dilluns, 31 de maig de 2010

Perú: quanta riquesa històrica!.

Sefiní!! Perú ja queda al record, queda en un gran record. Han sigut 27 dies per terres andines (al collage falten fotos, recordeu que la càmera ens va deixar), on hem pogut conèixer el Valle Sagrado, amb el poderòs Machu Pichu (que dir que no s'hagi dit ja), i els altres pobles on els inques van fer important el seu imperi; el Valle del Colca, amb aquells pobles deixats de la ma de Deu, on tot va més a poc a poc; la part peruana del Titicaca, molt més turística que la boliviana; les grans ciutats colonials, com Cusco o Arequipa, amb els seus edificis castellans i la plaça d'armes com a nucli central; la costa de la província de Lima, amb pobles decadentment encantadors i peix fresc; i la gran capital, amb el caos comú a una gran ciutat sudamericana. Evidentment, ens queden moooolts racons per descobrir, com la jungla o els diferents parc naturals que té el país, però tot i així, creiem que marxem amb certa idea de com rutlla Perú, i els que hem vist, ens ha agradat. No, no es que tots els països ens agradin, passa que potser tenim sort amb la gent que topem en cada país, i això fa que la cosi sigui més senzilla i agradable. En definitiva, hem viscut bons moments i hem descobert llocs màgics. Sí, el Machu és la òstia i tot allò referent als nostres amics inques, si ho agafes amb una mica d'interès, és brutal: ells ja tornaven quan "nosaltres" encara anavem, passa que "nosaltres" teniem bales i armadures i ells no. Bé, ja són 13 els països visitats (que ràpid passa el temps!) i només ens en queda 1: Colòmbia. I què ens espera? doncs Cartagena, amb els seus carrers blancs, i les aigües del carib, amb aquell color tant.....tant blau i transparent. Uf!, com sona, no?. Companys i companyes: esteu convidats, ja ho sabeu.

diumenge, 30 de maig de 2010

Perú. Camí a Lima: i sense càmera

Ei!. San tornemi!. Bé, com podeu llegir al títol, definitivament, la càmera ha decidit desertar, i això implica que el ditm, acostumat a donar-li al botonet, es troba totalment pedut, fora de lloc. A part d'aquesta petita tragedia, el viatge no para, el camí segueix, i amb ell, les nostres ganes de veure món. Com recordareu, la última entrada, la vem despedir amb una exclamació: Nazca ens espeea!!. Doncs que esperi, perquè hem decidit deixar-ho de banda, donat que els vols, sota la nostre opinió, són bojament cars. No passa res, les línies porten dibuixades uns 1000 anys....segur que uns anys més, esperaran. És per aixó que ens trobem camí a Lima, aturant-nos allà on veiem interessant. I quin és el primer punt, doncs l'oasis de Huacachina, que con veieu, i com diu el seu nom, és un lloc que es troba ben enmig de dunes enormes. Per cert, si us pregunteu com podem fer fotos sense càmera, és màgia!!!. No, és conya, només penseu en la xarxa amiga, el gran Internet. Allà, ho trobes tot (això sí, són imatges calcades a les que els nostres ulls veuen. Bé, més o menys. Potser una mica truchas, no?).


L'oasis és conegut perquè s'hi fa sandbord, és a dir, snow sense neu i amb sorra, o també pots pujar a un buggie i et donen voltes per les dunes. O, donat que és temporada baixa i no hi ha ni deu, pots aprofitar la pau del lloc i creure't un nòmada del desert (no ens enganyem, Ica, la ciutat més propera, es troba a 5 minuts). Sigui com sigui, el lloc es mereix una aturada, i tot i que hi viuen permanentment unes 15 famílies, el lloc és totalment turístic.

Segons el punt de vista, sembla que les dunes no s'acabin mai, i que et trobes enmig del Sahara, els camells són l'únic mitjà de transport i les passes que veieu són d'una persona ja morta pel sol, per la manca d'aigua.

Sempre impresiona veure el sol posar-se per sota de les dunes. Quan s'amaga, tot i que no ho sembli, la temperatura baixa un colló. I com fa rasca, doncs anem cap a la platja.....

..... i el sou nom és Cerro Azul. Bé, us imagineu el lloc d'estiueig d'un peruà? doncs aquest és. Ara però, és temporada baixa, i et trobes més sol que un mussol. Sempre tenen un àurea interessant els llocs de platja a la tardor i sense moviment.

Però tot i ser tardor, els pescadors no s'aturen, i el lloc, durant els matins, viu un moviment important de barques que marxen i d'altres que arriben. Nosaltres, que no som tontos, ho aprofitem per probar bon peix fresc. Que dir!!. Bonissims!!!.
I el sol, quan marxa, sempre dóna aquell color tant intens, tant profund. Nosaltres, desprès d'omplir la panxa amb cosetes bones, continuem cap a la gran capital, ja que com hem sigut bons minyons, ens hem fet un regal. Quin?....

......doncs aquí, en l'esglèsia de santo Domingo de Lima, hem decidit que ens mereixem passar els últims dies del viatge al carib. Yuju!!!!. I que vol dir?, doncs que demà agafem un vol cap a Colòmbia. A tope!!!!. Per aquest motiu, deixem Lima per la tornada, on encara tindrem un parell de dies per conèixer aquesta caòtica capital. Suposem que ara ens acompanyareu...perquè vosaltres també us ho mereixeu!!. Salut!!.

dilluns, 24 de maig de 2010

Perú. Valle del Colca: "...y caminamos hasta reventar"

Hola, hola!!. Ja hi som!, a la ruta!, i un cop ens hem despedit d'Arequipa amb el mocador a la ma, ens endinsem al Valle del Colca, cada vegada més conegut degut a que està considerat un dels canons més profunds del món. Abans però s'ha d'arribar, i per fer-ho, passem per Chivay (3.800 m), poble que es troba de camí, i per no perdre la costum, hem coincidit amb una celebració; quina?: la dels policies escolars!!. Suposem que us pregunteu quina és la seva funció, no?, doncs es tracta de nois i noies (de totes les edats escolars), que són escollits per l'escola per encarregar-se del control dels seus companys. Brutalment comunista, oi!. Bé, en tot cas, la celebració és super important i omple d'orgull a tots els pares i mares dels escollits. Penseu que fins i tot venen militars a donar condecoracions. Guau!.

Veieu quin vestit més maco que porten les dones de la vall?. Potser a la imatge no es veu bé, però és ple de brodats de colors, molt llampant i alegre. Depenent de la zona i cultura descendent, el barret canvia.

I abans de deixar Chivay, ens passem per una de les runes que envolten el poble, en aquest cas són de l'època preinca, és a dir, de fa mooooolts anys. Al fons, podeu veure la torre de vigilància que els espanyols van assediar.

Ara sí!!. Benvinguts al canó del Colca, possiblement el més profund del món, ja que el nivell més baix es troba a 970 m sobre el nivell del mar, i a 6.288 m tenim el volcà inactiu Ampato, tot i que oficialment el volcà no conte i li donen 4200 m de profunditat. En tot cas, és una passada trobar-se aquí, mirar cap a baix, veure el riu colca com saluda des del terra, pujar lentament el cap, i percebre dibuixat a l'altre banda del canó el poblet on vols passar la nit. (el de més amunt) Ningú diu que sigui fàcil, no?. Per cert, el canó és conegut també per la quantitat de cóndors que et trobes planejant els seus cels.

El camí de baixada (una petita part), va dibuixant zetes per la roca escarpada. Perquè tingueu una idea més clara del lloc, més abaix us deixem una ampliació del caminet, on podreu veure unes mules de càrrega.....

......gens malament, eh!. Tingueu en compte que dins del canó, et trobes diferents pobles, i l'únic camí que tenen per sortir-ne és aquest, i aixó vol dir que han de baixar de 3.200 m a 970 m. i tornar a pujar a 3.100 m, depenent del poble on visquin. Evidentment tiren de burros, però molts d'ells només s'acosten al poble gran un cop cada dos mesos, i en n'hi ha que ja no s'hi acostaran més.

Però tot i les distàncies, la vida continua, la gent es mor i necessiten funeràries. On deixen la direcció?. Doncs ja veieu. La vida per aquest paratges és dura de collons, i tot i saber que ells (els locals) no han conegut altre vida que aquesta, quan hi ets, i veus una dona de 60 anys amb 10 kg a l'esquena, baixant i pujant el canó, llavors et mira, et saluda, i continua amb les seves sabatetes d'estiu......a tu, inevitable, et queda cara d'idiota suat i amb botes cares. Selavi!.

Si us fixeu en aquesta pano, al fons del canó trobeu l'anomenat oasis, un complex turístic fet espressament per aprofitar el pas del turista. Que hi ha?: piscinetes d'aigua natural, cabanetes bàsiques on passar la nit i menus moooolt cars. Nosaltres, persolment hem decidit passar les nits a pobles de veritat, amb gent de la vall, però no negarem que, al passar-hi, ens hem fotut un banyet de puta mare en aquelles aigües transparents i una mica calentes (per aquí trobes aigües termals).

Ja som a l'altre cantó!!. Ja som cami de Tapay (la taqueta blanca de la foto de més amunt). Els bessons més durs que una roca!!.

I sempre et trobes imatges que et recorden que per aquí la vida segueix: la dona amb el fill al coll. Aquesta és una imatge mundial, una imatge que crea les bases de totes les societats per on hem passat. A casa, és el mateix, però ja hem deixat pel passat el coll, i l'hem substituit pel carro Mclaren.


Tapay (en quechua vol dir poble amagat) és el poble que s'encarrega de la gestió dels altres poblets de la vall. A nosaltres ens ha semblat un lloc on el temps fa molt que s'ha aturat, i la seva gent viu al marge de moltes coses per a nosaltres indispensables. Aquí només val si ha plogut molt o poc (per la terra i la collita), quin blat de moro té plantat, si la patata creix bé, o si l'alpaca (llama petiteta) dóna bona carn. Al poble viuen unes 30 famílies, és a dir, 100 persones, i els nens, quan acaben la primària, han de marxar al poble d'on venim nosaltres (a l'altre banda del canó) per continuar amb la secundària.

Un altre ingrès que té la zona, és l'anomenada "cochinilla", i es tracta d'un insecte paràsit de la tuna (càctus de la zona) que és recollit, deixat assecar al sol, i el resultat és un tint natural, molt, però que molt valorat per l'industria, des de la tèxtil passant per la de cosmètica (pintallavis). Per aquesta gent, evidentment, el producte final no és important. Ens han comentat, que fins hi tot paguen en $.

I a propet de Tapay, amagades, es troben aquestes runes de la cultura Wari, d'entre el 800 i el 1200 D.C. El que més impresiona del lloc, és trobar-te restes de ceràmica pintada, i ossos ben posats com era tradició alhora d'enterrar a una persona. Us imagineu?. 1000 anys ens separen! i davant teu tens restes de persones que van viure i respirar el mateix aire que tu. Es per flipar, no?.


Bé, i feta la ruta, feta la patejada, ens volem despedir de la vall i de vosaltres amb aquesta imatge: pura magia!. Per vosaltres, per sempre. Ara Nazca ens espera, amb les seves línies misterioses. Per cert, la super camera ha petat, ha dit adeu, ens ha deixat orfes!. Ja veurem que fem....peró el viatge continua!!.

dijous, 20 de maig de 2010

Perú. Arequipa: ciutat amb permís dels volcans

Bienvenidos y bien hallados!!. Bé, aquí ens teniu, desprès del que suposa per l'esperit trepitjar el Machu Pichu, ara ens trobem coneixent la segona ciutat més gran de país: Arequipa ens rep, amb els seus 1.7 milions de peruans a 2.325 m sobre el mar!. Aquesta és una ciutat que Cervantes la va anomenar "la ciutat de la eterna primavera", pel seu càlid clima, i el seu cas històric blanc i molt colonial. Però si per una cosa es caracteritza Arequipa, és pel fet de trobar-se "rodejada" d'uns impresionants volcans, inactius, segons els experts locals, i amb possibles futures activitats, segons els estrangers. En tot cas, i com veieu a la foto, el volcà Misti (5.825m) recorda que es troba present a la vida dels locals. És impactant, eh!


El segón volcà que vigila la ciutat és el Chachani (6.075m), que des de la plaça d'armes de la ciutat (totes es diuen plaça d'armes, nom posat pels espanyols) fa acte de presència. Les esglèsies sempre, sempre es troben al cor de les ciutats, i en qualsevol racó de sudamèrica, et trobes unes campanes i un capellà pregonant la paraula de Deu. Ai, Jesus!!.

I el tercer volcà és l'anomenat Pichu Pichu (5.664m), de tots ells. el menys espectacular de veure. Arequipa, a diferència de moltes ciutats peruanes, té una industria molt forta d'acer i d'altres, i això la fa ser considerada ciutat pròspera per treballar i guanyar-se el pa. Nosaltres però, hem disfrutat del seu bon sol per conèixer millor els seus carrers i racons.

Quan hi ha flors ben plantades, sempre hi ha el perill de que creixin alguns "capullines", i amb el clima que té Arequipa, és molt normal.

I ara unes curiositats de la ciutat però que es poden extrapol·lar a qualsevol racó del país: la primera és la figura de la persona que, telèfon mòbil en ma, va pregonant allò de: "llamadas", i la gent s'acosta, l'hi passa el número, parla i paga. Ara bé, darrera d'aquestes persones, es troben les grans companyies telefòniques enganxant clients. A tope Movistar, eh!.

Un altre curiositat, és la manera que tenen aquí d'estructurar les botigues pel carrer, és a dir, en lloc de posar una perruqueria a un carrer, i la següent a 2 o 3 carrers de distància, com fem a casa, doncs aquí posen totes les perriqueries al mateix carrer, i t'ofereixen gairebé totes el mateix. Millor? Pitjor?. Si més no, pràctic. I us deixem més exemples perquè veieu que la cosa és tal qual....

......i les farmàcies, a part de seguir el mateix patrò, al Perú són considerades botigues normas, com un forn de pa, però que venen medicaments. En n'hi ha milers, no com allà que són tantes depenent del nombre d'habitants. Tonteries!. I més exemples....


Ja veieu que no importa si són botigues d'artesania, o petits supers, o on venen vidres, tots els negocis els procuren ajuntar. Bé, coses d'aquí, no?.

De vegades, quan mires aquestes llums, l'arquitectura, el nom de plaça d'armes, et transportes a ciutats del nostre colonitzador país, com per exemple Salamanca. No us imagineu com es pot semblar una ciutat a l'altre, amb milers de kilòmetres de distància. Bé, en tot cas, ja es fa de nit, i toca anar pensant on sopar i amb qui.....

.....i com en Xavi i la Tània es troben per la ciutat, doncs quina millor companyia que la seva (a més, així es pot celebrar la lliga amb algú de la terra, no?). Ells, ara van acompanyats per les tietes de la Tània, Carmen i Carmen, que passen uns dies pel Perú. Ara però, toca separar-se i amb una mica de sort, ens tornarem a trobar pel camí. Per cert, la viatgera, com veieu, sembla un pirata. No ha estat res, nomès prevenció: una petitíssima ferideta a l'ull que feia la punyeta, una visita al oftalmòleg, i un dia l'ull tapadet. Llestos. I ara, toca agafar el "barco pirata" i anar cap el Valle del Colca, on ens esperen paissatges brutals i el canó més profund del món (aixó diuen per aquí). Serà veritat?. Voleu descobrir-ho amb nosaltres?.

diumenge, 16 de maig de 2010

Perú. Machu Pichu: sí, tant impresionant com penseu

Comença fort la cosa, no?. Doncs sí, aquí ens teniu, camí a un dels llocs més màgics que et puguis trobar al subcontinent americà: Machu Pichu. I com ho fem?. Veureu, generalment es fa de 3 maneres: fent un trek (molta plata i no ens bé de gust anar amb grups grans de turistes), amb tren (molta plata i no ens bé de gust pagar tant per 2 hores de tren), i la tercera és fer-ho com ho fan els locals, és a dir, amb furgo, pel mig de la muntanya, fent una bona volta, fins arribar a aquesta tirolina tant molona que veieu (les aigües de fa uns mesos es van endur un pont), i un cop passada, caminar 3 hores fins arribar al poble base del Machu: Aguas Calientes. Genial, eh!. Total: 10 hores de viatge. A poc a poc, el Machu Pichu s'acosta.

De vegades un fa preguntes que porten conseqüències físiques esgotadores: a una cholita que passa tot carregada amb dues super bosses a l'esquena, "vol que l'ajudi?". Resposta: hay, si hijito!. Resultat: 2 kilos menys per la suada que suposa dur una bossa com aquestes a l'esquena muntanya a munt (fulles de coca). Per sort, en Pablo i Bastian (ja els coneixereu) van fer la seva part. El que sigui per una cholita, no?. Per cert, ens va regalar una bossa de coca (no malpenseu!).

Podeu entendre l'exitació que un sent quan porta una bona estona caminant (i moltes hores de viatge), gira el cap i veu el que sembla una ciutat abandonada....però no pot ser!!, deu ser.....el Machu Pichu!!! que ens espera!!!!. Yuju!.

Però encara falta, encara ens demana més esforç: si un vol arribar a pujar al Waynapichu (ja us explicarem), i no tens ganes d'agafar un bus des del poble al Machu, t'has de llevar a les 3 de la matinada, caminar una hora llarga muntanya a munt, i esperar. Per sort, i com veieu a la foto, som dels primers, així que: tenim ticket pel Waynapichu!! (penseu que cada dia són 2000 persones (temporada alta més), i al Wayna en pugen 400, els 400 primers).
Aquí fem les presentacions: Pablo (canari. Dreta), i Bastian (francès, però amb un espanyol perfecte). Ens hem acompanyat bona part del viatge cap al Machu. Molt bona gent. A la imatge, esperant que obrin d'una vegada!!!. Quines ganes!!!. Per cert, obren a les 6 del matí, i ja portem 3 hores de peu.

Tachan!!!!. Just arribar, el primer que veus és això. Segurament encara no podeu entendre on ens trobem, és a dir, on van aixecar aquesta ciutat, però en unes fotos més podreu percebre la magnitud de la construcció, i la màgia del lloc. Abans però, una miqueta d'història: aquest lloc va ser oficialment descobert el 24 de Juliol del 1911 pel senyor Hiram Bingham, nordamericà aficionat a l'arqueologia i exploració. Però senyors, com sempre l'home blanc enganya, ja que el lloc era coneguts per gent de la zona, i va ser per una propina d'1 sol (moneda del país), que un local agricultor va comentar la localització exacta del Machu Pichu.(en quechua vol dir muntanya vella). És més, quan van arribar, dues families feia anys que treballaven les terres del lloc. En fi, ja sabem com va tot, no?. Per cert, a ma dreta, podeu veure el Waynapichu (en quechua vol dir muntanya jove), on d'aquí una estona ens trobarem a sobre d'ella.

I perquè entengue on es troba, veieu el pont que hi ha just abaix? doncs és el pont des d'on vem fer la primera foto del Machu des d'abaix. Per allà hem vingut, i aquí ens trobem, a 2500 metres d'alçada. Veieu on es treballava la terra?.

Ara ens trobem al Waynapichu, on desprès d'una bona pujada, et trobes una panoràmica diferent del lloc. Brutal, eh!. El Wayna es troba a 2800 metres d'alçada. No us imagineu quina sort hem tingut amb el temps, ahir era totalment cobert de núvols. Ole!.

Ara enteneu millor, oi?. La grandiositat del lloc, les sensacions que es viuen quan et trobes assegut contemplant un lloc tant màgic com aquest. Quina pau, amics!. Què petit que et sents!. Que grans que eren aquests inques!. Sí, segons tenim entès, originalment un lloc de vacances pels inques sagrats, pels de poder, però va agradar tant el lloc que es va convertit en el nucli de tots els moviments religiosos, quedant-se en Cusco els econòmics i els polítics. És més, existia aquí una escola de sacerdots. Concluim doncs, que hi vivien homes poderosos i molt servei que treballava el camp i de més. Els Inques eren molt jeràrquics.

Si vols pots. Nosaltres hem aconseguit separar-nos sempre dels grups super numerosos i cridaners que cada dia visiten el lloc. Entendreu que un entorn com el del Machu Pichu s'ha de viure amb tots els sentits, amb la companyia de qui t'estimes, sense que res ho espatlli. Bé, tot seguit us deixem alguns detalls de la zona de temples, és a dir, la zona on vivien els sacerdots i la gent de poder.



Que deu pensar/sentir una persona quan es troba en un lloc com aquest?. Doncs us ho direm: felicitat i pau, molta pau!.

Aquesta era la porta d'entrada a la la zona sagrada. Per aquí han desfilat al voltant de 500 inques (creiem que era la població del lloc). Al fons, entre les pedres de la porta, el Wayna contempla la ciutat.

Quin verd més verd, no?. La plaça principal, on la vida era molt animada. Els arqueòlegs van separar Machu Pichu en tres grans divisions: el barri sagrat (on ens trobem encara), amb remple del sol, l'observatori astronòmic (flipant eh!), l'habitació de les tres finestres (sagrada per ells); la segona era la zona residencial noble, on els sacerdots feien vida; i la tercera la part popular, on vivien tots els que servien a la part noble.

Aquesta imatge la deixem perquè acabeu d'entendre on es troba la ciutat. Veieu la quantitat de muntanya que envolta al Machu Pichu??. No us sembla increible?. A nosaltres sí!!.

Es clar, us preguntareu com es movien els amics inques per aquestes muntanyes, com es movien d'un lloc a un altre: doncs en bus, no, és conya, ho feien gràcies al camí inca. A la imatge veieu el pont inca que, a la dreta va cap al Machu, i cap a l'esquerra es perd muntanya endins. Eh!, estem parlant que aquesta gent, a mitjant del segle XV, van construir una ciutat a 2500 metres d'alcaça i van utilitzar uns camins que unien tooooot el seu imperi. Guau!


Bé. no podiem deixar de posar la imatge que tots tenim del Machu Pichu, però per ser encara més tradicionals, hem deixat una amb una llama, animal inca per excel·lència i que dóna molt bon servei al país. Espectacular!!!. I ara toca tornar, però com som valents de collons, hem decidit fer el que fa el tren però amb les nostres cametes: 30 km. per la via, des d'Aguas Calientes, fins Ollantaytambo. Ole!, ole! i ole!!!.

El tren passa escupint el seu fum, i nosaltres aixequem el braç per dir-li adeu. La vall amaga altres runes que no es coneixen però que igualment et permeten transportar-te 500 anys enrrere.


I ja a Ollantaytambo toca descansar de la gran caminata, toca buscar un lloc que ens donin bon menjar i toca anar pensant amb la próxima destinació. Machu Pichu queda ja a les esquenes, però ens deixa el cor ple i l'esperit nou. Us recomanem amb l'ànima que quan pogueu, us acosteu per aquests racons de deu a contemplar la ciutat. Molt especial, molt. Ah!, però abans de deixar la vall, volem visitar a uns nous amics....

.....i qui són, doncs la Merche i la seva encantadora família. S'han portat tant bé amb nosaltres!, hem estat tant a gust!. Les presentacions no?. D'esquerra a dreta: Merche, la seva germana Jeny, la viatgera, Daniela, la filla d'en Marco (al costat de la nena), la seva dona, i de peu, Sorai. Gràcies Marta per donar-nos el contacte i així poder conèixer aquesta gent que ens ha atrapat. Per cert, aquí t'esperen, eh!!. Bé, i ara, com ja sabeu, toca movimiento, toca continuar. Cap a on, doncs cap al sud, cap a Arequipa!!!. Anem!!.