dilluns, 24 de maig del 2010

Perú. Valle del Colca: "...y caminamos hasta reventar"

Hola, hola!!. Ja hi som!, a la ruta!, i un cop ens hem despedit d'Arequipa amb el mocador a la ma, ens endinsem al Valle del Colca, cada vegada més conegut degut a que està considerat un dels canons més profunds del món. Abans però s'ha d'arribar, i per fer-ho, passem per Chivay (3.800 m), poble que es troba de camí, i per no perdre la costum, hem coincidit amb una celebració; quina?: la dels policies escolars!!. Suposem que us pregunteu quina és la seva funció, no?, doncs es tracta de nois i noies (de totes les edats escolars), que són escollits per l'escola per encarregar-se del control dels seus companys. Brutalment comunista, oi!. Bé, en tot cas, la celebració és super important i omple d'orgull a tots els pares i mares dels escollits. Penseu que fins i tot venen militars a donar condecoracions. Guau!.

Veieu quin vestit més maco que porten les dones de la vall?. Potser a la imatge no es veu bé, però és ple de brodats de colors, molt llampant i alegre. Depenent de la zona i cultura descendent, el barret canvia.

I abans de deixar Chivay, ens passem per una de les runes que envolten el poble, en aquest cas són de l'època preinca, és a dir, de fa mooooolts anys. Al fons, podeu veure la torre de vigilància que els espanyols van assediar.

Ara sí!!. Benvinguts al canó del Colca, possiblement el més profund del món, ja que el nivell més baix es troba a 970 m sobre el nivell del mar, i a 6.288 m tenim el volcà inactiu Ampato, tot i que oficialment el volcà no conte i li donen 4200 m de profunditat. En tot cas, és una passada trobar-se aquí, mirar cap a baix, veure el riu colca com saluda des del terra, pujar lentament el cap, i percebre dibuixat a l'altre banda del canó el poblet on vols passar la nit. (el de més amunt) Ningú diu que sigui fàcil, no?. Per cert, el canó és conegut també per la quantitat de cóndors que et trobes planejant els seus cels.

El camí de baixada (una petita part), va dibuixant zetes per la roca escarpada. Perquè tingueu una idea més clara del lloc, més abaix us deixem una ampliació del caminet, on podreu veure unes mules de càrrega.....

......gens malament, eh!. Tingueu en compte que dins del canó, et trobes diferents pobles, i l'únic camí que tenen per sortir-ne és aquest, i aixó vol dir que han de baixar de 3.200 m a 970 m. i tornar a pujar a 3.100 m, depenent del poble on visquin. Evidentment tiren de burros, però molts d'ells només s'acosten al poble gran un cop cada dos mesos, i en n'hi ha que ja no s'hi acostaran més.

Però tot i les distàncies, la vida continua, la gent es mor i necessiten funeràries. On deixen la direcció?. Doncs ja veieu. La vida per aquest paratges és dura de collons, i tot i saber que ells (els locals) no han conegut altre vida que aquesta, quan hi ets, i veus una dona de 60 anys amb 10 kg a l'esquena, baixant i pujant el canó, llavors et mira, et saluda, i continua amb les seves sabatetes d'estiu......a tu, inevitable, et queda cara d'idiota suat i amb botes cares. Selavi!.

Si us fixeu en aquesta pano, al fons del canó trobeu l'anomenat oasis, un complex turístic fet espressament per aprofitar el pas del turista. Que hi ha?: piscinetes d'aigua natural, cabanetes bàsiques on passar la nit i menus moooolt cars. Nosaltres, persolment hem decidit passar les nits a pobles de veritat, amb gent de la vall, però no negarem que, al passar-hi, ens hem fotut un banyet de puta mare en aquelles aigües transparents i una mica calentes (per aquí trobes aigües termals).

Ja som a l'altre cantó!!. Ja som cami de Tapay (la taqueta blanca de la foto de més amunt). Els bessons més durs que una roca!!.

I sempre et trobes imatges que et recorden que per aquí la vida segueix: la dona amb el fill al coll. Aquesta és una imatge mundial, una imatge que crea les bases de totes les societats per on hem passat. A casa, és el mateix, però ja hem deixat pel passat el coll, i l'hem substituit pel carro Mclaren.


Tapay (en quechua vol dir poble amagat) és el poble que s'encarrega de la gestió dels altres poblets de la vall. A nosaltres ens ha semblat un lloc on el temps fa molt que s'ha aturat, i la seva gent viu al marge de moltes coses per a nosaltres indispensables. Aquí només val si ha plogut molt o poc (per la terra i la collita), quin blat de moro té plantat, si la patata creix bé, o si l'alpaca (llama petiteta) dóna bona carn. Al poble viuen unes 30 famílies, és a dir, 100 persones, i els nens, quan acaben la primària, han de marxar al poble d'on venim nosaltres (a l'altre banda del canó) per continuar amb la secundària.

Un altre ingrès que té la zona, és l'anomenada "cochinilla", i es tracta d'un insecte paràsit de la tuna (càctus de la zona) que és recollit, deixat assecar al sol, i el resultat és un tint natural, molt, però que molt valorat per l'industria, des de la tèxtil passant per la de cosmètica (pintallavis). Per aquesta gent, evidentment, el producte final no és important. Ens han comentat, que fins hi tot paguen en $.

I a propet de Tapay, amagades, es troben aquestes runes de la cultura Wari, d'entre el 800 i el 1200 D.C. El que més impresiona del lloc, és trobar-te restes de ceràmica pintada, i ossos ben posats com era tradició alhora d'enterrar a una persona. Us imagineu?. 1000 anys ens separen! i davant teu tens restes de persones que van viure i respirar el mateix aire que tu. Es per flipar, no?.


Bé, i feta la ruta, feta la patejada, ens volem despedir de la vall i de vosaltres amb aquesta imatge: pura magia!. Per vosaltres, per sempre. Ara Nazca ens espera, amb les seves línies misterioses. Per cert, la super camera ha petat, ha dit adeu, ens ha deixat orfes!. Ja veurem que fem....peró el viatge continua!!.

4 comentaris:

  1. elisabet(juan carlos)26 de maig del 2010, a les 6:04

    hola aventurers...fa temps que no ens posem amb contacte amb vosaltres.El dia a dia amb dues nenes es molt intens i sovint no tens temps per a res,tot i que estem forÇa al dia de tot el que aneu publicant.Una abraçada molt forta i fins aviat.

    ResponElimina
  2. Hola guapa!!! Cuantos dias sin conectarme. Esto es una locura, Ja,ja!!! La razón por la que vaya más de culo de lo normal, es que mis padres estan en el Rocio ( 2 semanas) y el Edu ha tenido que hacer un viajito con la empresa (4 dias). El resultado: La Mol de los putos nervios con la dos enanas. Menos mal que son unos soles y se han portado super bien, aunque no dejas de ir super cansada.
    Al ver la foto de esa mani con el fular y su niño a la espalda, me ha recordado a mi. Y eso del comentario del McClaren será para quien sólo tenga a uno. Yo voy igual que ella, pero en lugar de fular (que no me lo he cogido porque ahora viene mucho calor) voy con un portabebes. La otra claro está, va en el carrito. En la mochila normalmente llevo a Marta, pero a veces Emma también quiere y me la subo ( pero en la espalda). Osea que si me haceis una foto a mi, con la dos niñas, parezco una indígena de Collbató. Ja, ja.
    Tengo muy poco tiempo para seguir escribiendo. Sólo comentarte que vamos a tardar un poquito más en vernos, ya que vamos a hacer una escapadita ( super necesaria), Edu y yo, para nuestro aniversario. Nos vamos 4 dias a Amsterdam. Solos. Por fin solos. Me da mucha penita dejarlas a aqui, pero creo que para nuestra vida matrimonial, nos va a ir muy, pero que muy bien. La cosa es que nos vamos el 24 de junio ( y el 23 por la noche, yo trabajo). Volvemos el 27. Osea que hasta el domingo o el lunes 28 no nos veremos. Pero en parte, ya está bien, porque así ya estareis más relajados y no estareis sobresaturados con las visitas.
    Bueno un besazo, nos escribimos antes de la vuelta.

    ResponElimina
  3. Hola fills, com sempre les fotos son molt xules, quines montanyes més impressionants, i la vida de la gent dels pobles del canó es una mica durilla, quines patejades que han de fer, pobres. La ultima foto, la de l'arc de sant martí es molt bonica i la de la montanya del camí en forma de zeta també.
    Bueno, ja queden pocs dies per venir a fer comentari, normalment venim un cop per setmana i queden....... 3 setmanes i poc per que torneu, quines ganes que tenim de veure-us i abraçar-vos, quan ens veiem estarem tan nerviosos que no sabrem que dir, jejeje. Ja he trucat a la Pilar pel tema del sopar de la verbena, ja està parlat.
    Bueno, aprofiteu el que queda que ja es poc, sembla mentida però ja a passat gairebé un any.
    Donçs res macos, ens despedim fins la propera i dir-vos que us estimem mooooolt, així que moooolts petonets i abraçades, fins aviat.. muaaaaks muaaaaks..

    ResponElimina
  4. hola guapos, cada vez que miro el blog me sorprende mas la belleza de este mundo, aqui estamos los 4 con la boca abierta, cuando ves aiguazu dices uaaaaaauuu, pero estos cañones son alucinantes, como teneis que estar disfrutando, y si, como decis para esta gente lo importante es lo que realmente lo es, y no tonterias por las que a veces en esta parte del mundo montamos un drama, seguramente tendrian muchas cosas que enseñarnos, bueno guapos, hasta muy pronto y muchos besitos

    ResponElimina