Argentina. Ushuaia: una setmana a la fi del món

Quan un mira un mapa i veu la punteta de sudamèrica, pot veure escrit el nom d'Ushuaia, i a tot just 1000 km., l'Antàrtida. Bé, doncs aquí ens trobem, a la fi del món!, i com ens hi hem trobat tant bé, hem decidit estar-hi una setmaneta, per això de fer amics. Ushuaia és una ciutat d'uns 70.000 habitants, amb un port molt important i una base productiva important, sobretot de gas. Qui vagi cap al cercle pol·lar antàrtic, sortirà d'aquí, i qui torni, el primer port que veurà serà aquest. En realitat ens trobem en una illa, ja que l'estret de Magallanes parteix la zona. Tierra del Fuego és la província, i el nom el va posar el Sr. Magallanes quan va arribar per primera vegada a aquestes terres, i va veure moltes fogueres enceces; les fogueres eren dels natius de la zona, els Yagans, els quals van trigar vem poc a ser aniquil·lats, o bé, "cristianitzats" per l'home blanc. Per cert, fa molt de fred, i això que és estiu.

Aquest és d'aquells llocs que t'atrapen nomès arribar-hi, i tot i ser bastant turístic, pots trobar llocs molt interessants per respirar l'aire de la zona. Quan et trobes al port i gires el cap, tant a l'esquerre. com a la dreta, com al davant o al darrere, veus muntanyes nevades, aigües gelades i vents forts.

Com veieu, Ushuaia es troba resguardada per muntanyes, i si en camines unes hores, pots apreciar una visió molt diferent de la ciutat, fins i tot els colors canvien. Penseu que els núvols es mouen a una velocitat espectacular, fet que dóna en uns minuts diverses imatges brutals, algunes semblen quadres.

Un dels treks més interessants de fer, és al glacial Martial, a 3 hores de la ciutat. Com veieu a les imatges, és un trek un xic dur, o si més no, incòmode de fer, degut a la neu i la pendent, però quina passada sentir la neu com es trenca, eh!. A la foto, el de davant és en Carles, amic mallorquí, que ens acompanyarà bona part del nostre viatge pel sud oest del país (i de Xile també), perquè coincidim i perquè ens hem caigut bé, es clar!.

Aquí ens teniu, a sobre del glacial i sense saber-ho; bàsicament perquè es troba covert de neu, i encara no s'ha desfet. En tot cas, ho hem aconseguit.

Puerto Williams és un assentament naval Xilè que es troba més al sud encara que Ushuaia, concretament a l'altre banda del canal Beagle, raò per la qual té més dret a ser declarat com la fi del món, tot i que no surt a les publicitats.

Els cormorans són una espècie d'ocells propia de la zona, i les colònies les trobes enmig de les aigües gelades del canal Beagle, a la Isla de la pájaros. Com podeu veure, el lloc no convida a treure's la jaqueta.

El far les Eclaireurs(els il·luminadors en francès), és un far que es troba al canal i, com és relativament fàcil arribar-hi, les agències l'han fet passar pel far que Julio Verne va descriure a "el far de la fi del món", però en realitat, aquest far es troba a l'illa dels Estats, i s'anomena el far de Sant Juan de Salvamento. Sigui com sigui, la llum del lloc és espectacular, i veure com t'endinses pel canal, amb muntanyes nevades als costats, l'Antàrtida al davant, i el far al costat, et fa sentir petitonet.

Els lleons marins també han trobat el seu lloc a la zona, i com aquí són originals, a l'illa l'han anomenat Isla de los lobos (recordeu l'altre: Isla de los pájaros. A tope).

No, no és l'illa dels pingüins, és una colònia, i com els de la península Valdés, són Magallànics, tot i que aquí també en trobes d'un altre espècie més difícil de veure. Sí, sabem que tots semble iguals, però d'aprop notes diferències. El que si podem asseugurar-vos, és que són molt curiosos de veure.

Quan vas caminant per la muntanya, i et trobes cavalls salvatges enmig d'un paratge com el de la foto, t'has d'aturar a respirar l'entorn, i si tens menjar, doncs fer un pícnic. També és important el pícnic perquè ens espera un trek una mica dur cap a Cerro guanaco.

Han sigut unes 5 horetes de caminar en pendents dures i baixades importants, zones fangoses o plenes d'aigua, però el cim ha valgut la pena.

Els castors són un gran problema per la zona, sobretot aquí, a Tierra del Fuego. Bé, de fet, els castors pobres no tenen la culpa, més aviat els paios que van dur unes 20 parelles fa anys per vendre la seva pell, però al veure que la temperatura no era la mateixa que a Canadà, la pell canviava, i no valia tant. En lloc de tornar-los, els van deixar abandonats. Conclusió, milers de boscos destrosats i rius tallats. Ells es fan la seva caseta allà, a sota de totes les braques. Imagineu-vos si és problema, que el govern argentí ofereix uns 30 pesos (uns 5 €) per cada cua de castor que portis. Eh!, creiem que hi ha màxim diari, però també creiem que és molt difícil veure'n un, no imaginem que deu ser enganxar-lo de la cua!!.

Bé, viatjar és conèixer gent, de fet, un lloc és la seva gent i el que ells et donen.Aquí, a Ushuaia hem trobat gent especial, per molts motius: Adri i Silvia són una parella portenya que ens ha acollit al seu Hostal (bé, no és eu, però com si ho fos) com ningú ho ha fet fins ara; i en Carles, que ja ha estat presentat, ens ha acompanyat en tots els sopars que hem fet plegats: una nit ha tocat menjar de la nostre zona, pa amb tomàquet, escalivada i truita de patates, un altre nit el "tombet" mallorquí, o nyoquis argentins....i tot amb una bona onda brutal. De fet, vem decidir estar més dies a la ciutat per disfrutar de la seva companyia, i relaxar-nos tot conversant i aprenent una mica de la història del país, i del seu funcionament (que té tel·la). En tot cas, ha sigut genial fer amics tant a la vora de la fi del món.

Com tot a Ushuaia és estrany, us deixem amb aquest collage humà: a la flauta en Lucas, un tio genial, a dalt Silvia amb cara de: pues vaya!!; a sota Adri a punt de mossegar la cama d'en Carles, a l'esquerre Nati, una tia simpatiquíssima, i els que queden ja els coneixeu. Tots ells ens els duríem a la motxila, però com no pot ser, ens hem de conformar amb saber que potser ens tornarem a veure aviat, sinò aquí, allà, i si no és allà, serà aquí. Ja sabeu, casa nostre és casa vostre. Ara sí, toca partir, deixar la fi del món, apartar la vista de l'Antàrtida (hem volgut però no hem pogut: moooolta plata!), i continuar direcció Xile, per fer un trek d'uns dies per Torres del Paine, Guau!!. Serà la òstia segur, o no!. Per cert, a partir d'ara ja començem a pujar, és a dir, cada dia som més a prop de l'avió de tornada........