Argentina: que dir.....ens ha enamorat

Buf! quants dies hem passat per aquestes terres. Han sigut, si comptem com argentins els 9 dies pel sud de Xile, 3 mesos de grans experiències. Com resumir-ho, no? doncs almb algunes xifres: al llarg d'aquest temps hem agafat 34 busos (alguns més si comptem els urbans i interurbans), per recorrer el país de dalt a baix, literalment. Aixó es tradueix amb uns 12.000 km per carretera. Gens malament, eh!. Argentina és un gran país, amb uns paissatges únics al món, i on la geografia és tant diferent d'una provincia a un altre, que sembla que et trobis a països diferents. Per nosaltres Argentina és sinònim d'amics. Hem conegut gent molt especial i desitgem que perduri l'amistat sempre, i tot i les distàncies, estem segurs que, amb lligams forts, no es trencarà el vincle entre nosaltres i ells. Els argentins són, generalment, una gent molt propera, molt semblant a nosaltres, però alhora, molt diferent, amb un passat polític dur, molt dur, i amb un present complex. Sens dubte, els millors moments del viatge que hem viscut per aquestes terres, sempre estan lligats amb gent del país, amb els amics que hen fem referència abans: quantes xerrades hem tingut amb tots ells davant d'un mate!!!, quantes coses pots aprendre d'un país si escoltes a qui hi viu!!. Nosaltres ho hem fet, i podem dir que marxem d'aquí amb una idea de com funciona Argentina, de com i per què és com és. I el menjar!!, que bé que es menja aquí, que senzill que ha estat probar nous sabors, que dolç que és el dolç aquí (unes amigues argentines a la Xina ens van dir que el dolç espanyol era massa poc dolç per a elles. No enteniem. Ara sí), los alfajores (típic argentí, galeta amb dolç de llet), les tartes..... la carn!, quina bona carn!! Uf!, ni us imagineu; privilegi el nostre al poder dir que ens han cuinat asados, i que ho han fet moooolt i molt bé: cordero patagónico, vacuno, llama al nord....en fi. El mate, ah el mate!, al principi costa acostumar-se a la seva amargor (tot i que es pot posar sucre), però si insisteixes, el paladar s'hi fa, i comença a agradar-te, sobretot el que significa pels argentins el mate: reunir-se amb els amics i xerrar. Estem segurs que tornarem a trepitjar aquestes terres, a visitar amics i a disfrutar del que dóna el país. També és cert, que Argentina és molt més del que un té al cap quan hi arriba, ja que és un país castigat per uns polítics corruptes, per un passat militar recent durissim, i per unes fugues de capitals espectaculars. Sí, a Argentina existeix la mort infantil per desnutrició, i no a les muntanyes del nord, no, sino a Buenos Aires provincia. Els trens que surten de capital cap a provincia són un espectacle social, una imatge dantesca d'una realitat amagada; las villas són cada cop més grans, poblades i pobres (socialment problemàtiques), i el govern no té ni vol tenir recursos per lluitar-hi. El nostre amic Mauro, Bonaerense, és a dir, de la provincia, ens va definir molt bé el que per a el és Argentina: un tercer món amb estil. Dur no?, doncs ja veieu que no tot és tango ni menjar. I Maradona? que passa amb Maradona? per què és el que és aquí? doncs perquè és seu, argentí i va fotre als anglesos amb els seus gols al mundial (recordem les malvines), perquè va sortit d'una villa, perquè ha caigut moltes vegades, perquè és humà i argentí, i aixó pel país és molt important, i tot i tenir, detractors, gent que l'odia a mort, és i serà sempre Maradona. Eh! dint això, deixem l'accent "boludo", i ens endinsem en terres Bolivianes. Deixeu el que esteu fent i veniu amb nosaltres, que ens han dit que Bolivia és espectacular.

Argentina. Jujuy província: muntanyes de colors

Cada cop més al nord. I més i més i més (0 a 2, no?). Bé, ja ens trobem a la provincia de Jujuy, considerada una de les més pobres del país, tot i que el seu patrimoni cultural i natural és molt gran, i això reporta turisme nacional i internacional. La primera parada és Purmamarca, poblet molt petit situat a la falda del "cerro siete colores" (al fons).

El temps és relatiu en aquests paratges. Els dies passen de manera diferent i les hores són més denses, menys volàtils. Per això atrapa tant, per què per aquí les presses no són bones, i al sol s'hi està molt bé, i a l'obra s'hi està molt bé, també. Conclusió: s'hi està molt bé.

Com veieu, el lloc convida a caminar-hi, a sentir les teves petjades entre la vegetació. I de tant en tant, et trobes petits raconets com aquest, sembla ben bé un pessebre, amb els cavalls pastant per aquestes terres amb formes curioses.

I per anar al següent destí, Salinas Grandes, és necessari recòrrer aquestes carreteres recargolades i marejables, on l'entorn, el paissatge t'atrapa i et fa sentir part d'ell. Ara bé, l'alçada comença a ser cosa seria......

....4.170 metres sobre el nivell del mar. Gens malament, eh?. Bé, penseu que ja fa dies que ens trobem a 3.000 o 3.500 metres. Tot i així, has d'anar amb compte de no "apunarte" (mal d'alçada), ja que pots passar-ho malament de veritat. La solució: mastega, mastega!

Ja es veu, ja gairebé la toquem: salinas grandes, és a dir, un salar ubicat entre valls i muntanyes, considerat un dels més grans de la zona (en n'hi ha més, però més petites).

Ja hem arribat. I qui ha arribat? doncs els viatgers i los ángles de Charlie. D'esquerre a dreta: Emilia, Bárbara i Agus. Ens vem trobar a l'autocar de camí, i hem fet la provincia tots junts. Divertides i simpàtiques, ens ho hem passat de conya aquests dies. Aqui les teniu esperant les ordres de Charlie, ben enmig del salar.

I tot és sal!! Les piscines són fetes per poder treballar el producte millor. Com veieu, el lloc és molt gran. Us imagineu quantes amanides es poden salar en aquest lloc?.

El sol en el salar és dur i sense pietat. Els venedors que et trobes al lloc (pocs), estan totalment tapats amb draps i barrets. Si no fos així, en pocs anys tindrien la pell feta pols i possibles malalties greus.

Deixem el salar amb un gust dolç a la boca, i enfilem cap a la ciutat fortificada de Pucará, situadad ben enmig de la Quebrada de Humahuaca (de fet, tota aquesta entrada està situada en una part o en un altre de la Quebrada. És molt gran). Pucará va tenir una vida molt llarga, on els tílcaras van viure tranquils fins que els Incas van arribar, imposant les seves lleis. Tot i així, aquests últims respectaven la vida del poble, les seves tradicions i, d'una manera o d'un altre, el poble es quedava sota el mandat dels inques a canvi de seguretat i de més. Però senyors, qui va arribar? els espanyols, i que van fer? doncs aniquilar al poble: van agafar als homes perquè treballessin les terres, van robar els recursos naturals, van fer moltes coses ambles dones del poble, en definitiva, van escriure la seva història amb sang. Eh!, amb permís de l'esglèsia, es clar.

Els cardons són alts com cases i caminar entre ells et fa sentir una espècie de planteta sense espines. Tot i així, el lloc convida a passejar. Un silenci!!. Penseu que fa 900 anys per aquí corrien nens.

Tot és tant gran en aquest país!. Com veieu, el camí a la garganta del diablo (si, un altre. Ja en són tres), una super gruta en la muntanya que amaga una car¡tarata, és espectacular. Solitari. Màgic.

Enteneu que desprès de les catarates d'Iguazú, aquest filet d'aigua no sorprengui gaire, oi!. La cara paga. Tot i així, tot i les comparacions, el lloc té el seu rotllo. Aquí no hi ningú, més que tu.

Benvinguts a Humahuaca, últim poble de la nostre ruta per la Quebrada de Humahuaca. Cada cop ets més a prop de Bolivia (a 2 hores de bus), i les costums, les robes i el menjar (aquí es pot menjar llama. Boníssima!), són semblants a la del país veí. Humahuaca ens ha semblat un poble encantador i amb personalitat, amb un mercat molt alegre i actiu.

I des del poble, hem anat a visitar la serrania del Hornocal, un lloc brutal de veritat. Les fotos possiblement no fan justícia, però us hem de dir que els colors de la muntanya són tant vius que sembla de cartró pedra. Ens trobem a 4.300 m sobre el nivell del mar. És a dir, entre vosaltres i nosaltres, hi ha 48 camps de futbol d'alçada. Buf!.

No, no són minerals, simplement és el color de la terra. Durant milers d'anys, han hagut erosions i moviments de terres, diferents terres, i al terciari (fa moooolt), amb el moviment de les plaques, es van donar aquestes formes. Un es pot quedar mirant hores i hores sense cansar-se.

Cel blau, muntanyes de colors, herba verda, sol....sembla la frase d'una cançó hippie, però no, és l'Hornocal amb un dia magnific. Ara toca fer un soparet d'acomiadament amb les noies.

Dit i fet: un bon sopar per acomiadar-nos de les 3 Charlies. Ha estat un plaer compartir amb elles tots aquests moments, i sabéis que en casa tenéis lugar, siempre que queráis. La buena gente la queremos cerca. Ehhhhh!!! que deixem Argentina, per fi!!. 3 mesos! guau!. Han estat insuperables i deixem el país amb una sensació estranya, com de no voler marxar, però el vaitge continua, i Bolivia espera a 2 hores, així que.....ens despedim de Maradona amb un: fins aviat, que hi hem deixat molts amics i els volem tronar a veure, ja sigui a quí o allà.

Argentina. Salta província: quin gran nord el d'aquest país

I continuem pujant, cada cop més al nord, cada cop més a prop de Bolívia. Hem deixat de banda Salta, capital de la provincia, i ens hem dirigit cap a un poblet anomenat Cachi, ven enmig del Parc nacional dels Cardons (el cactus autòcton). Com veieu a la foto, el lloc és brutal, sembla una maqueta...però no, és ben real, i nosaltres hi som dins.

Cachi és un poble d'uns 2.000 habitants ple de cases d'adob, blanquetes, amb carrers adoquinats i esglesies enmig de la plaça central. Tot molt colonialista, vaja. Nosaltres hem coincidit amb la setmana santa, amb via crucis inclòs, així que podreu veure una mica com s'ho fan tant lluny del Vaticà per creure i tenir fe.

Com podeu comprobar, al lloc es respira aire tranquil, calmat. Només cal buscar una petita ombra (la calor és seca, no cal gaire per estar fresc), i contemplar allò que et rodeja. Sense preses. Són dolentes.

Els seus carrers conviden a passejar-hi, tant de dia com de nit. preferim la nit, per això dels estels al cel i pel fet que els pocs turistes que hi ha al poble, es troben asseguts tots en el mateix restaurant. Avuí, però, locals i no locals es troben a la plaça central, on es durà a terme el via crucis perquè amics, el senyor és a tot arreu, fins i tot allà on no hauria de ser-hi. Hem de dir que la experiència de viure un acte religiòs catòlic per aquestes terres paganes, ens ha fet molta gràcia. És molt curiòs.

Això d'observar també resulta amb la gent. No hi ha res més viatger que observar des de la distància a una cultura, a un poble, amb les seves tradicions, que tot i ser properes a tu (això de les procesions i de més), són molt diferents.

I aquí teniu als romans, maltractant camí de la creu a Jesucrist. Tot el poble va darrere del via crusis, uns amb antorxes a la ma i d'altres amb petites creus de fusta. Tothom marxa amb silenci, acompanyant al "salvador".

Observeu que quan diem tot el poble, és tot el poble, i quan diem que ens trobem en un poblet petit i sense gaires recursos, aqui us deixem l'altaveu portàtil (la bici no es veu, però hi és). Que us sembla l'invent? Aquests argentins són ingeniosos de collons, oi!.

El final que tots coneixem. Us jurem que feia un fred de nassos i els crucificats no es van moure un pel. D'això se'n diu fe. Bé, una experiència més a les nostres esquenes, no?

Deixem Cachi (que ens ha encantat), i ens dirigim cap a Cafayate, concretament a la Quebrada de las Conchas, on ens ha passat quelcom flipant i alhora acollonidor. Primer però, us expliquem d'on ve el nom de conchas: és el riu que passava per la zona i erosionava tot allò que trobava. La vall és enorme i presenta molts llocs únics. El primer que trobem és l'anomenada garganta del diablo. Des de fora sembla poca cosa pero.....

....quan t'endinses antre les seves parets, veus com n'és de gran, i que petits que som nosaltres al costat d'aquests paratges. Si us fixeu, al fons, ben al fons, un de nosaltres està obrint els braços. Qui és?. I ara, us deixem la seqüencia que us comentavem, flipant i acollonidora. Aquí la teniu.

Sí, exactament. La formació anomenada el "castell", ha deixat de semblar un castell. I com va succeir? doncs vem baixar del cotxe, vem enfilar el camí cap a ell, per veure'l de prop, per sentir'lo, i el que vem sentir va ser un soroll molt fort, com de trencat, i de cop i volta, veiem que una part d'ell es dessenganxa i cau: pummmmm!.....pols, molta pols, i tots amb cara de tontos. El resultat ja el veieu. Xerrant amb gent del poble, ens van confirmar que mai abans havia passat. Quina sort la nostre, no? (eh, en tots els sentits).

Desprès de l'espectacle del castell, vem continuar per la quebrada, i ens vem trobar amb aquest paratge espacial. Quins colors?. Segons el guia, els colors els donen els diferents minerals que es troben a la terra. Sigui com sigui, el lloc atrapa.

No us sembla Mart? D'acord, no coneixem el planeta, però si el coneixessim, segur que seria bastant semblant.

Les dimensions del lloc et recorden que tu ets una personeta petiteta i que estem de pas, que els llocs perduren, però nosaltres tenim data, i en comparació a aquestes parets, és una data molt curta. Aprofitem doncs!!.

"Para el que mira la tierra sin ver, es tierra no más". Quina veritat més universal. Nosaltres, en les nostres vides, oblidem que la terra és qui ens dóna de menjar, i que s'ha de tenir cura d'ella. No cal benerar a la "Pachamama" com fan ells, però sí tenir respecte per allò que ens dóna fruits. Les patates de la truita de patates, no cauen del cel. Bé, nosaltres creiem que hauriem, tots plegats, d'aprendre una mica d'aquesta gent, de com tracten el seu entorn i de la filosofia de vida que duen a terme. Ells són sostenibles, nosaltres, de la manera que vivim, no. I ho sabem. Dit això, i despedint-nos d'aquestes terres acollidores, enfilem cap al nord, més amunt encara, Jujuy es diu la provincia, i és la que toca a Bolivia. Allà trobarem entorns màgics. Ho sabem, i per això us volem convidar. Anem!

Argentina. Tucumán provincia: una mica més d'història

Ens trobem ja a Tucumán, enfilant el nord d'Argentina direcció Bolívia. Veureu que aquesta entrada (i les dues properes), fa referència a Tucumán ciutat i a la seva provincia, ja que ens hem mogut molt pels diferents pobles que les formen. Dit això, us presentem l'edifici del congrès de la ciutat, situat davant d'un parc mooolt agradable si vols llegir a l'ombra, o simplement asseure i descansar. Tucumán ens ha agradat, l'hem trobat una ciutat amable i amb una vida cultural enorme.

I prescisament degut a la seva activitat cultutal, Tucumán va ser molt castigada pels militars, per la dictadora (recordeu? del 1976 al 82). I per què va ser més castigada? doncs simplement perquè els militars no volien pensadors, possibles líders, la gent del futur, vaja. Van fer una veritable masacre, tot i que actualment en aquest país no es parla de genocidi o masacre, sinó de guerra, i senyors, aquí no vam existir dos bandos, només els de les pistoles i els uniformes verds. La xifra: 30.001 dessapareguts diuen (en tot el país). L'u és degut a que en el 2006 va dessaparèixer un testimoni clau pel judici a Bussi (el militar que es feia càrrec de la província.) Nosaltres vem tenir la sort de coincidir amb el 24 de Març, dia on es commemora el cop d'estat, on es recorda que no s'ha d'oblidar el que van fer. Com? doncs fent tot allò que no deixaven fer: manifestacions demanant justícia, teatre, música reivindicativa, etc....

Us imagineu que deu ser que el teu fill dessaparegui? que no puguis fer dol, que demanis justicia i no la trobis, que els culpables estiguint morint de vellets......Just l'edifici que teniu darrere, era l'escollit pels militars per tancar i torturar a "l'enemic", i dins de l'acte on es va inaugurar una estatua en record dels dessapareguts (moltissims a Tucumán), vem poder escoltar i sentir el testimoni d'un antic torturat.....que dir dels seus silencis quan intentava explicar les seves vivences, la veu trencada, un total silenci al carrer i just darrere, en forma de record perpetu, l'edifici blanc, l'antiga escola transformava en lloc de tortures. Jo és just.

Bé, i desprès de conèixer una mica el moviment cultural de Tucumán, vem anar cap a la vall, concretament a un poble que es diu Tafi del Valle. I que vem fer allà? doncs ja veieu la foto: res i molt.

I de Tafi vem passar a Amaicha del Valle, a unes poques hores de distància. Allà vem tenir la sort de visitar amb un guia local (i això vol dir indígena) la ciutadella de Quilmes, les seves runes, vaja. Què què tal? espectacular!. Ja el camí d'anada t'indica que el lloc és especial.

Com veieu, els quilmes van decidir viure en un lloc resguardat, d'on tenien una imatge molt clara de la vall (per això dels enemics), tot i que no van tenir problemes fins que van arribar els espanyols. Aquesta gent va viure aquí des del 800 fins al segle XVII, quan els conqueridors del nostre estimat país, va aniquilar-llos. Per entendre bé la ciutat, s'ha de pujar a la muntanya, així aconsegueixes una panoràmica millor

Brutal eh!. Podeu imaginar a 3000 persones fent vida per aquí? Quan et trobes assegut a una pedra observant el lloc, fas l'exercici d'imaginar-te la vida a la ciutat i, de vegades, semblava que senties nens rient i dones xerrant (o potser era el dinar que portava quelcom al·lucinògen!). Generalment les construccions, com vivien en comunitat, es trobaven unides per conductes, i totes són circulars o rectangulars.

Sembla de cartrò, no?, però no, si t'acostes, punxa, i molt. Aquests cactus, autòctons d'aquí, eren i són utilitzats molt per la seva fusta, per fer terrats, taules, etc. Són enoooormes i la vall n'està plena.

Perquè veieu la magnitud del lloc. L'amic guia ens va estar explicant l'història del lloc, tantes injusticies!!. Que van fer els espanyols per aniquilar el poble? doncs els van agafar a tots, a tots, i els van portar des d'aquí a un lloc a prop de Buenos Aires...caminant. De 3000, en van aguantar uns 600. Aquell lloc a prop de BA es diu Quilmes, en honor dels pobladors d'aquest màgic lloc.

Bé, toca marxar. Ha sigut genial poder conèixer una mica d'història d'aquesta provincia, la qual cosa ens dóna més idea de com funciona aquest gran país. Ara continuem cap al nord, cap a la provincia de Salta, on veurem poblets blancs i valls amb formacions increibles. No cal dir que esteu convidats, si voleu, es clar.