Argentina. Salta província: quin gran nord el d'aquest país

I continuem pujant, cada cop més al nord, cada cop més a prop de Bolívia. Hem deixat de banda Salta, capital de la provincia, i ens hem dirigit cap a un poblet anomenat Cachi, ven enmig del Parc nacional dels Cardons (el cactus autòcton). Com veieu a la foto, el lloc és brutal, sembla una maqueta...però no, és ben real, i nosaltres hi som dins.

Cachi és un poble d'uns 2.000 habitants ple de cases d'adob, blanquetes, amb carrers adoquinats i esglesies enmig de la plaça central. Tot molt colonialista, vaja. Nosaltres hem coincidit amb la setmana santa, amb via crucis inclòs, així que podreu veure una mica com s'ho fan tant lluny del Vaticà per creure i tenir fe.

Com podeu comprobar, al lloc es respira aire tranquil, calmat. Només cal buscar una petita ombra (la calor és seca, no cal gaire per estar fresc), i contemplar allò que et rodeja. Sense preses. Són dolentes.

Els seus carrers conviden a passejar-hi, tant de dia com de nit. preferim la nit, per això dels estels al cel i pel fet que els pocs turistes que hi ha al poble, es troben asseguts tots en el mateix restaurant. Avuí, però, locals i no locals es troben a la plaça central, on es durà a terme el via crucis perquè amics, el senyor és a tot arreu, fins i tot allà on no hauria de ser-hi. Hem de dir que la experiència de viure un acte religiòs catòlic per aquestes terres paganes, ens ha fet molta gràcia. És molt curiòs.

Això d'observar també resulta amb la gent. No hi ha res més viatger que observar des de la distància a una cultura, a un poble, amb les seves tradicions, que tot i ser properes a tu (això de les procesions i de més), són molt diferents.

I aquí teniu als romans, maltractant camí de la creu a Jesucrist. Tot el poble va darrere del via crusis, uns amb antorxes a la ma i d'altres amb petites creus de fusta. Tothom marxa amb silenci, acompanyant al "salvador".

Observeu que quan diem tot el poble, és tot el poble, i quan diem que ens trobem en un poblet petit i sense gaires recursos, aqui us deixem l'altaveu portàtil (la bici no es veu, però hi és). Que us sembla l'invent? Aquests argentins són ingeniosos de collons, oi!.

El final que tots coneixem. Us jurem que feia un fred de nassos i els crucificats no es van moure un pel. D'això se'n diu fe. Bé, una experiència més a les nostres esquenes, no?

Deixem Cachi (que ens ha encantat), i ens dirigim cap a Cafayate, concretament a la Quebrada de las Conchas, on ens ha passat quelcom flipant i alhora acollonidor. Primer però, us expliquem d'on ve el nom de conchas: és el riu que passava per la zona i erosionava tot allò que trobava. La vall és enorme i presenta molts llocs únics. El primer que trobem és l'anomenada garganta del diablo. Des de fora sembla poca cosa pero.....

....quan t'endinses antre les seves parets, veus com n'és de gran, i que petits que som nosaltres al costat d'aquests paratges. Si us fixeu, al fons, ben al fons, un de nosaltres està obrint els braços. Qui és?. I ara, us deixem la seqüencia que us comentavem, flipant i acollonidora. Aquí la teniu.

Sí, exactament. La formació anomenada el "castell", ha deixat de semblar un castell. I com va succeir? doncs vem baixar del cotxe, vem enfilar el camí cap a ell, per veure'l de prop, per sentir'lo, i el que vem sentir va ser un soroll molt fort, com de trencat, i de cop i volta, veiem que una part d'ell es dessenganxa i cau: pummmmm!.....pols, molta pols, i tots amb cara de tontos. El resultat ja el veieu. Xerrant amb gent del poble, ens van confirmar que mai abans havia passat. Quina sort la nostre, no? (eh, en tots els sentits).

Desprès de l'espectacle del castell, vem continuar per la quebrada, i ens vem trobar amb aquest paratge espacial. Quins colors?. Segons el guia, els colors els donen els diferents minerals que es troben a la terra. Sigui com sigui, el lloc atrapa.

No us sembla Mart? D'acord, no coneixem el planeta, però si el coneixessim, segur que seria bastant semblant.

Les dimensions del lloc et recorden que tu ets una personeta petiteta i que estem de pas, que els llocs perduren, però nosaltres tenim data, i en comparació a aquestes parets, és una data molt curta. Aprofitem doncs!!.

"Para el que mira la tierra sin ver, es tierra no más". Quina veritat més universal. Nosaltres, en les nostres vides, oblidem que la terra és qui ens dóna de menjar, i que s'ha de tenir cura d'ella. No cal benerar a la "Pachamama" com fan ells, però sí tenir respecte per allò que ens dóna fruits. Les patates de la truita de patates, no cauen del cel. Bé, nosaltres creiem que hauriem, tots plegats, d'aprendre una mica d'aquesta gent, de com tracten el seu entorn i de la filosofia de vida que duen a terme. Ells són sostenibles, nosaltres, de la manera que vivim, no. I ho sabem. Dit això, i despedint-nos d'aquestes terres acollidores, enfilem cap al nord, més amunt encara, Jujuy es diu la provincia, i és la que toca a Bolivia. Allà trobarem entorns màgics. Ho sabem, i per això us volem convidar. Anem!