Bolivia. La Paz: ara sí....la gran capital!!!

Que! brutal, no?. La Paz, capital del país, on viuen 1.6 milions de persones en la seva area metropolitana. Doncs aquesta imatge, la que teniu davant, és la primera que veus quan vens de Sucre. Flash!!. 3700 metres sobre el nivell del mar fa que tot el teu cos vagi molt més lent, i fa que l'aire sigui molt més dens, però com portem ja dies per aquí, doncs l'apunament no ha sigut tant greu. Aquesta és una ciutat bastant segura, tenint en compte que estem parlant de sud amèrica, i sempre et trobes gent al carrer. Sempre. Bé, benvinguts a La Paz!!.

Com veieu, el carrer (carrers turísitcs) és ple de botigues on es venen tots el productes tradicionals del país. Aquest carrer precisament és un dels més poblats pels turistes. Tot i així, el tracte amb la cholita (dona amb la roba tradicional que generalment és a les botigues), és genial.

Aquí la teniu: vestimenta tradicional boliviana. Tot i que no es veu, abaix porten 6 capes de roba. Ara, a dia d'avuí, aquestes dones s'han convertit en un símbol del país (gràcies a Evo), però fa pocs anys, fins i tot els seus fills adolescents s'avergonyien d'elles quan els anaven a buscar a l'escola. Bolivia viu canvis importants, i no ens enganyem, ja va sent hora.

Veieu al fons? tot són edificacions, tot!. Mercats i mercats (aquest es diu mercat negre), i tot i semblar un caos, tot té el seu lloc.

A la nit, quan el sol ja no hi és, les botiguetes de flors encenen les llums, i els enamorats passen per aconseguir la flor desitjada. S'està tant bé a la nit! amb aquella fresqueta pròpia de La Paz!

Dues imatges de El Alto, zona de la ciutat que pertany a l'area metroplotina, i on els dijous fan mercat. I que venen? de tot, des de roba tradicional, a roba de segona ma, recanvis de cotxe, música, mobles, menjar, animals. Tot. I com veieu les vistes són espectaculars, com també ho és la cua de micros en espera de clients que baixin cap a la ciutat. Cholitas per tot arreu, eh!.

CURIOSITAT: hi ha cruïlles on et trobes tot de maletes amb cartells com: electricista, lampista, fontanero, etc., i al costat, a l'ombra, tot d'homes xerrant. Que fan? doncs esperant feina, a algú que necessiti els seus serveis, apssi per la cantonada, el cridi i, au!, a currar!.

Una imatge diferent de la ciutat. Com podeu veure, no tot a La Paz són barraquetes o cases baixes. No. també té edificis alts i zones "modernes". Tot i així, la ciutat t'atrapa perquè es troba situada en una vall, tota plantada per edificacions petites.

A Comprar!!!! Quants colors, no?. I veieu tata la gent al voltant?, doncs és sempre, sempre tens mooolta gent al voltant. Us deixem unes imatges de la vida als mercats de la ciutat.

La dona, sempre és la dona qui està a les bases de totes les societats. I Bolivia és un bon exemple del paper de la dona dins el país. Ah! si la dona tingues més poder al món! otro gallo cantaría!.

Quan el sol s'ha cansat, i vol marxar, es despedeix amb una llum espectacular i màgica, i quan aquesta llum cau damunt de la ciutat, sembla que els vidres de les cases treguin foc.

D'això es diu gust estètic, eh!. A baix, és a dir, quan abaixes el cap, el caos ordenat és el mateix: els semàfors funcionen però no tots el volen mirar, pitar...pi, pi....és més pràctic.

Com deiem, La Paz amaga futur, amaga nus barris, i aquest és un, que la ciutat utilitza de pulmó, i ja veieu que estem molt ben acompanyants per la Tània i el Xavi. Catalans pel món!!. Ells, com nosaltres, ja porten lluny de casa uns bons mesos, així tots quatre a Bolivia: fem país!!! i celebrant el Sant Jordi tots plegats!.

El Valle de la Luna, és una formació rocosa que es troba a 20 minuts de la capitat, i que s'arriba amb micro. Té el seu rotllo veure els colors de la roca i com l'home que veieu a la foto, acompanya les teves passes per el lloc, amb la seva flauta.

Ara bé, a Bolivia on sigui i com sigui, s'edifica, ja sigui a dalt de la muntanya de La Paz, o gairebé a tocar del Valle de la Luna. Les vistes que segur tenen des del menjador, seran genials, no?.

Eh! i com sempre, com ja sabeu, ens juntem a gent amb molta bona onda. Qui són? doncs a alguns ja els coneixeu, com a la Tània i al Xavi, a Boris també (d'Uyuni), i el nou, es Jorge, també català i que volta per aquests mons de deu sol. Un gran sopar va ser aquest. Bé, ja tocar moure el cul, i toca cap a Coroico, les Yungues de Bolivia. Que què són les Yungues? en poquets dies ho sabreu. Salut!!.

Bolivia. Sucre: una pseudocapital molt dolça

Benvinguts a Sucre, que no azucar!. Aquesta és una ciutat gran però acollidora, capital constitucional i històrica del país (d'aquí això de pseudo), perdedora de la guerra civil, on La Paz va imposar-se com a Capital, amb un nom que, per nosaltres ens sona a dolç, però que en realitat ve donat pel gran mariscal Antonio José de Sucre, lliberador (junt amb Bolívar) d'aquesta ciutat, entre d'altres (per cert, era el sucesor de Bolívar, però va ser assassinat). Aquests noms: Sucre, Boívar o San Martín, entre molts, són els considerants lliberadors de sudamèrica de les mans dels espanyols, i són mooooolt respectats i estimats en aquestes terres. Bé, referències històriques a part, Sucre ens ha semblat còmode i molt tranqui. Com veieu, l'arquitectura colonial seeeempre està present.

Esglèsies blanques, plaça que podria ser qualsevol de la Toscana (per exemple), sol, crits de nens jugant a la pilota, llocs amb ombra on el sol no crema....en fí, Sucre!!.

Com en qualsevol lloc d'aquest gran mig continent, Sucre té un mercat molt viu, on es ven de tot, perquè si d'una cosa es poden caracteritzar els bolivians, és de ser bons comerciants, amb mercats plens i (pel que hem vist), nets. Aqui teniu la plaça central del mercat, amb una futura venedora (o metgesa?).

En un dels molts museus de la ciutat, et pots trobar mostres com aquesta: tot de màscares tradicionals dels poble bolivià, on cadascuna d'elles té una finalitat. Boniques, no?

Sí, des d'aquí també hem seguit els passos del Barça per Europa, els gols.....les semis.....els italians dels collons.....la derrota.....que dir....

......doncs que tot es passa amb un bon suc natural al mercat de la ciutat, amb els amics de viatge....que visca la vida amb amics i sucs!!!!

O no!, aquí els teniu, d'esquerre a dreta: Miguel (austriac), Marianela (argentina), Tania i Xavi (catalanets) i Andrew (si diem anglès, ens mata, així que direm britànic). Quina gran gent, i que bé que és trobar-te bona energia pel camí. Ens preguntem si tindrem lloc per tanta gent a casa....ja el trobarem!!!. Ara continuem, continuem cap a la gran capital: La Paz, i us assegurem que flipareu amb les panoràmiques.

Bolivia. Potosí: la mare de totes les mines

Com veieu ja hem deixat el salar i ens hem dirigit cap a Potosí, ciutat historicament coneguda per la seva plata, i sobretot, pel Cerro Rico, que durant milers d'anys, va ser la font de riquesa de mooooltes persones, i per què?, doncs perquè fins fa poc era considerat la mina de plata més important del món (en època de colonització, fins les ferradures dels cavalls eren de plata). Imagineu!. Bé, la ciutat, com veieu, té un aire colonial important, arquitectura i colors coneguts per nosaltres. Al fons, el Cerro, d'uns 4.800 m que per cert, pertany a la cordillera dels Andes.

Com a tota sudamèrica, i més en Potosí, et trobes enormes catedrals i esglèsies, que ja formen part de la cultura indígena, i tot i que sembli extrany, ells mateixos són els màxims devots (els espanyols van fer una bona feina). Si us fixeu, les dones tenen una vestimenta tradicional que utilitzen sempre, barret inclòs. La ciutat encara conserva detalls d'èpoques passades esplèndides i pomposes.

A Bolivia és molt comú trobar-te neteja sabates, que per 10 bolivians, te les deixen netes i brillants. Ara però, és mala hora pel negoci i el millor és llegir una miqueta.

Aquí teniu: la muntanya que escupia plata. Ja no és així, o si més no, no tant, i d'ella s'extrauen altres minerals, com sulfat de cobre, plom, zinc o estany. Heu de tenir en compte que un 25 % de la població de la ciutat viu directament de la mina (la ciutat té uns 780.000 habitants), i això vol dir que el tema de la mineria, aquí, és vida o mort.

Nosaltres, com gairebé tothom que arriba a Potosí, hem decidit conèixer una miqueta com és aquest món tant dur, així que ens hem arribat fins a una de les cooperatives, hem buscat a algú i hem entrat. Senyors: que dur, que dur!.

Com funciona la cosa: tu ets miner, formes part d'una cooperativa, aquesta té una mina (nomès al cerro en n'hi ha unes 40. Penseu que per la provincia en n'hi ha més, i pel país encara més). Entres i piques. Punt. Busques la Veta, el fil del mineral. Així de simple. Com més piquis, més possibilitats tens de guanyar diners. Sí, hi ha martells neumàtics i dinamite, però el pic també és una realitat. Com veieu, el lloc dóna que pensar.

Aquí ens teniu, amb un grupet d'argentins amb els que vem montar el grupet, davant del nen guia, i del "tio", que és la figuta que els miners idolatren, i que has de obsequiar amb fulles de coca, cigarretes i alcohol (de 96º que els miners veuen) perquè estigui content i no els hi tregui el fil del mineral. Per cert, sabieu que les dones no poden entrar a la mina perquè la pachamama (mare terra) és gelosa i no vol dones on ells dóna de menjar als homes?. Bé, tradicions. Estem fent unb ritual per honrar als miners.

Dins de les mines, et trobes galeries enormes, passadissos petitissims, i caigudes d'uns 500 m. Penseu que dins del Cerro, existeix un món sencer, que el turiste mai coneixerà ni entendrà, i un s'ha de quedar amb les percepcions del lloc. Suposo que si us diem que aquí existeix el treball infantil (nens de 6 anys), i que cada mes es moren 5 miners (cada mes!), i que la vida, per aquests paratges, no és del tot alentadora per les futures generacions, podreu entendre una mica que la vida, en molts casos, és molt més dura del que nosaltres mai arribarem a comprendre. Es cert que et trobes associacions que lluiten per treure als nens de la mina (vem anar a visitar-la, però era tancada. Coses del país), i que les mateixes cooperatives es preocupen per la "seguretat", però la realitat és la que és. Dura de collons.

Per sort, nosaltres sortim a trobar-nos amb la llum del sol. Aquest és d'aquells dies que et sents com un estúpid, com un privilegiat estúpid. Que fàcil que és per tots nosaltres veure la llum del sol, i que poc ho valorem, no?

Però la vida a les mines és constant i no para mai: noies a casa seva (casa ubicada al ben mig del Cerro), i nens que tornen de l'escola i van a veure a son pare o potser a vendre pedretes extretes de la panxa de la muntanya, que els turistes, nosaltres, comprarem. Bé, i ara us explicarem una d'aquelles experiència sociológiques que es tenen quan viatges: sense saber com, una tarda nit ens trobavem a prop d'una esglèsia on hi habia molta gent local, ens vem acostar, i sense saber res de res, ens van convidar a acompanyar-los. Nosaltres, valents, els vem seguir. Quin era el ritual? doncs l'enterrament d'una persona, d'un miner de 36 anys, pare de tres fills. No us creieu que l'ambient era de pena total, no, més aviat respecte i silenci. Bé, vem arribar a casa de la família (molt però que molt humil), i ens van indicar on era el difunt (no el cos, sinó una fotografia, pec,es de roba, tot rodejat pel "tio" de la mina). Allà, en silenci, et passen fulles de coca i alcohol que els miners veuen, i, abans de beure o mastegar, s'ha de donar tribut al mort, mmullant el terra on és ell, i deixant també algunes fulles. Allà, a l'enterrament, et trobes a toa la família,veïns i tots els companys de la mina. Hem de dir, que teniem una mica de por al pensar que potser, la nostre presencia no fos benvinguda, ja que, tot i ser convidats per la familía, penseu que generalment aquí es viu en comunitat. Però ens vem sentir cómodes (tot i ser un enterrament), i la gent va ser molt molt amables i generosos amb nosaltres. Com de generosos? doncs us imagineu que, quan penses que l'enterrament s'ha acabat, et posen a les mans un plat amb molta arròs, verdures i...... mig cap de xai!!! Literalment, i t'ho has de menjar tot, perquè sinó das una deshonrra al mort. Nosaltres no voliem fer cap deshonrra, i menys encara veient el nivell econòmic de la família. Així que tot cap endins, i quan acabes, quan el plat és net (i l'estòmac a punt de petar), entre sonriures, perquè tu no tens ni idea, s'ha de treure l'ull de xai sense trencar-lo, deixar-lo en un plat, i posar una mica de plata en un altre plat, per la família, que ara, ja no té cap, ja no té diners per menjar. Bé, com aquesta, cada mes en n'hi ha 4 o 5, 4 o 5 que ja no tenen diners per menjar perquè el pare ha mort a la mina. Per cert, el velatori dura 9 dies, on es repeteix el ritual. Una experiència, vaja!.

I desprès de tot, la ciutat dorm. Sempre dorm per la nit, perquè el dia és dur. Al fins el Cerro Rico, i a la fanda d'ell, tota la ciutat que tants anys ha vist com els seus minerals eren expoliats i venuts a l'exterior, sense quedar-se ni un duro en la terra d'on tot surt. Us imagineu el que deu ser guanyar-te la vida de la mineria, viure a la panxa d'una muntanya, amb un pic i una llumeta, masegant coca per no tenir gana o son, i vendre els teus tresors per 4 euros de merda?. A nosaltres encara ens costa imaginar-ho. Bé, ara enfilem cap a Sucre, capital no constituional del país, on coneixerem una mica més d'història d'aquest país trepitjat pels espanyols.

Bolivia. Uyuni: us imagineu tanta sal junta!

Aqui ens teniu: a punt de deixar Argentina per entrar a Bolivia, país que té amagades moltes sorpreses agradables. A la imatge, encara en terres gauchas, i al fons, la frontera i el poble de Villazón, primer poble bolivià que ens trobarem al nostre camí. Aquest poble és molt visitat pels argentins degut a la quantitat de coses que es venen, a un preu més baix que a Argentina. Això ja et recorda que Bolivia és una altre història. Quines ganes!!!.

Des de Villazón hem enganxat un tren que ens ha dut a Uyuni. Quin gran viatge amb tren!! quins paissatges!!.... i que hi ha a Uyuni, doncs sal, mooooolta sal. En uns moments h podreu comprobar. Abans però, una imatge d'un poble qualsevol a qualsevol part del país; el títol: el passeig del porc camí del foc.

A prop del poble d'Uyuni, et trobes un cementiri de trens antics, que junt amb l'entorn que els envolta, l'hi dóna un aire atemporal, on el temps es va aturar junt amb les xemeneies de les màquines. Les fórmules matemàtiques són la resposta a tot.

Ara sí: benvinguts al salar d'Uyuni, el més gran del món, però quan diem gran, vol dir 12.000 km2, en una alçada de 3.700 m. sobre el mar. És d'aquells llocs que costa d'entendre, que costa de assimilar. I perquè tingueu una idea de les dimensions, el puntet negre de la foto és un 4x4.

Dins del salar et trobes moltíssimes illes, algunes d'elles es poden visitar, i la que teniu davant es diu Isla del pescado, per la forma que té (si la mires des del cel), i dins d'ella hi ha milers de cactus enormes que observen el salar, des de fa cents d'anys. Com veieu, la única manera de visitar el salar és en 4x4, i nosaltres ho hem fet, en campanyia d'uns argentins molt enrotllats. Més tard farem les presentacions.

S'estima que el salar conté al voltant de 10 mil milions de tones de sal, de les quals s'extreuen unes 25.000 tones anuals per vendre. A més, al salar també hi ha unes 140 milions de tones de liti, un mineral car i molt important en la societat de la tecnologia en la que vivim. degut a la seva perspectiva, les distàncies semblen menors, però des d'on ens trobem fins al volcà del fons (més tard en parlarem), hi ha uns 50 km.

La Isla del pescador. Ja heu vist una imatge de lluny de l'illa, i des de la seva falda, es pot contemplar el salar en la seva màxima esplendor. Veieu que l'horitzó és salat, que no hi ha fi!!

Sí, el lloc té energies màgiques, i com a mostra, podeu veure com aquí és possible bufar una miqueta i moure a una persona que es troba a la palma de la teva ma, o fer figuretes d'equilibriste aguantant-se només amb una ampolla d'aigua mig plena. La magia d'Uyuni!.

I deixant de banda les figuretes màgiques, parlem d'un tema molt més dur, com és el treball al salar: un home i una pala, i milions de tones de sal. COm ho fan? doncs molt senzill: primer piquen la sal, desprès amb la pala en fan muntanyes, i finalment, la muntanya feta permetrà que l'aigua vagi caient i es quedi la sal seca. La sal és un producte que es ven a un preu molt i molt baix, i això es tradueix en uns salaris molt i molt precaris, contrastant amb l'esfroç que significa treballar aquí. Les persones que ho fa estan totalment tapades amb roba, degut a que el sol, aquí, és durissim. Són d'aquests moments que et sents com un estúpid quan et passejas amb la càmera a la ma. Enteneu, oi?.

A sota, sota els nostres peus, hi ha (segons el punt) unes 11 capes de producte, amb diferents tamanys, podent ser de 2 a 10 metres. Capes de 10 metres!!!. Quantes amanides, no?. I quina imatge de silenci, tranquil·litat, calma...

Aqui teniu part del equipo A que ens ha acompanyat pel Salar: Boris i Lauta al damunt del cotxe, i Vere a la finestre (tots ells argentins). Ha estat molt divertit compartir amb ells el salar. Més tard farem les presentacions com deu mana.

Veieu les taques a la mar blanca? són les ombres dels nuvols, i veieu com és de gran el lloc?, doncs quan hi ets, encara ho és més. Al salar també hi ha volcans, alguns actius, altres inactius. Nosaltres hem visitat un ja inactiu. Més tard veureu el lloc.

I si us diem que el lloc, fa 40.000 anys era un gran llac? i que tot el salar, un cop a l'any queda inundat per aigua? i que gràcies a aquestes inundacions, la sal es regenera?. Doncs sí, tot és cert. Ah!, preparats per un aposta de sol al salar de Uyuni?.

Bualà!! Us la volem regalar, perquè us estimem, i perquè segur que, amb una miqueta d'imaginació, deixes allò que estas fent i, et pots transportar aquí i gaudir-la amb nosaltres. Moments màgics. Per cert, les formes del terra, de la sal, és degut a l'aigua i al vent.

Cap al volcà Tunupa que anem. La caminata és una mica dura, però val molt la pena, sobretot quan tens davant aquest impresionant volcà, i a l'esquena et queda el salar més gran del món. Que més, no?.

Sembla que treu fum, eh!. En realitata fa moooolts anys que no escup res, però tot i així, el lloc té un punt molt especial, sobretot pel silenci que regna i pels colors del cràter.

Enteneu ara perquè val tant la pena? Literalment un mar de sal, i les ombres dels nuvols movent-se d'un punt a l'altre. Al fons, la Isla del pescador, i perquè entengueu les dimensions: 60 km. ens separa.

A la vall del tunupa, et trobes moltes vicuñas, que és d'on a sortit la llama (la llama és domèstica, els antepassats la van domesticar. Com el llop i el gos). Quan arribes i t'asseus a una roca a mirar com pasten, el silenci del lloc t'acompanya i t'entren ganes de montar-te una caseta amb troncs i viure uns anys aquí. Però en una hora, passa.

I les presentacions del equipo A: Macu i Vere de Córdoba (Argentina que no Andalusia), i Boris i Lauta de Buenos Aires. Quin gran equip i com ens hem divertit, i tot va començar al tren de Villazón a Uyuni, un mate i llestos. Quants amics ens enduem a la butxaca!!. Molt impresionant Uyuni, oi?, doncs ara hem decidit anar a Potosí, a comprobar com van deixar la zona els espanyols desprès de conèixer que allà existia la més gran mina de plata del món. Segur que serà molt i molt interessant. Agafeu la llum per la mina i ens acompanyeu?.