Vietnam. Terres altes centrals: que bé, fresqueta!!!

Desprès de deixar el delta del Mekong i Saigón, hem decidit continuar la ruta pujant per les terres altes centrals, molt més desertes que el camí per la costa. Les sorpreses han estat molt grates, l'entorn collonut (para muestra, el botón de arriba: Dalat, ciutat on molts locals venen a fer la lluna de mel), i la sensació de viure el país ha estat més intensa. Ara bé, com sempre això significa sacrificis: hores de busos a tope, pujades i baixades per ports de muntanya i curves molt i molt tancades. I quan diem busos no volem dir els busos que teniu al cap, no, volem dir microbusos, i per ser més gràfics, com posarieu 26 persones (entre elles, los presentes) en aquesta furgoneta sense trencar cap os de ningú? doncs ells ho aconsegueixen sense fer sang.

Com veieu, els cultius són molts extensos, i com aquesta imatge, és miris on miris.: conreus i hivernacles a tope. Precisament són les temperatures agradables de la zona, que fan possible aquests camps. Dalat, és precisament això: bones temperatures, bones terres i molt cultiu.

Vietnam (com molt del sudest asiàtic) està replet de pagodes, esglèsies o qualsevol temple religiòs. En aquest, situat en un poblet perdut per les muntanyes a prop de Dalat, vem trobar a un monge amb les seves oracions (vem estar-hi una hora i pico, i ell seguia amb les seves oracions).

Aquesta imatge exemplifica dues coses: la primera que les noies van amb un uniforme molt maco a l'escola secundària; i la segona, el barça és el barça, i vagis on vagis, no coneixen el país, però si l'alineació del barça (molt més que la del madrid). Més que un club, no?

Volem deixar aquesta imatge perquè ens ha semblat maca per compartir-la amb vosaltres. És una tarda de cel a Buon Ma Thuot (desprès de Dalat). Molts cops, tenim aquests cels allà, a casa nostre i no ens adonem. Haurem d'aturar-nos i aixecar una mica més el cap.

Bé, aquest dia a Kon Tum va tenir història: coneixiem l'existència d'un orfandat al poble i ens vem aventurar a trobar-lo. Caminant caminant vem trobar el que ens semblava un orfandat, amb tot de nens amb robes brutes i trencades jugant amb bosses amb fils com a cometes. No vem trobar adults i vem passar un horeta o més per allà, jugant i intentant esbrinar on eren les persones encarregades de l'orfandat. Al cap d'una bona estona, ens adonem que no estem a l'orfandat, i que allò és l'escola municipal tancada (per diumenge i a dalt una imatge: la casa gran és una gran aula), i que els nens que juguen allà tant brutets, són els fills de les famílies de poble. Uf! quina gambada!, però un cop coneguda la veritat (imagineu esbrinar-la sense ningú que parli anglès), sí vem trobar el orfandat i allà que vem anar a petar.

Allà hen hi trobem molts nens petits (i d'altres de més grans), molt més arregladets i nets que els nens del poble (si més no, curiòs), i vem estar-hi unes horetes, donant de menjar i jugant amb les petits, o jugant amb els no tant petits, o cantant amb els més adolescents (els encanta la música). Bé, vem fer el que es va pode per intentar connectar una miqueta amb aquests nanos. Penseu que molts d'ells mai han conegut un pare ni una mare, i això és molt dur sempre. Ens ho vem passar de conya, i els nanos també, que al cap i a la fi és del que es tracta ( tu no pots fer-hi res, només estas de passada). CURIOSITAT: són tant els cristians a Vietnam (catòlics o protestants, tenen una pila d'esglèsies), qué sense anar més lluny, aquest orfandat és actiu gràcies a la contribució de l'esglèsia catòlica del poble. Ara, cada dia, els nens dutxadets i canviats de roba, van cap a l'esglèsia a fer les pertinents oracions.

Aquí teniu a Linar, una bona noia que ens vem trobar de camí al orfandat i que ens va fer de guia durant tot el dia. Per sort, ella parla anglès i ens va ser tot més fàcil. Quan vem deixar l'orfandat, vem anar a casa seva a menjar, xerrar i.....cantar!! si senyors, vem cantar cançons d'amor que ells tenen apuntadetes (per aquí, les cançons d'amor són la úinica cosa que sents, amb anglès o amb qualsevol idioma). Va estar molt bé perquè, a part de les desentonacions, vem poder veure una miqueta com viu realment aquesta gent. Bé, ara marxem cap a Hoi An, ciutat turística a tope, però que creiem serà una bona escala per anar pujant cap a Hanoi. Però abans de continuar el viatge......

Voleu una galeta?