Continuem!, ara però, ens trobem altre vegada a Argentina per visitar el parc nacional Los Glaciares, conegut sobretot pel glaciar perito moreno, una inmensa massa de gel d'uns 5 km de longitud i, atenció, una alçada aproximada d'uns 20 pisos, és a dir, uns 60 metres!!!. Us imagineu el que un sent quan es troba a prop d'una cosa així?. De fet, aquest glaciar és únic, no pel tamany (que sí important), sinó per considerar-se el més dinàmic del món, el que més es mou, sobre uns 2 metres diaris.
En aquest avanç, tanca les aigües del Brazo Rico (com un riu) del Llac Argentino (el més gran de la patagónia), provocant que les seves aigües s'elevin fins a 30 metres sobre el del Llac. En primer lloc, es crea un tunel amb una volta (com una super arcada) de més de 50 metres pel qual les aigües del "riu" descendeixen fins al Llac Argentino. L'erosió causada per l'aigua provoca finalment el col·lapse de la volta, en un dels espectacles més imponents que puguin presenciar-se. Per desgràcia per a nosaltres, és cada 4 o 5 anys, i no hem coincidit, però tot i així, al moure's tant durant el dia, i haber enganxat dies passats de bastanta calor, quan hi hem estat, hem pogut presenciar moolts desprendiments. Que què tal? doncs un espectacle únic. Com veieu a la imatge, el vaixell (que està a uns 300 m) sembla de jogina.
Aquest és d'aquells llocs que abans de ser-hi, no entèns perquè és tant conegut, però quan hi ets, al moment, tot just amb segons, ho veus molt clar. És realment la òstia!. Penseu que nosaltres vem agafar el bus públic que et deixa a les 10 del matí, i fins les 5 de la tarda no et ve a buscar. En un principi, creiem que es faria molt llarg, però t'enganxa, et magnetitza, i quan és l'hora no vols marxar. Eh!, no exagerem.
Us deixem aquestes dues imatges, on podeu veure un desprendiment de gel d'uns, atenció, 40 metres.....ens agradaria tant que poguéssiu sentir el soroll tant brutal que fa quan pica amb l'aigua!! Puuuuuuuummmmmmm!! És com una explosió de la natura en viu, estàs presenciant el cicle de la terra mentre en menges un entrepà de salami. Genial, no?
I per què perito moreno? doncs pel senyor Francisco Pascasio Moreno, científic, naturista i pèrit argentí, que va descobrir el llac Argentino i els glaciars, ajudant així a delimitar la frontera entre Xile i Argentina (sobirania nacional), deixant del bando gaucho una de les reserves d'aigua dolça més grans i importants del món. Ja veieu que deixant de banda el turisme, aquest parc és "oro líquido", més encara quan vivim en un món on no té cura de l'aigua. Per accedir al parc nacional des del sud, s'ha d'anar al Calafate, població turística que es troba a uns 80 km del glaciar (heu de sabr però, que al parc t'hi trobes molts altres glaciars, però no com el moreno).
Continuem a Calafate, i molt ben acompanyats!!. quin super asado de xai patagònic!! i gràcies a quí? doncs a Marina i Cristian (al costat nostre), parella genial que vem conèixer a Puerto Piràmides fa gairebé un mes, i a Rodrigo i Marcelo (Rodri amb camisa de quadres i Marcelo a sobre seu), els anfitrions i amics de la parella (en Carles, assegut a la punta, a sobre seu, Claudia). Sabeu d'aquelles coses inesperades que succeeixen quan et juntes amb gent que connectes? aquella sensació que tens de semblar que fa anys que els coneixes? doncs això mateix va passar. Penseu que, en aquest país, sense adonar-te'n (i si vas amb bona onda), et trobes assegut a la taula d'uns argentins, amb un asado, i xerrant de la vida. Que booo!!!. Chicos: un placer y ya sabéis que en Catalunya os esperan amigos. Tu no Cristina, esta vez no!. Bé, marxem cap al nord el parc, cap a El Chaltén.
El Chaltén, considerada la població més jove de la República Argentina, fundada al 1985 per un tema de sobirania sobre Xile (penseu que la frontera entre els dos països és molt difosa encara avuí). Bàsicament va ser allò de "maricón el último" i l'Argentina va ser més ràpida. No va respirar tranquil·la fins al 94, quan un jurat internacional va decidir que ja en n'hi habia prou, i va fallar a favor de l'Argentina. Des dels 90, El Chaltén, és coneguda com la capital nacional del trek, ja que es troba als peus d'unes de les muntanyes més impresionants de la zona: el Fitz Roy, però també en n'hi ha d'altres molt espectaculars. Sigui com sigui, més trek!!!.
Abans de les muntanyetes, ens ha fet gràcia deixar-vos amb aquesta imatge que molts de nosaltres teniem al cap, però que, si més no nosaltres dos, mai havíem tingut l'oportunitat de veure en viu: un pájaro carpintero!, amb els seus copets a la branca de l'arbre. Bé, una fantasia animada que es torna real.
El cerro torre és aquella formació del fons que sembla petita, però que de petita na de na. El lloc té un rotllo com marcià, com de Mart, entre el cel super blau, els petits glaciars que deixen petits icebergs, el color de l'aigua (perla, pels sediments), el vent que fotrt i el silenci alhora, les formacions úniques....en fi, una història.
Amb més detall teniu el cerro torre, molt conegut també pel món escalador, considerat un pic moooolt tècnic i on cada any s'hi queden uns quants (aquesta temporada, creiem que tres). Nosaltres hem decidit que aixó d'escalar pics com aquests, ho deixem per un altre any. Ja!. Ara bé, quan et trobes davant, t'entren unes ganes d'agafar unes cordes i anar'hi directe!.
En el precís moment de la foto estavem decidint si quedar-nos a viure al costat del llac, i buscavem terreny per fer-nos una caseta. Allà en n'hi ha un!!, on?, allà, a la dreta!.
Les agulles del Fitz Roy!. Hem de dir que aquest és un dels treks més acollonants que hem fet a la nostre vida. Exagerats?, no, de debó. La superostia. Com sempre l'home blanc va decidir que el nom original tehuelche, no valia, i va treure Chaltén, que vol dir muntanya que fuma, pels núvols que generalment té al damunt, per posar-li Fitz Roy en honor al Sr. Robert Fitz Roy, comandant del HMS Beagle, vaixell d'en Darwin, que va donar la volta al món com a expedició científica. En tot cas, i tingui el nom que tingui, el lloc es mereix una mirada amb calma. I això hem fet.
Ja hi som, ja hem arribat. Guau!. La pujada ha estat durilla, però quin gran moment quan, tot suant, i sense veure encara res, acabes de pujar el que et queda de muntanya, i zas!!!! et trobes això als morros. Veieu com és el lloc? Podeu veure a un de nosaltres amb els braços oberts? veieu com és de gran el lloc?.
Quin plaer veure's una sopeta calenteta als peus d'aquesta muntanya!. Són d'aquelles coses que ho fas a casa i penses: uf, que dolenta!, o, quin mal gust!, però és la màgia de la muntanya, eh!, o millor, la màgia de no tenir més per menjar, no?. Sigui com sigui, moment únic (i ja en són uns quants).
I perquè no diguin, un banyet a la llaguna Capri (de baixada ja), en un aigua clara com l'aire i freda com el glaciar moreno. El viatger i en Carles van decidir que no podien deixar passar l'oportunitat de passar fred en un lloc tant maco. Continuem amb els moments únics. Siesqueesunnoparar, oiga!
I amb aquesta imatge, del "trio polainero", ens volem despedri d'en Carles (els nostres camins es separen), company i ja amic de viatge, amb el qual hem compartit a més de tenda, habitació, menjar, gas i aigua, molt més; sort i salut!. Ens veiem allà o aquí, on sigui, tant fa, no?. Bé, desprès de tant trek, hem decidit descansar una miqueta, així que ens trobem en la propera entrada, que serà segur en un lloc tranqui de muntanya argentina. ja veurem on.
Continuem!, ara però, ens trobem altre vegada a Argentina per visitar el parc nacional Los Glaciares, conegut sobretot pel glaciar perito moreno, una inmensa massa de gel d'uns 5 km de longitud i, atenció, una alçada aproximada d'uns 20 pisos, és a dir, uns 60 metres!!!. Us imagineu el que un sent quan es troba a prop d'una cosa així?. De fet, aquest glaciar és únic, no pel tamany (que sí important), sinó per considerar-se el més dinàmic del món, el que més es mou, sobre uns 2 metres diaris. En aquest avanç, tanca les aigües del Brazo Rico (com un riu) del Llac Argentino (el més gran de la patagónia), provocant que les seves aigües s'elevin fins a 30 metres sobre el del Llac. En primer lloc, es crea un tunel amb una volta (com una super arcada) de més de 50 metres pel qual les aigües del "riu" descendeixen fins al Llac Argentino. L'erosió causada per l'aigua provoca finalment el col·lapse de la volta, en un dels espectacles més imponents que puguin presenciar-se.
Aquest és d'aquells llocs que abans de ser-hi, no entèns perquè és tant conegut, però quan hi ets, al moment, tot just amb segons, ho veus molt clar. És realment la òstia!. Penseu que nosaltres vem agafar el bus públic que et deixa a les 10 del matí, i fins les 5 de la tarda no et ve a buscar. En un principi, creiem que es faria molt llarg, però t'enganxa, et magnetitza, i quan és l'hora no vols marxar. Eh!, no exagerem.
Us deixem aquestes dues imatges, on podeu veure un desprendiment de gel d'uns, atenció, 40 metres.....ens agradaria tant que poguéssiu sentir el soroll tant brutal que fa quan pica amb l'aigua!! Puuuuuuuummmmmmm!! És com una explosió de la natura en viu, estàs presenciant el cicle de la terra mentre en menges un entrepà de salami. Genial, no?
I per què perito moreno? doncs pel senyor Francisco Pascasio Moreno, científic, naturista i pèrit argentí, que va descobrir el llac Argentino i els glaciars, ajudant així a delimitar la frontera entre Xile i Argentina (sobirania nacional), deixant del bando gaucho una de les reserves d'aigua dolça més grans i importants del món. Ja veieu que deixant de banda el turisme, aquest parc és "oro líquido", més encara quan vivim en un món on no té cura de l'aigua. Per accedir al parc nacional des del sud, s'ha d'anar al Calafate, població turística que es troba a uns 80 km del glaciar (heu de sabr però, que al parc t'hi trobes molts altres glaciars, però no com el moreno).
Continuem a Calafate, i molt ben acompanyats!!. quin super asado de xai patagònic!! i gràcies a quí? doncs a Marina i Cristian (al costat nostre), parella genial que vem conèixer a Puerto Piràmides fa gairebé un mes, i a Rodrigo i Marcelo (Rodri amb camisa de quadres i Marcelo a sobre seu), els anfitrions i amics de la parella (en Carles, assegut a la punta, a sobre seu, Claudia). Sabeu d'aquelles coses inesperades que succeeixen quan et juntes amb gent que connectes? aquella sensació que tens de semblar que fa anys que els coneixes? doncs això mateix va passar. Penseu que, en aquest país, sense adonar-te'n (i si vas amb bona onda), et trobes assegut a la taula d'uns argentins, amb un asado, i xerrant de la vida. Que booo!!!. Chicos: un placer y ya sabéis que en Catalunya os esperan amigos. Tu no Cristina, esta vez no!. Bé, marxem cap al nord el parc, cap a El Chaltén.
El Chaltén, considerada la població més jove de la República Argentina, fundada al 1985 per un tema de sobirania sobre Xile (penseu que la frontera entre els dos països és molt difosa encara avuí). Bàsicament va ser allò de "maricón el último" i l'Argentina va ser més ràpida. No va respirar tranquil·la fins al 94, quan un jurat internacional va decidir que ja en n'hi habia prou, i va fallar a favor de l'Argentina. Des dels 90, El Chaltén, és coneguda com la capital nacional del trek, ja que es troba als peus d'unes de les muntanyes més impresionants de la zona: el Fitz Roy, però també en n'hi ha d'altres molt espectaculars. Sigui com sigui, més trek!!!.
Abans de les muntanyetes, ens ha fet gràcia deixar-vos amb aquesta imatge que molts de nosaltres teniem al cap, però que, si més no nosaltres dos, mai havíem tingut l'oportunitat de veure en viu: un pájaro carpintero!, amb els seus copets a la branca de l'arbre. Bé, una fantasia animada que es torna real.
El cerro torre és aquella formació del fons que sembla petita, però que de petita na de na. El lloc té un rotllo com marcià, com de Mart, entre el cel super blau, els petits glaciars que deixen petits icebergs, el color de l'aigua (perla, pels sediments), el vent que fotrt i el silenci alhora, les formacions úniques....en fi, una història.
Amb més detall teniu el cerro torre, molt conegut també pel món escalador, considerat un pic moooolt tècnic i on cada any s'hi queden uns quants (aquesta temporada, creiem que tres). Nosaltres hem decidit que aixó d'escalar pics com aquests, ho deixem per un altre any. Ja!. Ara bé, quan et trobes davant, t'entren unes ganes d'agafar unes cordes i anar'hi directe!.
En el precís moment de la foto estavem decidint si quedar-nos a viure al costat del llac, i buscavem terreny per fer-nos una caseta. Allà en n'hi ha un!!, on?, allà, a la dreta!.
Les agulles del Fitz Roy!. Hem de dir que aquest és un dels treks més acollonants que hem fet a la nostre vida. Exagerats?, no, de debó. La superostia. Com sempre l'home blanc va decidir que el nom original tehuelche, no valia, i va treure Chaltén, que vol dir muntanya que fuma, pels núvols que generalment té al damunt, per posar-li Fitz Roy en honor al Sr. Robert Fitz Roy, comandant del HMS Beagle, vaixell d'en Darwin, que va donar la volta al món com a expedició científica. En tot cas, i tingui el nom que tingui, el lloc es mereix una mirada amb calma. I això hem fet.
Ja hi som, ja hem arribat. Guau!. La pujada ha estat durilla, però quin gran moment quan, tot suant, i sense veure encara res, acabes de pujar el que et queda de muntanya, i zas!!!! et trobes això als morros. Veieu com és el lloc? Podeu veure a un de nosaltres amb els braços oberts? veieu com és de gran el lloc?.
Quin plaer veure's una sopeta calenteta als peus d'aquesta muntanya!. Són d'aquelles coses que ho fas a casa i penses: uf, que dolenta!, o, quin mal gust!, però és la màgia de la muntanya, eh!, o millor, la màgia de no tenir més per menjar, no?. Sigui com sigui, moment únic (i ja en són uns quants).
I perquè no diguin, un banyet a la llaguna Capri (de baixada ja), en un aigua clara com l'aire i freda com el glaciar moreno. El viatger i en Carles van decidir que no podien deixar passar l'oportunitat de passar fred en un lloc tant maco. Continuem amb els moments únics. Siesqueesunnoparar, oiga!
I amb aquesta imatge, del "trio polainero", ens volem despedri d'en Carles (els nostres camins es separen), company i ja amic de viatge, amb el qual hem compartit a més de tenda, habitació, menjar, gas i aigua, molt més; sort i salut!. Ens veiem allà o aquí, on sigui, tant fa, no?. Bé, desprès de tant trek, hem decidit descansar una miqueta, així que ens trobem en la propera entrada, que serà segur en un lloc tranqui de muntanya argentina. ja veurem on.
chicos!!! que bueno que esten bien! y la verdad que si se siente como si nos conocieramos de otra vida no? qeu bien la pasamos en ese asado!!!!!!!!!!! Marina y Cristian
ResponEliminachicos el lunes pasado hice la excursion del big ice, una que caminas 6 horas arriba del glaciar moreno, y te metes bien al medio imperdible! sin desperdicios!!! ahora deberan volver ya que les queda esto pendiente!!! ajjaja besos Marina
ResponEliminaoooooh quines fotos!! molt bona crònica :)
ResponEliminaFeia molt fred a la nit per dormir? amb un sac normal n'hi ha prou? jo hi arribo a partir de l'abril... Gràcies!
Salutacions!