Argentina. Iguazú: ...y el agua calló.

Sí, ja ho sabem....quina passada, no??. Aquí les teniu, les grans catarates d'Iguazú, o "aguas grandes" com el seu nom original guaraní indica (Y-guazú). No, no us penseu que aquesta imatge és nostre, només la hem penjat perquè pogueu entendre una mica millor la magnitud del lloc: 270 salts d'aigua (segons l'època, peruè senyors, tenen èpoques seques, on no cau gens d'aigua), el més alt uns 82 metres, i una amplada total d'uns 4 km. El riu que veieu és el Iguazú que neix a 1.300 Km. a Brasil, i continua el seu camí per ser afluent del Paranà. A la imatge, al centre esquerre teniu Brasil, al sud, Argentina, i al nord, Paraguay. Nosaltres hem visitat el cantó brasiler i l'argentí. Que quin és millor? impossible comparar.

El cantó argentí. Bé, poques paraules calen per descriure aquest lloc: heu d'imaginar el sollor de l'aigua al caure, tota la roba xopa i tu, amb cara de flipat totttt el dia. Penseu que hem enganxat l'època on les catarates estàn a tope d'aigua, tanta, que es formen con neblines de vapor, i et costa veure l'horitzó. Aquesta imatge és la que queda tapada a la primera foto aèrea.

Quan un s'acosta a la "Garganta del diablo", veu que el riuva dessapareixent, però no s'imagina de quina manera. Vas caminant, cada vegada el soroll és més fort, la roba comença a mullar-se, vols arribar ja!, prepares la ment i....

Zas!!, arribes a la boca del diable, completament xop, i t'adones que la teva ment no ha pogut preparer-se per aquest espectacle dantesc.

Perquè entengueu les dimensions: al fons, a ma dreta, podeu veure una edificació (creiem que un super hotel)....enteneu com és de ferotge aquest salt?. Penseu a més, que a ma dreta queda una part del salt més potent que no surt a la imatge.

Aquí el teniu, en la seva força absoluta, on el vapor d'aigua forma arcs de sanmartí que donen una imatge més única del lloc. De debó us dieu, que t'entren ganes de saltar-hi (el problema és que desprès un voldria tornar a pujar, i és una mica difícil).

Somni realitzat! Un menys a la llista! Iguazú és d'aquells llocs que. tot i ser molt turístic, t'evadeixes totalment de tots i tothom per gaudir de l'espectacle que tens davant.

Ah!, i perquè veieu que no enganyem, hem rescatat de la xarxa aquesta imatge de la "garganta del diablo", amb un filet d'aigua. Que us sembla!, i no és que algú tanqui l'aixeta, no, simplement quan no plou, no cau aigua. Sembla conya, eh!. Ara, imagineu venir fins aquí, amb les ganes de mullar-te, i enlloc d'aixó trobar-te pedres, pols i molta gent amb cara de "cagonlap...". Uf!.

Realment et pots acostar molt als diferents salts. Aquest és un que et deixa sord durant uns segons, ja que el sollor es fot dins teu i no surt fins que t'allunyes uns bons metres.

El cantó brasiler. Per poder orientar-vos bé, a ma esquerre teniu "la garganta del diablo", però des de l'altre cantó. Si ens posem a comparar, potser en la part brasilera tens menys oportunitat de mullar-te, però et deixa amb cara de tonto igualment.

La primera imatge panomàmica des d'Argentina, està treta des de la part superior dreta d'aquesta imatge. Veieu doncs, que les panoràmiques són totalment diferents.

Per mentira que sembli, quan et quedes observant la caiguada d'aigua des d'aquí, de cop i volta, veus que uns ocells petits dessapareixen dins del salt; no t'ho pots creure fins que aixeques el cap al cel, i veus com baixen volant molts més. Resulta que els ocellets, quan les catarates es sequen, fan el niu, i quan tornen a crèixer, ja coneixen el lloc exacte per entrar-hi. Flipant, no?

Tots tenim a la ment aquella imatge de la peli d'aventures on el prota, amb la seva barqueta de fusta, desprès de salvar a la prota dels indis dolents, cau per un salt com aquests, i salva la vida tranquil·lament....ja, ja i ja; d'aquí, no es salvaria ni l'apuntador.

Papallones. Milers i milers de papallones per tot arreu. de tots els colors i tamanys. Llavors: catarates amb arc de sanmartí i papallones volant al teu costat: postal perfecte per recordar toooota la vida, no?.

Com sempre, vagis on vagis, i si estàs una mica atent, o si més no, si estàs receptiu a les bones vibracions, et trobes gent amb mooolta bona onda. En aquest cas són en Jorge i l'Arancha de Burgos. Nois, queda pendent una visita a la vostra terra per tastar altres sabors. I ara....anem direcció a Tucumán, que es troba al nord oest del país. D'allà, anirem enfilant cap a Bolívia, però amb calma, amb molta calma. Si teniu temps i us bé de gust, podem compartir moments. PER CERT: com hem decidit passar a paper el blog una cop a casa (per tenir un record material, doncs ens encantaria que, si hi ha algú que va mirant de tant en tant el blog, deixes una petjada al nostre camí en foma de comentari. Res obligat, eh!, simplement és agradarà, d'aquí 20 anys, veure els vostres noms impresos en la nostre vida. Bé, que marxem! salut per a tothom!

Argentina. Buenos Aires: al final, allò important són els amics.

De tornada a Buenos Aires que estem!. Al llarg dels 2 mesos llargs que portem en aquest país, hem conegut gent que, per una raó o per un altre, connectes de manera especial, i com tots són porteños hem decidit passar altre vegada per la capital per poder estar amb ells. Als protagonistes ja els coneixeu, però igualment tornem a fer presentacions: Malena (vem connectar a Puerto Pimámides), amb la seva família: Ruth i Juan (els pares), Camilo i Candela (els germans més petits); que dir.....ens han enamorat tots ells (també la Bobe, l'àvia de la família, que precisament vol dir àvia en jueu).

Ah amics!! aqui els teniu: Mauro i Ariel (els vem conèixer a Mendoza), quin parell més genial, però genials de debó!!. Com els vem conèixer a les seves vacançes (festa, festa!) ens va encantar veure'ls al seu barri, com diuen ells, a la República Separatista de Haedo (vem passar frontera i tot, je!), amb la seva família, i vem descobrir dos paios molt especials. Per cert, Mauro ens ha mostrat una manera genial de jugar al "quien es quien", molt argentina diriem, i Ariel ens va ensenyar com es fa el pa argentí al negoci familiar (mmmm, que bo, curiosament, la competència es diu "la Catalana").

Bé, i arribem a Silvia i Adri (Ushuaia va tenir lloc la connexió). Que dir!, ja van demostrar la seva hospitalitat a la fi del món, i ara, a casa seva, encara ha estat més espectacular. Poc espai però molt de cor, com diuen ells, i quina raó tenen. Hem compartit dies amb ells i ens hem sentit com a casa. No cal dir més, saben que ens ha atrapat la seva manera de ser i de veure la vida, de fet, ens han mostrat una visió de la seva societat que no trobaries mai als llibres. Bé, dir-vos a vosaltres, porteños, que ha estat un veritable plaer haber connectar d'aquesta manera genial. Al cap i a la fi, al final sempre queden els amics, i vosaltres sempre quedareu. No cal dir que casa nostre és casa vostre. I ara hem de seguir, hem de continuar el nostre viatge; marxem cap un llocs d'aquells únics al món: les catarates d'Iguazú....aigua, molta aigua!. Guau!. Anem, no?.

Argentina. San Agustín del Valle Fértil: walking to the moon

Welcome to the moon....bé. concretament a la vall de la lluna, o originalment anomenat Ischigualasto. Aquest parc del triàsic, que es troba a prop de la població de San Agustín del Valle fértil (6 hores des de Mendoza), és molt important pel que fa a restes de fòssils de dinosauris, d'uns 250 milions d'anys. Caminar per aquests paratges surrealistes, et fa sentir que et trobes en un lloc que no és terrestre. Fa molt de vent (d'aqui les formacions que et trobes), la llum és especial i respires una atmosfera molt particular. S'ha de venir per entendre les sensacions.

No us penseu que aquestes formes són fetes per la ma de l'home, no. L'aigua que va passar per aqui i altres condicions van donar aquestes "pilotes" de pedra tant úniques. La més gran deu ser d'un metre d'alçada.

Per poc que ho sembli, aquestes terres han viscut èpoques d'abundància d'aigua, vegetació i vida animal, fa mooooolts anys. Ara però, ja veieu com són els aires per aquí.

Sense conèixer la lluna, sense saber com és caminar-hi, aqui et trobes com si fossis el primer en trepitjar-la, el primer que ho fa sense cap mena d'equip.

Quantes coses estem veient amb els propis ulls ! quans llocs estem coneixent! Recordarem tots els moments viscuts? Que més dóna si ja estan viscuts, no?.

Aqui teniu el submarí, una formació rocosa molt gran, i sí, quan estàs a prop, tens la sensació que és un submarí a punt d'endinsar-se al mar. Quin mar? doncs el que t'imaginis tu!.

Tres formacions diferents, totes amb un nom, però ho deixem aquí per qui vulgui batejar-les amb noms una mica més creatius que els propiament posats per les autoritats. Són espectaculars. En la segona imatge, podeu veure el vent que fa amb la sorra girabt al teu voltant.

Dancing to the moon!. Us deixem aquest passesig llunàtic perquè veieu que no cal ser astronauta ni de la NASA per fotre una caminata per la Lluna. Bé, ara tornem a Buenos Aires a veure a amics que hem fet arreu del país. Tenim moltes ganes de veure'ls!!, així que cap a la capital tornem. Quin plaer voltar per voltar!! ens agradaria molt que vinguessiu amb nosaltres. Veniu?.

Argentina. Mendoza: terra de vins i bona gent

Us saludem des de Mendoza, terra de vins per excel·lencia d'Argentina. En un primer moment, teniem pensat anar pujant per Xile des del sud d'Argentina, fins arribar a Santiago, però evidentment no ho hem fet (ni ho farem), així que ara ens trobem en d'aquesta ciutat acollidora, coneguda pels seus vins, i per la seva festa de la verema, un cop a l'any, just per les dates que nosaltres hi hem estat. Ole!. La ciutat es troba rodejada de milers de vinyers i bodegues, i com veieu, una d'elles (una de les més importants), és família, però no reparteix beneficis...

Moltes de les bodegues, encara utilitzen les tradicionals botes de roure francès, que donen un gust diferent al vi.

Però la ciutat no és nomès coneguda pels seus vins, ja que també es troba a prop de l'Aconcagua, sostre de llatinoamèrica, 6.982 m. Nosaltres hem fet cim........bé, potser no cim....hem arribat a prop.....d'acord, hem passejat per la vora, però tot i així, que espectacular que és!! i no ens oblidem que ens trobem a 3.300 m sobre el nivell del mar, i us assegurem, que si notes la falta d'aire. La llaguna que veieu ,té el nom de "la laguna espejo". Ens preguntem per què.

Com més t'apropes, més petit et sent i més gran és l'entorn. El silenci és gairebé total, trecncat pel riu que baixa directe de glaciar; no et trobes ningú pel camí, i no pots deixar de mirar endavant i pensar que vols fer cim. Bé, per a qui l'interessi, per fer cim (el més "senzill"), cal aclimatació i estar en forma, bona roba (-15 graus), i tot amb un total d'uns 15 o 20 dies, pagant es clar, una quantitat important.

Al baixar de la vall de l'Aconcagua cap a la parada del bus, vem tenir la feliç idea de fer-ho per una via abandonada: guau!!. Com veieu els paisatges són brutals.

Passant per túnels del 1928, on i corria un tren que duia materia d'es de Xile a Argentina. Realment va ser una sorpresa aquest paratge, perquè et dóna una visió molt diferent del lloc.

No puc més!! no puc resistir tanta felicitat!...però, si no passa tren per aquí.....no importa!, tinc fe, tinc molta fe!!.

Abans d'arribar al bus, vem passar pel "puente del inca", únic al món, i fins fa poc, el punt termal més important del país (ara ja tancat, com veieu en la construcció abandonada). El pont es va formar per l'efecte de les aigües minerals, junt amb els sediments que duia; això l'hi dóna els colors que veieu. Per sota del pont, passa el riu amb una força brutal.

Festa de la verema!. Elecció de la reina de la verema!...carroses amb les 18 candidates, cadascuna pròpia d'un departament, és a dir, d'un municipi de la província. CURIOSITAT: mentre van desfilant les carrosses, van llençant a la gent coses. A les nostres carrosses, hi donem caramels, etc....bé, aquí hi donen, llençats amb la ma, pomes, melons, vi (ampolles de vidre....no, aquestes les donen en ma), i carn!, és a dir, a dalt de la carrossa hi ha homes amb el xai acabat de fer, en fan talls i au! cap al públic. Genial no?. Com veieu, també passes comparses i associacions diferents de la ciutat. Per cert, va guanyar la representant de Santa Rosa, com si diguessim Esparreguera.

Un cop vist aquest paratge de vins, et ve al cap com tens d'aprop tu, a casa teva, llocs únics un es fa potser, un dels millors vins del món, però que encara no coneixem. Potser hem de donar més valor a allò que tens a casa, oi!. Home, nosaltre ho fem, però si és cert que queda pendent una visita a terres de vins catalanes. En tot cas, Mendoza ha resultat sorprenentment acollidora.

I ho ha estat en gran part, per la gent que hem conegut, sobretot per Patri, Dani (catalans. Esquerra i dreta de la segona foto), i per Mauro i Ariel (República separatista de Haedo (je). Els deos que queden). Per resumir: gent genial, amb els quals hem passat moments delirantment inoblidables i moments inoblidablement instructius, pel que fa al passat d'aquest país, que, si d'una cosa poden presumir en aquest país, és de conèixer molt bé el seu passat polític (el seu futur no tant). A la primera foto, una feijoua brasilera feta pel Pedro, noi de Bahia, amb la que ens vem posar fins al gorro. Nois, un plaer i esperem que els nostres camins es tornin a creuar. Salut!. Senyors, ara marxem a la lluna, veniu?.