Comença fort la cosa, no?. Doncs sí, aquí ens teniu, camí a un dels llocs més màgics que et puguis trobar al subcontinent americà: Machu Pichu. I com ho fem?. Veureu, generalment es fa de 3 maneres: fent un trek (molta plata i no ens bé de gust anar amb grups grans de turistes), amb tren (molta plata i no ens bé de gust pagar tant per 2 hores de tren), i la tercera és fer-ho com ho fan els locals, és a dir, amb furgo, pel mig de la muntanya, fent una bona volta, fins arribar a aquesta tirolina tant molona que veieu (les aigües de fa uns mesos es van endur un pont), i un cop passada, caminar 3 hores fins arribar al poble base del Machu: Aguas Calientes. Genial, eh!. Total: 10 hores de viatge. A poc a poc, el Machu Pichu s'acosta.
De vegades un fa preguntes que porten conseqüències físiques esgotadores: a una cholita que passa tot carregada amb dues super bosses a l'esquena, "vol que l'ajudi?". Resposta: hay, si hijito!. Resultat: 2 kilos menys per la suada que suposa dur una bossa com aquestes a l'esquena muntanya a munt (fulles de coca). Per sort, en Pablo i Bastian (ja els coneixereu) van fer la seva part. El que sigui per una cholita, no?. Per cert, ens va regalar una bossa de coca (no malpenseu!).
Podeu entendre l'exitació que un sent quan porta una bona estona caminant (i moltes hores de viatge), gira el cap i veu el que sembla una ciutat abandonada....però no pot ser!!, deu ser.....el Machu Pichu!!! que ens espera!!!!. Yuju!.
Però encara falta, encara ens demana més esforç: si un vol arribar a pujar al Waynapichu (ja us explicarem), i no tens ganes d'agafar un bus des del poble al Machu, t'has de llevar a les 3 de la matinada, caminar una hora llarga muntanya a munt, i esperar. Per sort, i com veieu a la foto, som dels primers, així que: tenim ticket pel Waynapichu!! (penseu que cada dia són 2000 persones (temporada alta més), i al Wayna en pugen 400, els 400 primers).
Aquí fem les presentacions: Pablo (canari. Dreta), i Bastian (francès, però amb un espanyol perfecte). Ens hem acompanyat bona part del viatge cap al Machu. Molt bona gent. A la imatge, esperant que obrin d'una vegada!!!. Quines ganes!!!. Per cert, obren a les 6 del matí, i ja portem 3 hores de peu.
Tachan!!!!. Just arribar, el primer que veus és això. Segurament encara no podeu entendre on ens trobem, és a dir, on van aixecar aquesta ciutat, però en unes fotos més podreu percebre la magnitud de la construcció, i la màgia del lloc. Abans però, una miqueta d'història: aquest lloc va ser oficialment descobert el 24 de Juliol del 1911 pel senyor Hiram Bingham, nordamericà aficionat a l'arqueologia i exploració. Però senyors, com sempre l'home blanc enganya, ja que el lloc era coneguts per gent de la zona, i va ser per una propina d'1 sol (moneda del país), que un local agricultor va comentar la localització exacta del Machu Pichu.(en quechua vol dir muntanya vella). És més, quan van arribar, dues families feia anys que treballaven les terres del lloc. En fi, ja sabem com va tot, no?. Per cert, a ma dreta, podeu veure el Waynapichu (en quechua vol dir muntanya jove), on d'aquí una estona ens trobarem a sobre d'ella.
I perquè entengue on es troba, veieu el pont que hi ha just abaix? doncs és el pont des d'on vem fer la primera foto del Machu des d'abaix. Per allà hem vingut, i aquí ens trobem, a 2500 metres d'alçada. Veieu on es treballava la terra?.
Ara ens trobem al Waynapichu, on desprès d'una bona pujada, et trobes una panoràmica diferent del lloc. Brutal, eh!. El Wayna es troba a 2800 metres d'alçada. No us imagineu quina sort hem tingut amb el temps, ahir era totalment cobert de núvols. Ole!.
Ara enteneu millor, oi?. La grandiositat del lloc, les sensacions que es viuen quan et trobes assegut contemplant un lloc tant màgic com aquest. Quina pau, amics!. Què petit que et sents!. Que grans que eren aquests inques!. Sí, segons tenim entès, originalment un lloc de vacances pels inques sagrats, pels de poder, però va agradar tant el lloc que es va convertit en el nucli de tots els moviments religiosos, quedant-se en Cusco els econòmics i els polítics. És més, existia aquí una escola de sacerdots. Concluim doncs, que hi vivien homes poderosos i molt servei que treballava el camp i de més. Els Inques eren molt jeràrquics.
Si vols pots. Nosaltres hem aconseguit separar-nos sempre dels grups super numerosos i cridaners que cada dia visiten el lloc. Entendreu que un entorn com el del Machu Pichu s'ha de viure amb tots els sentits, amb la companyia de qui t'estimes, sense que res ho espatlli. Bé, tot seguit us deixem alguns detalls de la zona de temples, és a dir, la zona on vivien els sacerdots i la gent de poder.
Que deu pensar/sentir una persona quan es troba en un lloc com aquest?. Doncs us ho direm: felicitat i pau, molta pau!.
Aquesta era la porta d'entrada a la la zona sagrada. Per aquí han desfilat al voltant de 500 inques (creiem que era la població del lloc). Al fons, entre les pedres de la porta, el Wayna contempla la ciutat.
Quin verd més verd, no?. La plaça principal, on la vida era molt animada. Els arqueòlegs van separar Machu Pichu en tres grans divisions: el barri sagrat (on ens trobem encara), amb remple del sol, l'observatori astronòmic (flipant eh!), l'habitació de les tres finestres (sagrada per ells); la segona era la zona residencial noble, on els sacerdots feien vida; i la tercera la part popular, on vivien tots els que servien a la part noble.
Aquesta imatge la deixem perquè acabeu d'entendre on es troba la ciutat. Veieu la quantitat de muntanya que envolta al Machu Pichu??. No us sembla increible?. A nosaltres sí!!.
Es clar, us preguntareu com es movien els amics inques per aquestes muntanyes, com es movien d'un lloc a un altre: doncs en bus, no, és conya, ho feien gràcies al camí inca. A la imatge veieu el pont inca que, a la dreta va cap al Machu, i cap a l'esquerra es perd muntanya endins. Eh!, estem parlant que aquesta gent, a mitjant del segle XV, van construir una ciutat a 2500 metres d'alcaça i van utilitzar uns camins que unien tooooot el seu imperi. Guau!
Bé. no podiem deixar de posar la imatge que tots tenim del Machu Pichu, però per ser encara més tradicionals, hem deixat una amb una llama, animal inca per excel·lència i que dóna molt bon servei al país. Espectacular!!!. I ara toca tornar, però com som valents de collons, hem decidit fer el que fa el tren però amb les nostres cametes: 30 km. per la via, des d'Aguas Calientes, fins Ollantaytambo. Ole!, ole! i ole!!!.
El tren passa escupint el seu fum, i nosaltres aixequem el braç per dir-li adeu. La vall amaga altres runes que no es coneixen però que igualment et permeten transportar-te 500 anys enrrere.
I ja a Ollantaytambo toca descansar de la gran caminata, toca buscar un lloc que ens donin bon menjar i toca anar pensant amb la próxima destinació. Machu Pichu queda ja a les esquenes, però ens deixa el cor ple i l'esperit nou. Us recomanem amb l'ànima que quan pogueu, us acosteu per aquests racons de deu a contemplar la ciutat. Molt especial, molt. Ah!, però abans de deixar la vall, volem visitar a uns nous amics....
.....i qui són, doncs la Merche i la seva encantadora família. S'han portat tant bé amb nosaltres!, hem estat tant a gust!. Les presentacions no?. D'esquerra a dreta: Merche, la seva germana Jeny, la viatgera, Daniela, la filla d'en Marco (al costat de la nena), la seva dona, i de peu, Sorai. Gràcies Marta per donar-nos el contacte i així poder conèixer aquesta gent que ens ha atrapat. Per cert, aquí t'esperen, eh!!. Bé, i ara, com ja sabeu, toca movimiento, toca continuar. Cap a on, doncs cap al sud, cap a Arequipa!!!. Anem!!.
Comença fort la cosa, no?. Doncs sí, aquí ens teniu, camí a un dels llocs més màgics que et puguis trobar al subcontinent americà: Machu Pichu. I com ho fem?. Veureu, generalment es fa de 3 maneres: fent un trek (molta plata i no ens bé de gust anar amb grups grans de turistes), amb tren (molta plata i no ens bé de gust pagar tant per 2 hores de tren), i la tercera és fer-ho com ho fan els locals, és a dir, amb furgo, pel mig de la muntanya, fent una bona volta, fins arribar a aquesta tirolina tant molona que veieu (les aigües de fa uns mesos es van endur un pont), i un cop passada, caminar 3 hores fins arribar al poble base del Machu: Aguas Calientes. Genial, eh!. Total: 10 hores de viatge. A poc a poc, el Machu Pichu s'acosta.
De vegades un fa preguntes que porten conseqüències físiques esgotadores: a una cholita que passa tot carregada amb dues super bosses a l'esquena, "vol que l'ajudi?". Resposta: hay, si hijito!. Resultat: 2 kilos menys per la suada que suposa dur una bossa com aquestes a l'esquena muntanya a munt (fulles de coca). Per sort, en Pablo i Bastian (ja els coneixereu) van fer la seva part. El que sigui per una cholita, no?. Per cert, ens va regalar una bossa de coca (no malpenseu!).
Podeu entendre l'exitació que un sent quan porta una bona estona caminant (i moltes hores de viatge), gira el cap i veu el que sembla una ciutat abandonada....però no pot ser!!, deu ser.....el Machu Pichu!!! que ens espera!!!!. Yuju!.
Però encara falta, encara ens demana més esforç: si un vol arribar a pujar al Waynapichu (ja us explicarem), i no tens ganes d'agafar un bus des del poble al Machu, t'has de llevar a les 3 de la matinada, caminar una hora llarga muntanya a munt, i esperar. Per sort, i com veieu a la foto, som dels primers, així que: tenim ticket pel Waynapichu!! (penseu que cada dia són 2000 persones (temporada alta més), i al Wayna en pugen 400, els 400 primers).
Aquí fem les presentacions: Pablo (canari. Dreta), i Bastian (francès, però amb un espanyol perfecte). Ens hem acompanyat bona part del viatge cap al Machu. Molt bona gent. A la imatge, esperant que obrin d'una vegada!!!. Quines ganes!!!. Per cert, obren a les 6 del matí, i ja portem 3 hores de peu.
Tachan!!!!. Just arribar, el primer que veus és això. Segurament encara no podeu entendre on ens trobem, és a dir, on van aixecar aquesta ciutat, però en unes fotos més podreu percebre la magnitud de la construcció, i la màgia del lloc. Abans però, una miqueta d'història: aquest lloc va ser oficialment descobert el 24 de Juliol del 1911 pel senyor Hiram Bingham, nordamericà aficionat a l'arqueologia i exploració. Però senyors, com sempre l'home blanc enganya, ja que el lloc era coneguts per gent de la zona, i va ser per una propina d'1 sol (moneda del país), que un local agricultor va comentar la localització exacta del Machu Pichu.(en quechua vol dir muntanya vella). És més, quan van arribar, dues families feia anys que treballaven les terres del lloc. En fi, ja sabem com va tot, no?. Per cert, a ma dreta, podeu veure el Waynapichu (en quechua vol dir muntanya jove), on d'aquí una estona ens trobarem a sobre d'ella.
I perquè entengue on es troba, veieu el pont que hi ha just abaix? doncs és el pont des d'on vem fer la primera foto del Machu des d'abaix. Per allà hem vingut, i aquí ens trobem, a 2500 metres d'alçada. Veieu on es treballava la terra?.
Ara ens trobem al Waynapichu, on desprès d'una bona pujada, et trobes una panoràmica diferent del lloc. Brutal, eh!. El Wayna es troba a 2800 metres d'alçada. No us imagineu quina sort hem tingut amb el temps, ahir era totalment cobert de núvols. Ole!.
Ara enteneu millor, oi?. La grandiositat del lloc, les sensacions que es viuen quan et trobes assegut contemplant un lloc tant màgic com aquest. Quina pau, amics!. Què petit que et sents!. Que grans que eren aquests inques!. Sí, segons tenim entès, originalment un lloc de vacances pels inques sagrats, pels de poder, però va agradar tant el lloc que es va convertit en el nucli de tots els moviments religiosos, quedant-se en Cusco els econòmics i els polítics. És més, existia aquí una escola de sacerdots. Concluim doncs, que hi vivien homes poderosos i molt servei que treballava el camp i de més. Els Inques eren molt jeràrquics.
Si vols pots. Nosaltres hem aconseguit separar-nos sempre dels grups super numerosos i cridaners que cada dia visiten el lloc. Entendreu que un entorn com el del Machu Pichu s'ha de viure amb tots els sentits, amb la companyia de qui t'estimes, sense que res ho espatlli. Bé, tot seguit us deixem alguns detalls de la zona de temples, és a dir, la zona on vivien els sacerdots i la gent de poder.
Que deu pensar/sentir una persona quan es troba en un lloc com aquest?. Doncs us ho direm: felicitat i pau, molta pau!.
Aquesta era la porta d'entrada a la la zona sagrada. Per aquí han desfilat al voltant de 500 inques (creiem que era la població del lloc). Al fons, entre les pedres de la porta, el Wayna contempla la ciutat.
Quin verd més verd, no?. La plaça principal, on la vida era molt animada. Els arqueòlegs van separar Machu Pichu en tres grans divisions: el barri sagrat (on ens trobem encara), amb remple del sol, l'observatori astronòmic (flipant eh!), l'habitació de les tres finestres (sagrada per ells); la segona era la zona residencial noble, on els sacerdots feien vida; i la tercera la part popular, on vivien tots els que servien a la part noble.
Aquesta imatge la deixem perquè acabeu d'entendre on es troba la ciutat. Veieu la quantitat de muntanya que envolta al Machu Pichu??. No us sembla increible?. A nosaltres sí!!.
Es clar, us preguntareu com es movien els amics inques per aquestes muntanyes, com es movien d'un lloc a un altre: doncs en bus, no, és conya, ho feien gràcies al camí inca. A la imatge veieu el pont inca que, a la dreta va cap al Machu, i cap a l'esquerra es perd muntanya endins. Eh!, estem parlant que aquesta gent, a mitjant del segle XV, van construir una ciutat a 2500 metres d'alcaça i van utilitzar uns camins que unien tooooot el seu imperi. Guau!
Bé. no podiem deixar de posar la imatge que tots tenim del Machu Pichu, però per ser encara més tradicionals, hem deixat una amb una llama, animal inca per excel·lència i que dóna molt bon servei al país. Espectacular!!!. I ara toca tornar, però com som valents de collons, hem decidit fer el que fa el tren però amb les nostres cametes: 30 km. per la via, des d'Aguas Calientes, fins Ollantaytambo. Ole!, ole! i ole!!!.
El tren passa escupint el seu fum, i nosaltres aixequem el braç per dir-li adeu. La vall amaga altres runes que no es coneixen però que igualment et permeten transportar-te 500 anys enrrere.
I ja a Ollantaytambo toca descansar de la gran caminata, toca buscar un lloc que ens donin bon menjar i toca anar pensant amb la próxima destinació. Machu Pichu queda ja a les esquenes, però ens deixa el cor ple i l'esperit nou. Us recomanem amb l'ànima que quan pogueu, us acosteu per aquests racons de deu a contemplar la ciutat. Molt especial, molt. Ah!, però abans de deixar la vall, volem visitar a uns nous amics....
.....i qui són, doncs la Merche i la seva encantadora família. S'han portat tant bé amb nosaltres!, hem estat tant a gust!. Les presentacions no?. D'esquerra a dreta: Merche, la seva germana Jeny, la viatgera, Daniela, la filla d'en Marco (al costat de la nena), la seva dona, i de peu, Sorai. Gràcies Marta per donar-nos el contacte i així poder conèixer aquesta gent que ens ha atrapat. Per cert, aquí t'esperen, eh!!. Bé, i ara, com ja sabeu, toca movimiento, toca continuar. Cap a on, doncs cap al sud, cap a Arequipa!!!. Anem!!.
¡¡Pero que bien se os ve!! Despues de las experiencia q estais viviendo...y que razón teneis con la PAZ q se siente alli arriba en el Machu! Uff q buenos recuerdos....darle saludos a la Ciudad Blanca...
ResponEliminaSeguir asi de bien !!
inpresionante !!!!! que bonito , uno de mis suenyos el Machu picho algundia me tocara a mi pero creo prefiero el tren... bueno guapisimos a seguir disfrutando un beso de
ResponEliminaJohnny Mayte y Raquel