Argentina. Jujuy província: muntanyes de colors

Cada cop més al nord. I més i més i més (0 a 2, no?). Bé, ja ens trobem a la provincia de Jujuy, considerada una de les més pobres del país, tot i que el seu patrimoni cultural i natural és molt gran, i això reporta turisme nacional i internacional. La primera parada és Purmamarca, poblet molt petit situat a la falda del "cerro siete colores" (al fons).

El temps és relatiu en aquests paratges. Els dies passen de manera diferent i les hores són més denses, menys volàtils. Per això atrapa tant, per què per aquí les presses no són bones, i al sol s'hi està molt bé, i a l'obra s'hi està molt bé, també. Conclusió: s'hi està molt bé.

Com veieu, el lloc convida a caminar-hi, a sentir les teves petjades entre la vegetació. I de tant en tant, et trobes petits raconets com aquest, sembla ben bé un pessebre, amb els cavalls pastant per aquestes terres amb formes curioses.

I per anar al següent destí, Salinas Grandes, és necessari recòrrer aquestes carreteres recargolades i marejables, on l'entorn, el paissatge t'atrapa i et fa sentir part d'ell. Ara bé, l'alçada comença a ser cosa seria......

....4.170 metres sobre el nivell del mar. Gens malament, eh?. Bé, penseu que ja fa dies que ens trobem a 3.000 o 3.500 metres. Tot i així, has d'anar amb compte de no "apunarte" (mal d'alçada), ja que pots passar-ho malament de veritat. La solució: mastega, mastega!

Ja es veu, ja gairebé la toquem: salinas grandes, és a dir, un salar ubicat entre valls i muntanyes, considerat un dels més grans de la zona (en n'hi ha més, però més petites).

Ja hem arribat. I qui ha arribat? doncs els viatgers i los ángles de Charlie. D'esquerre a dreta: Emilia, Bárbara i Agus. Ens vem trobar a l'autocar de camí, i hem fet la provincia tots junts. Divertides i simpàtiques, ens ho hem passat de conya aquests dies. Aqui les teniu esperant les ordres de Charlie, ben enmig del salar.

I tot és sal!! Les piscines són fetes per poder treballar el producte millor. Com veieu, el lloc és molt gran. Us imagineu quantes amanides es poden salar en aquest lloc?.

El sol en el salar és dur i sense pietat. Els venedors que et trobes al lloc (pocs), estan totalment tapats amb draps i barrets. Si no fos així, en pocs anys tindrien la pell feta pols i possibles malalties greus.

Deixem el salar amb un gust dolç a la boca, i enfilem cap a la ciutat fortificada de Pucará, situadad ben enmig de la Quebrada de Humahuaca (de fet, tota aquesta entrada està situada en una part o en un altre de la Quebrada. És molt gran). Pucará va tenir una vida molt llarga, on els tílcaras van viure tranquils fins que els Incas van arribar, imposant les seves lleis. Tot i així, aquests últims respectaven la vida del poble, les seves tradicions i, d'una manera o d'un altre, el poble es quedava sota el mandat dels inques a canvi de seguretat i de més. Però senyors, qui va arribar? els espanyols, i que van fer? doncs aniquilar al poble: van agafar als homes perquè treballessin les terres, van robar els recursos naturals, van fer moltes coses ambles dones del poble, en definitiva, van escriure la seva història amb sang. Eh!, amb permís de l'esglèsia, es clar.

Els cardons són alts com cases i caminar entre ells et fa sentir una espècie de planteta sense espines. Tot i així, el lloc convida a passejar. Un silenci!!. Penseu que fa 900 anys per aquí corrien nens.

Tot és tant gran en aquest país!. Com veieu, el camí a la garganta del diablo (si, un altre. Ja en són tres), una super gruta en la muntanya que amaga una car¡tarata, és espectacular. Solitari. Màgic.

Enteneu que desprès de les catarates d'Iguazú, aquest filet d'aigua no sorprengui gaire, oi!. La cara paga. Tot i així, tot i les comparacions, el lloc té el seu rotllo. Aquí no hi ningú, més que tu.

Benvinguts a Humahuaca, últim poble de la nostre ruta per la Quebrada de Humahuaca. Cada cop ets més a prop de Bolivia (a 2 hores de bus), i les costums, les robes i el menjar (aquí es pot menjar llama. Boníssima!), són semblants a la del país veí. Humahuaca ens ha semblat un poble encantador i amb personalitat, amb un mercat molt alegre i actiu.

I des del poble, hem anat a visitar la serrania del Hornocal, un lloc brutal de veritat. Les fotos possiblement no fan justícia, però us hem de dir que els colors de la muntanya són tant vius que sembla de cartró pedra. Ens trobem a 4.300 m sobre el nivell del mar. És a dir, entre vosaltres i nosaltres, hi ha 48 camps de futbol d'alçada. Buf!.

No, no són minerals, simplement és el color de la terra. Durant milers d'anys, han hagut erosions i moviments de terres, diferents terres, i al terciari (fa moooolt), amb el moviment de les plaques, es van donar aquestes formes. Un es pot quedar mirant hores i hores sense cansar-se.

Cel blau, muntanyes de colors, herba verda, sol....sembla la frase d'una cançó hippie, però no, és l'Hornocal amb un dia magnific. Ara toca fer un soparet d'acomiadament amb les noies.

Dit i fet: un bon sopar per acomiadar-nos de les 3 Charlies. Ha estat un plaer compartir amb elles tots aquests moments, i sabéis que en casa tenéis lugar, siempre que queráis. La buena gente la queremos cerca. Ehhhhh!!! que deixem Argentina, per fi!!. 3 mesos! guau!. Han estat insuperables i deixem el país amb una sensació estranya, com de no voler marxar, però el vaitge continua, i Bolivia espera a 2 hores, així que.....ens despedim de Maradona amb un: fins aviat, que hi hem deixat molts amics i els volem tronar a veure, ja sigui a quí o allà.