Som a Argentina i estem al tanto del terratrèmol a Xile.

Hola a tots, hem rebut email vostres preguntant on ens trobem, preocupats pel terratrèmol de Xile. Bé, estem bé, lluny de la zona afectada, a l'Argentina, concretament ens trobem a San Martín de los Andes, poblet a prop de Bariloche, on estem descansant uns dies. El cert, és que teníem pensat pujar pel sud de Xile fins a la capital, però evidentment cambiarem de plans. Esteu tranquils que aquí nomès s'ha notat un lleu, llevissim moviment (estem a uns 1.300 km) i res més. Ens veiem per aquí i petons per tothom.

Argentina. Parque Nacional los Glaciares: reguau!!

Continuem!, ara però, ens trobem altre vegada a Argentina per visitar el parc nacional Los Glaciares, conegut sobretot pel glaciar perito moreno, una inmensa massa de gel d'uns 5 km de longitud i, atenció, una alçada aproximada d'uns 20 pisos, és a dir, uns 60 metres!!!. Us imagineu el que un sent quan es troba a prop d'una cosa així?. De fet, aquest glaciar és únic, no pel tamany (que sí important), sinó per considerar-se el més dinàmic del món, el que més es mou, sobre uns 2 metres diaris. En aquest avanç, tanca les aigües del Brazo Rico (com un riu) del Llac Argentino (el més gran de la patagónia), provocant que les seves aigües s'elevin fins a 30 metres sobre el del Llac. En primer lloc, es crea un tunel amb una volta (com una super arcada) de més de 50 metres pel qual les aigües del "riu" descendeixen fins al Llac Argentino. L'erosió causada per l'aigua provoca finalment el col·lapse de la volta, en un dels espectacles més imponents que puguin presenciar-se. Per desgràcia per a nosaltres, és cada 4 o 5 anys, i no hem coincidit, però tot i així, al moure's tant durant el dia, i haber enganxat dies passats de bastanta calor, quan hi hem estat, hem pogut presenciar moolts desprendiments. Que què tal? doncs un espectacle únic. Com veieu a la imatge, el vaixell (que està a uns 300 m) sembla de jogina.

Aquest és d'aquells llocs que abans de ser-hi, no entèns perquè és tant conegut, però quan hi ets, al moment, tot just amb segons, ho veus molt clar. És realment la òstia!. Penseu que nosaltres vem agafar el bus públic que et deixa a les 10 del matí, i fins les 5 de la tarda no et ve a buscar. En un principi, creiem que es faria molt llarg, però t'enganxa, et magnetitza, i quan és l'hora no vols marxar. Eh!, no exagerem.

Us deixem aquestes dues imatges, on podeu veure un desprendiment de gel d'uns, atenció, 40 metres.....ens agradaria tant que poguéssiu sentir el soroll tant brutal que fa quan pica amb l'aigua!! Puuuuuuuummmmmmm!! És com una explosió de la natura en viu, estàs presenciant el cicle de la terra mentre en menges un entrepà de salami. Genial, no?

I per què perito moreno? doncs pel senyor Francisco Pascasio Moreno, científic, naturista i pèrit argentí, que va descobrir el llac Argentino i els glaciars, ajudant així a delimitar la frontera entre Xile i Argentina (sobirania nacional), deixant del bando gaucho una de les reserves d'aigua dolça més grans i importants del món. Ja veieu que deixant de banda el turisme, aquest parc és "oro líquido", més encara quan vivim en un món on no té cura de l'aigua. Per accedir al parc nacional des del sud, s'ha d'anar al Calafate, població turística que es troba a uns 80 km del glaciar (heu de sabr però, que al parc t'hi trobes molts altres glaciars, però no com el moreno).

Continuem a Calafate, i molt ben acompanyats!!. quin super asado de xai patagònic!! i gràcies a quí? doncs a Marina i Cristian (al costat nostre), parella genial que vem conèixer a Puerto Piràmides fa gairebé un mes, i a Rodrigo i Marcelo (Rodri amb camisa de quadres i Marcelo a sobre seu), els anfitrions i amics de la parella (en Carles, assegut a la punta, a sobre seu, Claudia). Sabeu d'aquelles coses inesperades que succeeixen quan et juntes amb gent que connectes? aquella sensació que tens de semblar que fa anys que els coneixes? doncs això mateix va passar. Penseu que, en aquest país, sense adonar-te'n (i si vas amb bona onda), et trobes assegut a la taula d'uns argentins, amb un asado, i xerrant de la vida. Que booo!!!. Chicos: un placer y ya sabéis que en Catalunya os esperan amigos. Tu no Cristina, esta vez no!. Bé, marxem cap al nord el parc, cap a El Chaltén.

El Chaltén, considerada la població més jove de la República Argentina, fundada al 1985 per un tema de sobirania sobre Xile (penseu que la frontera entre els dos països és molt difosa encara avuí). Bàsicament va ser allò de "maricón el último" i l'Argentina va ser més ràpida. No va respirar tranquil·la fins al 94, quan un jurat internacional va decidir que ja en n'hi habia prou, i va fallar a favor de l'Argentina. Des dels 90, El Chaltén, és coneguda com la capital nacional del trek, ja que es troba als peus d'unes de les muntanyes més impresionants de la zona: el Fitz Roy, però també en n'hi ha d'altres molt espectaculars. Sigui com sigui, més trek!!!.

Abans de les muntanyetes, ens ha fet gràcia deixar-vos amb aquesta imatge que molts de nosaltres teniem al cap, però que, si més no nosaltres dos, mai havíem tingut l'oportunitat de veure en viu: un pájaro carpintero!, amb els seus copets a la branca de l'arbre. Bé, una fantasia animada que es torna real.

El cerro torre és aquella formació del fons que sembla petita, però que de petita na de na. El lloc té un rotllo com marcià, com de Mart, entre el cel super blau, els petits glaciars que deixen petits icebergs, el color de l'aigua (perla, pels sediments), el vent que fotrt i el silenci alhora, les formacions úniques....en fi, una història.

Amb més detall teniu el cerro torre, molt conegut també pel món escalador, considerat un pic moooolt tècnic i on cada any s'hi queden uns quants (aquesta temporada, creiem que tres). Nosaltres hem decidit que aixó d'escalar pics com aquests, ho deixem per un altre any. Ja!. Ara bé, quan et trobes davant, t'entren unes ganes d'agafar unes cordes i anar'hi directe!.

En el precís moment de la foto estavem decidint si quedar-nos a viure al costat del llac, i buscavem terreny per fer-nos una caseta. Allà en n'hi ha un!!, on?, allà, a la dreta!.

Les agulles del Fitz Roy!. Hem de dir que aquest és un dels treks més acollonants que hem fet a la nostre vida. Exagerats?, no, de debó. La superostia. Com sempre l'home blanc va decidir que el nom original tehuelche, no valia, i va treure Chaltén, que vol dir muntanya que fuma, pels núvols que generalment té al damunt, per posar-li Fitz Roy en honor al Sr. Robert Fitz Roy, comandant del HMS Beagle, vaixell d'en Darwin, que va donar la volta al món com a expedició científica. En tot cas, i tingui el nom que tingui, el lloc es mereix una mirada amb calma. I això hem fet.

Ja hi som, ja hem arribat. Guau!. La pujada ha estat durilla, però quin gran moment quan, tot suant, i sense veure encara res, acabes de pujar el que et queda de muntanya, i zas!!!! et trobes això als morros. Veieu com és el lloc? Podeu veure a un de nosaltres amb els braços oberts? veieu com és de gran el lloc?.

Quin plaer veure's una sopeta calenteta als peus d'aquesta muntanya!. Són d'aquelles coses que ho fas a casa i penses: uf, que dolenta!, o, quin mal gust!, però és la màgia de la muntanya, eh!, o millor, la màgia de no tenir més per menjar, no?. Sigui com sigui, moment únic (i ja en són uns quants).

I perquè no diguin, un banyet a la llaguna Capri (de baixada ja), en un aigua clara com l'aire i freda com el glaciar moreno. El viatger i en Carles van decidir que no podien deixar passar l'oportunitat de passar fred en un lloc tant maco. Continuem amb els moments únics. Siesqueesunnoparar, oiga!

I amb aquesta imatge, del "trio polainero", ens volem despedri d'en Carles (els nostres camins es separen), company i ja amic de viatge, amb el qual hem compartit a més de tenda, habitació, menjar, gas i aigua, molt més; sort i salut!. Ens veiem allà o aquí, on sigui, tant fa, no?. Bé, desprès de tant trek, hem decidit descansar una miqueta, així que ens trobem en la propera entrada, que serà segur en un lloc tranqui de muntanya argentina. ja veurem on.

Xile. Parque Nacional Torres del Paine: Here comes the sun.......

Salut a tothom!, deixem a l'esquerre Argentina i ens endinsem a Xile, en concret al parc nacional Torres del Paine, on hem passat uns dies moolt bons fent un trek de 100 km (diosssss!!!) per aquestes terres úniques, amb la motxilla, la tenda de campanya, sacs, menjar (sopetes) i el fogonet, i junt amb en Carles (l'amic mallorquí que ve amb nosaltres (o nosaltres amb ell) des de Ushuaia), ens hem llençat a caminar i caminar i caminar..... Com veieu a la foto, el lloc promet, i molt.

El primer dia (dels 5 que hem fet), vem caminar des d'on et deixa el bus fins al campament, vem aixecar la tenda, i vem anar directes a les torres del paine, aprofitant el dia clar i sense núvols que feia. Com sempre passa, les imatges no fan justícia, però el lloc és espectacular i, com és dur d'arribar-hi, quan hi ets, encara t'hi sents millor. El nom del Parc ve d'aquestes enormes formacions rocoses (torres), i paine és blau amb l'idioma tehuelche, primers pobladors d'aquestes terres; més tard, va arribar l'home blanc amb la bandera colonitzadora. Per cert, el primer dia 27 km de muntanya. Ole!!.

Els paisatges t'atrapen, el clima ens acompanya, la companyia és grata i tenim tot el temps del món per recórrer aquestes muntanyes, que més podem demanar!!, bé, que no s'acabi el gas del fogonet.

Els treks són, alguns d'ells, durs, ja que portem tot a l'esquena (en aquest, he hem deixat al campament), fa molt de vent, i et trobes algunes pendents importants, però val molt la pena. Ja veieu que un busca el final però no el troba, je!.

Els cuernos són aquelles formacions que veieu a mà esquerre. Nosaltres, en un dels treks, ens hem apropat molt, i ens ha nevat. Heu de saber que aquest és un parc nacional conegut pels cambis climàtics que es donen en un dia, és a dir, tens molt de fred al matí, caloreta al migdia, plou a la tarda (amb molt de vent), i si et mous una miqueta per la muntanya. et neva. A tope!.

El glaciar Grey es troba a uns 12 km de l'últim campament del trek, i és impressionant veure tant de gel junt (imagineu el gran perito moreno?). Si us fixeu en la primera imatge, el glaciar sembla que no tingui fi. Bé, en 4 dies hem fet uns 82 km, i ara només queda fer el camí de tornada des de l'altre punta del parc, i haurem fet una W en el mapa, per aquest motiu a aquest trek se'l coneix com el de la W. Original el nom no és, no?.

6 del matí amb la motxilla a l'esquena, disposats a tornar a la comoditat del llit i el gust d'un bon plat de carn. Al fons deixem la silueta del parc, atravessat de punt a punt (d'est a oest). Queden uns 17 km, 5 h, per arribar a destí.

Una imatge molt gaucha (els "vaquers" argentins), són ells amb els seus cavalls pel mig dels camps, creuant rius, atravessant valls, amb el seu termo d'aigua calenta llesta per la preparació del mate.

Us presentem el nostre allotjament durant aquests dies; aquí, hi hem dormit els tres, hem cuinat sota la pluja, ens hem tapat del fred de la nit i hem jugat al baggamon (gairebé sempre ha guanyat el boludo d'en Carles).

....I enfilem el camí de tornada per una vall espectacular, i un fons de postal. Han sigut 5 dies per aquestes terres de tehuelches, on hem pogut gaudir d'entorns brutals i on hem respirat la tranquil·litat que dóna la muntanya. 100 km, senyors!, 100 km de sensacions i, sense que soni a hippy argentí, 100 km de buena onda. Com diuen els Beatles: here comes the sun, el temps ens ha acompanyat durant tot el trek , i ja és tenir sort. Deixem Xile per tornar a Argentina, on visitarem intensament el parc nacional de los Glaciares, i on ens esperen Perito Moreno, Fitz Roy i molt més. Veniu, no?.

Argentina. Ushuaia: una setmana a la fi del món

Quan un mira un mapa i veu la punteta de sudamèrica, pot veure escrit el nom d'Ushuaia, i a tot just 1000 km., l'Antàrtida. Bé, doncs aquí ens trobem, a la fi del món!, i com ens hi hem trobat tant bé, hem decidit estar-hi una setmaneta, per això de fer amics. Ushuaia és una ciutat d'uns 70.000 habitants, amb un port molt important i una base productiva important, sobretot de gas. Qui vagi cap al cercle pol·lar antàrtic, sortirà d'aquí, i qui torni, el primer port que veurà serà aquest. En realitat ens trobem en una illa, ja que l'estret de Magallanes parteix la zona. Tierra del Fuego és la província, i el nom el va posar el Sr. Magallanes quan va arribar per primera vegada a aquestes terres, i va veure moltes fogueres enceces; les fogueres eren dels natius de la zona, els Yagans, els quals van trigar vem poc a ser aniquil·lats, o bé, "cristianitzats" per l'home blanc. Per cert, fa molt de fred, i això que és estiu.

Aquest és d'aquells llocs que t'atrapen nomès arribar-hi, i tot i ser bastant turístic, pots trobar llocs molt interessants per respirar l'aire de la zona. Quan et trobes al port i gires el cap, tant a l'esquerre. com a la dreta, com al davant o al darrere, veus muntanyes nevades, aigües gelades i vents forts.

Com veieu, Ushuaia es troba resguardada per muntanyes, i si en camines unes hores, pots apreciar una visió molt diferent de la ciutat, fins i tot els colors canvien. Penseu que els núvols es mouen a una velocitat espectacular, fet que dóna en uns minuts diverses imatges brutals, algunes semblen quadres.

Un dels treks més interessants de fer, és al glacial Martial, a 3 hores de la ciutat. Com veieu a les imatges, és un trek un xic dur, o si més no, incòmode de fer, degut a la neu i la pendent, però quina passada sentir la neu com es trenca, eh!. A la foto, el de davant és en Carles, amic mallorquí, que ens acompanyarà bona part del nostre viatge pel sud oest del país (i de Xile també), perquè coincidim i perquè ens hem caigut bé, es clar!.

Aquí ens teniu, a sobre del glacial i sense saber-ho; bàsicament perquè es troba covert de neu, i encara no s'ha desfet. En tot cas, ho hem aconseguit.

Puerto Williams és un assentament naval Xilè que es troba més al sud encara que Ushuaia, concretament a l'altre banda del canal Beagle, raò per la qual té més dret a ser declarat com la fi del món, tot i que no surt a les publicitats.

Els cormorans són una espècie d'ocells propia de la zona, i les colònies les trobes enmig de les aigües gelades del canal Beagle, a la Isla de la pájaros. Com podeu veure, el lloc no convida a treure's la jaqueta.

El far les Eclaireurs(els il·luminadors en francès), és un far que es troba al canal i, com és relativament fàcil arribar-hi, les agències l'han fet passar pel far que Julio Verne va descriure a "el far de la fi del món", però en realitat, aquest far es troba a l'illa dels Estats, i s'anomena el far de Sant Juan de Salvamento. Sigui com sigui, la llum del lloc és espectacular, i veure com t'endinses pel canal, amb muntanyes nevades als costats, l'Antàrtida al davant, i el far al costat, et fa sentir petitonet.

Els lleons marins també han trobat el seu lloc a la zona, i com aquí són originals, a l'illa l'han anomenat Isla de los lobos (recordeu l'altre: Isla de los pájaros. A tope).

No, no és l'illa dels pingüins, és una colònia, i com els de la península Valdés, són Magallànics, tot i que aquí també en trobes d'un altre espècie més difícil de veure. Sí, sabem que tots semble iguals, però d'aprop notes diferències. El que si podem asseugurar-vos, és que són molt curiosos de veure.

Quan vas caminant per la muntanya, i et trobes cavalls salvatges enmig d'un paratge com el de la foto, t'has d'aturar a respirar l'entorn, i si tens menjar, doncs fer un pícnic. També és important el pícnic perquè ens espera un trek una mica dur cap a Cerro guanaco.

Han sigut unes 5 horetes de caminar en pendents dures i baixades importants, zones fangoses o plenes d'aigua, però el cim ha valgut la pena.

Els castors són un gran problema per la zona, sobretot aquí, a Tierra del Fuego. Bé, de fet, els castors pobres no tenen la culpa, més aviat els paios que van dur unes 20 parelles fa anys per vendre la seva pell, però al veure que la temperatura no era la mateixa que a Canadà, la pell canviava, i no valia tant. En lloc de tornar-los, els van deixar abandonats. Conclusió, milers de boscos destrosats i rius tallats. Ells es fan la seva caseta allà, a sota de totes les braques. Imagineu-vos si és problema, que el govern argentí ofereix uns 30 pesos (uns 5 €) per cada cua de castor que portis. Eh!, creiem que hi ha màxim diari, però també creiem que és molt difícil veure'n un, no imaginem que deu ser enganxar-lo de la cua!!.

Bé, viatjar és conèixer gent, de fet, un lloc és la seva gent i el que ells et donen.Aquí, a Ushuaia hem trobat gent especial, per molts motius: Adri i Silvia són una parella portenya que ens ha acollit al seu Hostal (bé, no és eu, però com si ho fos) com ningú ho ha fet fins ara; i en Carles, que ja ha estat presentat, ens ha acompanyat en tots els sopars que hem fet plegats: una nit ha tocat menjar de la nostre zona, pa amb tomàquet, escalivada i truita de patates, un altre nit el "tombet" mallorquí, o nyoquis argentins....i tot amb una bona onda brutal. De fet, vem decidir estar més dies a la ciutat per disfrutar de la seva companyia, i relaxar-nos tot conversant i aprenent una mica de la història del país, i del seu funcionament (que té tel·la). En tot cas, ha sigut genial fer amics tant a la vora de la fi del món.

Com tot a Ushuaia és estrany, us deixem amb aquest collage humà: a la flauta en Lucas, un tio genial, a dalt Silvia amb cara de: pues vaya!!; a sota Adri a punt de mossegar la cama d'en Carles, a l'esquerre Nati, una tia simpatiquíssima, i els que queden ja els coneixeu. Tots ells ens els duríem a la motxila, però com no pot ser, ens hem de conformar amb saber que potser ens tornarem a veure aviat, sinò aquí, allà, i si no és allà, serà aquí. Ja sabeu, casa nostre és casa vostre. Ara sí, toca partir, deixar la fi del món, apartar la vista de l'Antàrtida (hem volgut però no hem pogut: moooolta plata!), i continuar direcció Xile, per fer un trek d'uns dies per Torres del Paine, Guau!!. Serà la òstia segur, o no!. Per cert, a partir d'ara ja començem a pujar, és a dir, cada dia som més a prop de l'avió de tornada........

Argentina. Península Valdés: perquè....viatjar és conèixer gent sorprenent

Ja hem deixat a l'esquena Buenos Aires, o com du la cançò, la ciudad de la furia, i ens hem dirigit cap a Península Valdés (baixant cap al est), per conèixer una mica aquest racó de món on les balenes australs venen a reproduir-se i preparar les seves cries per la vida a alta mar. Bé, el cert és que ara no és època de balenes, però a la zona pot trobar moltes altres coses, i de fet, nosaltres hem trobat a Península valdés veritables sorpreses. Ara ho expliquem. Primer però, presentació de la primera parada: Puerto Madryn, ciutat típicament turística i centre neuràlgic per entrar a la península. És una ciutat agradable i té platges plenes de argentins fent el que nosaltres ja fa temps que no fem (si més no com abans), i és passar tot el dia a la platja amb tota la família: taules, cadires, neveres, àvies, etc. Com hem dit, agradable. Com veieu la gent balla a posar-se el sol (era un concurs de ball d'un programa de ràdio).

Des de Puerto Madryn, hem fet una visita a la reserva de Punta Tombo (que es troba a uns 250 Km), la pingüinera magallànica continental més gran de tota sudamèrica, i la veritat és que ens ha flipat: no us imagineu quina sensacions es tenen quan veus 150.000 parelles d'aquests animalets caminant de la manera que ho fan, mentre les seves cries canvien la el plumatge. Una història!

Quan viatgesz fas amics, això ja ho sabem, i aquí un exemple: el pingüí ens va demanar si podia venir amb nosaltres, però un tercer és complicat quan vas en parella, no?.

Us presentem al guanaco, mamífer similar a la llama que tots coneixem, però amb diferències sutils de tamany i altres aspectes. Argentina té un 90% de la població mundial d'aquest animal tant curiòs. Aquests exemplars comparteixen terres amb els pingüins.

CURIOSITATS: el pingüí arriba, fa el cau (com veieu), espera a la futura parella, s'aparellen, escalfen els ous, nèixen les cries, les cries canvien el plumatge i tots marxen. Bé, si un dels dos no es considerat bon pare (no tenen cura dels ous, els roben, no porten menjar, no els escalfen bé, etc), hi ha divorci, és a dir, l'any següent no seran parella. És l'únic motiu de separació entre aquests animalets.

Com veieu, la colònia és molt gran. Quan en veus un a terra és patòs i lent, però quan entren a l'aigua són realment diicils d'agafar.

Diàleg de pingüins mentre prenen el sol: 1er esq: estic fins els collons de caminar per aquestes pedretes i caure'm cada dos per tres; no entenc com no ens posen unes sabates o asfalten això 2on: doncs ara han tret uns patinets elèctrics 4x4 que tiren molt bé, però crec que són cars; no se que cobres tu del subsidi de pingüí. 3er: mira, aquest subsidi no m'arriba ni per comprar ulleres per les cries,; les pobres, no veuen res. 4rt: Heu vist quin horitzó més moca hi ha!

Eh! aquí teniu a Sonia i a Rai, catalans, i Eugenne, francesa, on hem coincidit amb ells a Madryn. Que bona gent! i quin gust que dóna xerrar amb català de tant en tant. De fet, amb Sonia i Rai ens trobarem a un altre lloc d'aquest gran país, segur, i amb Eugenne, hem continuat junts un tros més del viatge. Deixem Madryn i ens endinsem cap a la Península Valdés, concretament anem cap a Puerto Pirámides, on ens espera un grata sorpresa.

Ja som a Pirámides, lloc perfecte per respirar la península. Però més enllà de la fauna i flora del lloc, hem d'explicar-vos una història molt maca. Intenterem resumir: Just arribar al poble, i com sempre fem, un espera amb les bosses i l'altre busca allotjament. Sense saber ben bé com, i abans de trobar habitació, estem xerrant amb Malena (esquerre), Portenya (de Buenos Aires) que passa uns dies per la zona. Bé, trobem habitació, i ens despedim d'ella. Al cap d'unes hores, ens retrobem per casualitat i decidim anar a la platgeta i xerrar. Descobrim en ella una noia de 19 anys molt intel·ligent amb la que parlar d'Argentina i el seu passat. Com nosaltres ens allotjem en un lloc on podem utilitzar la cuina, decidim preparar un menjar (per això de la plata), i junt amb la francesa, Malena i nosaltres fem un dinaret. A tot això, els propietaris del lloc (Laura (dreta) i Kako, d'El Refugio) són allà i xerrem tots junts una molt bona estona; marxen els propietaris, dinem els quatre i la cosa queda així. A la tarda, Malena truca a la fàmili i la seva mare li diu que per la zona ella tenia una gran amiga que fa 17 anys que no veu, de fet, la seva millor amiga, Laura es deia, i el seu marit Kako.....que pensar. no? doncs sí, resulta que la els dos són els propietaris i, sense saber com, pots dir-ho casualitat, tots hem anat a parar aquí. Es clar, quan ens tornem a veure, Malena decideix explicar a Laura el que sa mare l'hi ha dit. Al moment, llàgrimes i sentiments retrobats. Us imagineu!!. Laura té una foto de Malena de petiteta amb sa mare a la tauleta de nit, però com la fàmili de Malena van viure els últims 15 anys a Espanya, Argentina és molt gran, i diferents motius, totes dues tenien moltes ganes de trobar la manera de contactar, però no habia sigut possible. Tot va ser possible gràcies a uns fideos, gràcies a aquell menjar. Curiòs, no?.

Aquí us deixem diferents imatges dels sopars de retrobament que vem fer. Va ser possible el contacte amb telèfon entre amigues. Els pares de Laura ens van cuinar unes pizzes i vem fer una sobretaula super acollidora. Bé, hem estat uns observadors privilegiats d'un retrobament argentí i això ha estat màgic. A part, ens enduem a Malena al cor, i possiblement, canviem la ruta per trobar-nos uns dies a la capital per disfrutar de la companyia de la seva família. Ja veurem, en tot cas, aquest és un moment únic que ens enduem a casa per sempre.

Deixant ja de banda aquesta història tant maca, us presentem a la Loberia de puerto pirámides, on viu una colònia bastant important d'aquest animal tant gran. A la foto inferior, una femella, molt més petita que el mascle. El lloc, amb els moviments lents d'aquests animals, milers de gavines i els "grrrrr" dels lleos, té un rotllo especial.

Sabeu que és difícil di que no a un partidet de fútbol, i amb els argentins sempre té un rotllet molt disputat. Per cert, eren policia, sense pistola, però.

Part del retrobament va ser una excursió molt interessant per una part de la península molt guapa. La millor part del dia (a part de la companyia), va ser la búsqueda de dents de taurò prehistòric, o Megalodón, un super peix que es va extinguí fa com un milió d'anys, i que podia arribar a tenir uns 24 metres. És una feina pacient i amb molta vista, però quin gran moment i quuin lloc més únic. Penseu que estem buscant fòssils d'un animal que va viure fa entre 20 i 1'5 milions d'anys. Què petit et fa sentir això, oi?. Bé, si us pregunteu si n'hem trobat, us direm que no era tant important com disfrutar el moment (sona a perdedor, no?.

Qui diria que aquesta part del país ens depararia sorpreses tant agradables!. Aquí us deixem una imatge del moment, amb els viatgers, Malena i eugenne. És curiòs, el fet de conèixer a gent fa el lloc totalment diferent, molt més únic, i senyors, sempre és un privilegi estar a prop de gent que t'aporta coses bones. Sempre. Evidentment aquesta gent també viu a prop nostre, de fet, a prop de tothom, nomès cal estar atent/a i aprofitar-ho. Dit això, deixem Península Valdés i ens dirigim cap a la fi del món, és a dir, Ushuaia, pararem uns dies a diferents poblets per fer país, però ens trobarem, si voleu, a la província de terra del foc, ok?