Bolivia. Copacabana i l'illa del Sol. Festa i retrobaments

Ja som aquí!!. Ja hem arribat!!. Com podeu llegir, ens trobem al llac navegable més alt del món (3.800 m), i el segón més gran del subcontinent; és a dir, ens trobem al llac Titicaca, i us afirmem que és brutal!. Aquest llac és compartit per Bolivia i Perú, i nosaltres estem encara per la part boliviana. La ciutat d'entrada és Copacabana, i cap allà tirem. Tingueu en compte que aquest llac ha vist passar a moltes cultures, algunes d'elles preincaiques. Casi na!. De fet, encara et trobes vestigis d'aquelles vides passades.

La ciutat de Copacabana viu generalment del turisme, i et trobes infraestructures hoteleres (sempre tenint en compte que et trobes a Bolivia i les visions de comoditat són altres), restaurants i tours pel llac, però si rasques una miqueta, et trobes vida local aimarà. Penseu que aquesta ciutat és coneguda per ser la porta d'entrada a l'illa del Sol, que més tard, si voleu, descobrireu, i on ens espera un retrobament.

Nosaltres, que sembla que tenim una flor al cul amb aixó de coincidir amb festes locals, hem tingut la sort de viure una festa anual que es fa a la ciutat, i és la festa del "Señor de la cruz de Colquepata". Ve a ser com una procesió, però mig carnavalesca, barregada amb vestits tradicionals del país. No us imagineu la quantitat de gent que s'ha aplegat al voltant de la festa, vinguts de tot el país, i hem de dir que, generalment són persones de classe mitja alta (fraternitats i de més).

Les cholitas es miren les desfilades amb calma, ja que les festes duren 3 dies, i aquest tot just és el primer. Com veieu, els vestits són vistosos, i sempre, els més ornamentats, són duts per homes.

Algunes fraternitats canten a pel, d'altres són acompanyants per orquestes, i en n'hi ha que van ballant sense música ni veu, només acompanyants dels seus passos tradicionals.

Espectaculars són algunes de les màscares que porten, i cadascuna d'elles té un significat específic. A tots se'ls veu orgullosos de dur-les.És un gran dia per tots.

I just la finalitat de la festa és sortir de la plaça principal, i recòrrer mig poble fins arribar a l'esglèsia on es troba el crist. Curiosament és una festa crsitiana, però on es dóna molta importància a la mare terra, com l'anomemen ells, la Pachamama. Un pot veure vestimentes amb la paraula AMERICA, com donant valor als orígens, d'altres porten vestits que fan referència a deus pagans. En fi, una barreja divertida.

I quan un ja ha ofert al crist, toca posar per les càmeres. Orgulloses dels seus minúsculs vestits, les noies s'ofereixen encantades. És un dia de festa!!.

Bé, i quan s'ha acabat el temps de les fotografies, toca menjar, toca agafar un bon choripan amb una cervesa (no us imagineu la quantitat de litres que es consumeixen en les festes), i agafar energia per continuar la nit, i el dia següent.

Per despedir-nos de la ciutat engalanada, us deixem amb aquesta careta i amb la seva alegria de dur un vestit ben maco. Ara marxem cap a l'illa del Sol, on com ja sabeu, ens espera un retrobament molt agradable.

Aquí la teniu, l'illa del Sol, situada enmig del llac, però encara a la part boliviana. Per arribar-hi, s'agafa un vaixell que, durant 2 hores, recorre la distància que separa el continent amb la pàrt nord de l'illa, el nostre destí.

L'illa és la més gran del llac (incloses les peruanes), i et trobes, a part d'algun il·luminat buscant energia vital, comunitats quechues i aymaras dedicades al pastoreig, a l'agricultura, pesca i també al turisme, però molt més del que us penseu, i molt més del que fa 10 anys. Com podeu veure, les aigües clares, el sol de costat i l'horitzó pintat de cel, són perfectes per trobar algun peix sota el llac.

L'illa es troba dividida en tres comunitats: Yumani al sud, Challa al centre i Challapampa al nord. El nostre destí és Challa, on ens espera l'Oniront (d'aquí uns mesos, potser entendreu aquest nom).

I aquí el teniu: el recordeu? En Carles, (mallorquí) que vem viatjar plegats uns 20 dies per Argentina. Que petit és el món, no?. Bé, hem de dir que no vem perdre el contacte i que l'hem buscat. Quina bona companyia la seva!!. En Carles fa ja uns 45 dies que es troba "aïllat" a l'illa, buscant inspiració per escriure un llibre. Nosaltres hem tingutr el privilegi de llegir una petita part, i hem de dir que l'ha trobat, l'inspiració.

Mentre l'escriptor escriu, el lloc ja t'acompanya per pensar o llegir, com fa la viatgera. Enteneu per què? doncs perquè només llevar-te, gires el cap, i et trobes aquestes vistes. Què més volem al món!!!.

I si no vols ni pensar, ni escriure, ni llegir, sempre pots agafar una piloteta i jugar una mica amb un nen. Sabeu que aquests nens, que no passen gana, demanen plata o caramels perquè algú, alguna vegada n'ha donat?. És fotut dir que no a un nen de 5 anys, amb aquella veueta que té, però no es pot donar plata. Hi ha altres maneres de sentir-te una mica unit a ell que donar caramels, que no vol dir que el nen no pugui menjar un caramel; però no de la manera que els turistes acostumen a fer-ho. En fi, el gran dilema moral del viatger.

Com comença el nostre dia a l'illa? doncs amb aquest cel, que sembla a tocar de la ma. Són les 7 del matí i ens preparem una amanida de fruita amb iogurt (que hem aconseguit, yuju!), perquè el dia es presenta complert i molt animat.

Desprès d'esmorzar, decidim que la millor manera de continuar amb el dia és anar a visitar les runes ubicades al nord e l'illa. Abans però, passes per llocs com aquest, on et trobes muntanyes de pedra en honor a la Pachamama, i on de fons, els Andes et donen el bon dia. Majestuòs, oi?.

L'illa, que té uns 9 km. de llarg, compte amb una de les ciutadelles més importants de l'època inca: la Chinkana. Quan et trobes sol, en silenci, de fons el so del llac, amb aquestes parets al voltant, és molt fàcil imaginar-se la vida passada.

Desprès de deixar les veus del passat, enfilem el camí de tornada, passant per la comunitat Challapampa, és a dir, el nord de l'illa, on aquest nena, descansa asseguda sobre la pedra calenta pel sol, el sol de l'illa del sol.

Si us fixeu, les terrasses de cultiu són molt sofisticades, si més no, tenint en compte que fa mooooolts anys que són fetes i donant fruits. Els inques en sabien molt d'aixó i de canalitzar aigua també. Si teniu curiositat, busqueu per internet com es fan aquestes terrasses i veureu que és una currada molt important.

Bé, i al migdia alegria!!. Toca preparar el dinar. Com? doncs amb l'ajuda d'Alicia i Don Julio (son pare), que ens faran, amb un forn tradicional aymara, un porc i verduretes boniiiiissimeess!. Alicia és la dona qjue porta el lloc on en Carles i nosaltres dormim.

Que podem dir!!, potser el millor tros de carn que mai ens hem menjat. Un gust! i les verduretes, uns sabors!!!. Ja ens veieu, amb la cara de felicitat, i en part, gràcies al nostre amic escriptor, que va preparar el dia perquè coincidissim nosaltres, i en part, a les mans de la cuinera, Alicia.

Inevitable, no? desprès de la "comilona" toca la bacaineta, i amb aquest solet tocant la pell, en dos segons ets ja a Mart. Mariela, la filla petita d'Alicia, no té son.

I sí!, l'aigua està molt freda, però un no pot arribar fins aquí, i no banyar-se en aquestes aigües. Diuen que tenen molta energia. Bé, en tot cas, i per si l'aigua falla, el porc que ens hem menjat, ens ha donat l'energia suficient. Però anem a probar-ho!.

Un tres d'un amb folrra, sense anxeneta, però amb un aymnara, que és més multicultural. D'energíes? doncs un comença a notar coses estranyes, sense saber encara que és.

Deu ser aixó, que l'aigua et fa levitar del terra. Com entenem que una imatge val més que mil paraules, us en deixem unes quantes perquè pogueu comprobar si el llac té o no poders. A més, penseu que en Carles porta moooolts dies a prop d'aquesta aigua. Presentacions, i d'esquerre a dreta: l'amiga d'Alicia, Rimber (fill mitjà), el levitador de l'illa, Elmer (el fill gran), i Alicia, que com si res, deixen a en Carles que s'aixequi.

Tot i que duem pocs dies per aquí, ja hem notat diferències importants pel que fa a les forçes que ens acompanyen. Voles com si res..........

........ara que per volar, en Carlesman. Quina manera i quin estil!!. Sembla que porti tota la vida amb la capa i el poder del llac!!. Hem de dir però, que l'aterratge no és el seu punt fort.

I per acabar la jornada, per acabar la nostre visita a l'illa, per despedir-nos del nostre amic Carles, us deixem amb aquesta postal on el poder del l'illa raja per tot arreu. Que gran que ets, Carles!!. T'estimem company. Bé, ara toca moure's, així que hem decidir deixar aquestes aigües màgiques, deixar el país que tant ens ha agradat, Bolivia, i tirar cap a Perú, país que tothom coneix pel Machu, però que us assegurem que té moooolt més. Si ens acompanyeu, tot serà més feliç per nosaltres.