masegant coca per no tenir gana o son, i vendre els teus tresors per 4 euros de merda?. A nosaltres encara ens costa imaginar-ho. Bé, ara enfilem cap a Sucre, capital no constituional del país, on coneixerem una mica més d'història d'aquest país trepitjat pels espanyols.