Xina: Beijing: quin gran espectacle!

Welcome to Xina!! Sí, aquí ens trobem, enmig de la que ja deu ser la primera potència mundial, i estem totalment flipats. 1.300 milions de xinesos són molts xinesos en un mateix país, però tot i així, al voltant del 65% del territori està molt poc habitat, així que imagineu com deu ser tot de gran per suportar tants milions de persones juntes. Nosaltres hem entrat al país per Beijing (Pekin), capital de Xina, que compte amb uns... 16 milions d’habitants!. Cada recó de la ciutat, et dóna noves maneres d’entendre-la, allò tradicional conviu amb allò més cosmopolita, al costat de l’artèria comercial de la ciutat, on s’apleguen totes les grans marques, t’hi trobes hutongs (carrers estrets plens de cases típiques de la zona), on la vida passa molt més lentament. En fi, Xina és moltes coses, i nosaltres en volem conèixer algunes. Evidentment, aquest país és l’exemple més clar del que és una societat comunista, i on Mao Zedong, tot i estar considerat com un dels assassins més importants del segle passat, encara és venerat per tothom (i pobre el que no ho faci). Per cert, com veieu hem arribat amb una nevada de nassos.

Beijing és història, tota ella està plagada de palaus amb més de 500 anys d’antiguitat, i cada lloc és especial. La ciutat prohibida està ubicada just al mig de la ciutat, i es tracta de l’antiga seu imperial de dues dinasties: els Ming (sí, els de les pelis), i els Qing, els quals van governar durant mooooolts anys al país. Penseu que, com el seu nom indica, la ciutat va obrir-se per primer cop al ciutadà cap a finals dels 50, i està considerat el palau imperial més gran del món (72 hectàrees). Nosaltres, junt amb la neu, hem anat a passejar pels seus racons. Acollonant!

Tota la ciutat (que és enorme) està plena de temples i palaus, amb noms tant genials com: saló de l’harmonia suprema, saló de la puresa celeste, saló de la tranquil·litat terrestre, saló de l’elegància acumulada, o saló de la complerta exaltació. cursi, eh!

Com veieu, dins la ciutat prohibida ens vem trobar a Mary Poppins, amb el seu paraigües i tot, va ser fer la foto, i es va posar a volar cap al cel.

Sí, tots aquests paraigües són grups de xinesos que venen de tots els racons del país per conèixer el seu passat i fer turisme. Generalment, és el govern el que subvenciona aquestes excursions, i si t’asseus i observes, pots arribar a comptar cents de grups, tots ells amb el guia i la seva bandereta a l’aire.

La plaça Tianammen, considerada la més gran del món, és una extensió enorme just davant de la ciutat prohibida, i en part, és el pulmó de la ciutat. En realitat, un cop hi ets, impressiona per la grandària i pel fet històric de conèixer el lloc on es van dur a terme els assassinats d’estudiants al 1989, i com no, aquella imatge de l’estudiant aturant els tancs tot posant-se davant (per cert, encara hi ha la tira de gent a les presons només per manifestar-se aquell dia. Això també és Xina). Enmig de la plaça t’hi trobes el mausoleu de Mao, on s’hi pot entrar pel matí, sense càmera i passant un control de rajos. També heu de saber que per accedir a la plaça, has de passar-ne també un, i et trobes la tira de policia vigilant ves a saber que, perquè els xinesos, el que tu vulguis, però revolucionaris no ho són gaire.

El temple del cel és un altre dels tresors de la ciutat. Construït pels Ming, és un exemple de treball refinal pel que fa a l’arquitectura. El palau es troba enmig d’un parc grandiós (com tot a la Xina), i el van aixecar cap al 1420 i s’utilitzava (el segon palau que veieu) per orar per la bona collita.

El barri més turístic de la ciutat és Quianmen, tot ell restaurat per les olimpíades. Aquí teniu el carrer principal, on s’hi barregen les primeres marques internacionals com rolex, H & M, o Mcdonnals, amb botiguetes de souvenirs o bars on fan sopes de fideus. Com veieu les restriccions són molt severes, i si us fixeu bé en la senyal, al carrer no s’hi pot jugar a pilota, anar amb patins, dur armes, acampar, escopir, bicis, motos, demanar, fer malabars, cometes, grafitis, o manifestar-se... i si creus que podràs fer algunes d’aquestes coses sense ser vist, t’equivoques perquè hi ha mooooltissims policies per tot arreu

Us bé de gust estrelles de mar a la brasa? o centpeus torrats? Potser millor uns cucs de 8 cm i 3 de gruix fregidets? No, sens dubte uns escorpins petitets amb sal....doncs, bons eren!!. Bé, ara us deixem amb imatges de la ciutat, totes elles ensenyen algunes de les cares que té Pekín.

Ja us podeu imaginar que la comunicació amb els xinesos és complicadeta. Penseu que ells no entenen res de l'anglès i nosaltres, evidentment, tampoc entenem res del xinès. Ara bé, generalment tenen predisposició a ajudar-te, i en molts casos, tu, diccionari en ma, preguntes: on és la bus station en mandarí..xau xeu xiu (per exemple), i ells, et contesten com si tu fossis igual de xinès que ell. Tu dius gràcies i marxes sense saber on és l'estació però rius de la situació.

Us imagineu al nostre país uns banys públics amb tot de botigues i una tele on posen desfilades militars, i els homes, desprès de fer el que han vingut a fer, s’apleguen per veure l’exèrcit del país??. No, nosaltres tampoc.

Per aquestes dates, a Pekín fa un fred de nassos (-4 graus), i per tapar-se, els encanta dur uns “gorros” amb forma d’os panda que fan molta gràcia. Tot sigui per combatre el fred!!

Els “hutongs” són carrers plens de cases tradicionals xineses on la vida passa molt més lentament que a altres llocs. De fet, Pekín n’era plena, però a poc a poc, les ganes de construir del govern, està fent que vagin desapareixent. Quan t’hi trobes, sembla que et transportes uns anys enrere. Fa molt de fred, i els pekinesos es prenen les seves sopes ven calentes.

Això també és Pekín, carrers plens de centres comercials amb les primeres marques. Penseu que el xinès és el mercat amb més futur del món (i l’indi), i obrir botiga aquí vol dir guanyar molts calers. Fliparieu amb la quantitat de bones botigues que t’hi trobes. Ara bé, si vols falsificacions, n’hi tens centres comercials sencers, el que vulguis a preus de riure.

Bé, ens acomiadem d’aquesta gran ciutat amb aquesta colla, que són: Mabel i Rocio (espanyoles), Carlos (polac), Cris (canadenc), i els viatgers. No us imagineu com vem riure quan li vem preguntar a Cris (tot parlant de música), si coneixia a Camarón i ell contesta que sí, però al cap de deu minuts de xerrar entre nosaltres del cantant, va i diu: però de que parleu....no m’heu preguntat si coneixia CAMERUN??? A tope. Dit això, marxem cap a Xian amb tren, a veure els guerrers de terracota i conèixer una mica més d’aquest gran país.