Us estimem allà i aquí

Ja som a casa!!. Ja s'ha acabat!!. I gràcies a que s'ha acabat, ara comença un altre història, comença un nou camí. Us imagineu tenir al cap tot un any a tota la gent que t'estimes sense poder abraçar-les?. I us imagineu el moment en el que les portes del Prat s'obren, deixant veure a tota la colla amb una pancarta de benvinguda enorme??. Com descriure allò que un sent, allò que un percep en les abraçades infinites de retrobament: amb els pares (eterns sofridors), els germans, cosins, nevots i amics. Bé, ara ja ha passat, ja som aquí amb vosaltres, i com diria algú, com ja ha passat, nomès queda el record. I és cert, però quin record!!. I si ens pregunteu que tal?, com estem?, que pensem de tornar?......doncs us diem que quina sort estar envoltats de tanta gent que ens estima i quina sort d'haber nascut a on ho hem fet. Perquè sense ser demagògics no hipòcrites: crisi?, la que ronda pel nostre mode de vida? doncs canviem, que nosaltres sempre tenim opcions, i en la grandíssima immensitat d'aquest el nostre món, les opcions es redueixen a 0, o com a molt a 0'1. Evidentment que sempre hem de buscar la millora a casa, però potser, molts cops, ens oblidem de com som de privilegiats aquí. I no, no cal marxar a fora per valorar el que un té (nosaltres només ho hem reafirmat), però són moltes les vegades que ens costa obrir bé els ulls i aturar-nos a reflexionar sobre allò que ens envolta (que és molt). Hem après molt observant altres societats, altres costums, en definitiva, altres maners de fer, i aquests aprenentatges són els regals que et dóna la motxilla a l'esquena, aquell ritme de viatjar tant paussat.

Un cop la panxa plena de bon pernil amb aquella olor genial, d'oli d'oliva espectacularment daurat, de les truites de les mames, de poder cuinar allò que et vingui de gust, o desprès d'haber escoltat aquell cd que tant temps feia que volies gaudir, les rodes del cotxe inflades, les cues dels bancs fetes, l'IBI pagat, els passos de zebra creuats sense por, i sobretot, desprès de sentir-nos eternament estimats, us diem que estem molt contents de ser ja a casa, que per nosaltres ha estat el temps perfecte de viatge, i de moment, la transició està sent molt suau. Descol·locats a tope!, però gaudint de la tornada. I que passa ara?. Uf!, moltes coses, i sense pecar de positiu, coses molt, molt bones. I aquestes, ja no formaran part d'un blog.

Per això, en aquest punt, just aquí, tanquem aquest espai màgic que ha lligat totes les nostres temporalment. Abans de tancar, 5 paraules que ho defineixen tot: us estimem allà i aquí.

Encar i Xavi

Abans de tornar, un petit resum

Es fa molt estrany. El pensar que aquesta és la última entrada en ruta del blog (recordeu que tancarem amb una feta a casa), desprès de 360 dies, es fa mooolt estrany. I precisament per això, per ser la última, hem decidit que, des de la ciutat de Lima (lletja de collons, per cert), i en espera del vol de tornada (yuju!), farem un petit resum amb quatre dades del que ha estat el viatge, dades poc importants si les separes, però si les juntes, us donaran una petita idea de com ha estat la cosa, perquè us recordem que tots vosaltres heu format part d'aquest història, així doncs, aquí van:

- Com ja sabeu, un cop a casa, haurem estat 360 dies voltantxmon. Durant aquest temps, hem caminat per 14 països diferents, repetint 4 vegades Singapure (tema de connexions aèreas), i 2 a l'estimada i espectacular Indonèsia. Curiosament, durant la ruta, hem estat en 12 illes arreu del món.

- Sí, el passar per països diferents constantment, t'obliga a tenir en compte el canvi de moneda, i no dur-ne gaire pel tema de la cotització alhora de tornar a canviar. I al final, hem manegat un total de 17 monedes.

- En tots aquests dies ens hem mogut bastant, dormint a un total de 185 llocs diferents, des de petits hoteles, passant per hostals macos i nets, hostals bruts i lletjos, tendes de campanya, caravanes, cases particulars, vaixells, cotxes, trens, busos o avions.

- El transport utilitzat durant aquest temps també ha estat molt variat, ja que hem agafat vaixells de tota classe (ferrys grans, petits, barquetes de fusta cardades, llanxes, vaixells de fusta, kallacs, etc.), tota classe de busos (un total de 175. A tope!), motos, trens de tota mena, bicis, metros a 5 països, tricicles, tranvies nous i de 100 anys, caravanes enormes amb aire acondicionat i dutxa, cotxes 4x4 durs com una roca o utilitaris automàtics amb el volant a la dreta, tuc tucs en moooolts llocs, taxis legals o il·legals i avions grans i petits. Tot per arribar a on hem volgut anar.

- Evidentment hem necessitat rentar roba. Com tothom no?. El primer mes a l'India, van ser les mans que feien la feina, però a partir d'allà vem decidir que treballessin les màquines. i això s'ha traduit en 36 laundrys a tots els països per on hem passat. Desprès d'això, la roba he anat deixant el color pels diferents racons del món. Que hi farem!!.

- Com molts de vosaltres sabreu, hem enviat algunes postals perquè no ens oblideu, i han sigut un total de 99, sent el lloc més car Singapure i el més bé de preu Indonèsia (dato absurdo).

- Pel que fa a la difunta càmera, hem d'admetre, que ha mort molt dignament, ja que durant el viatge, ens ha regalat un total de........10.500 imatges!!!. Si us semblen molest, imagineu quantes més s'han escapat al seu visor.

- El nostre estimat blog, aquell que ha estat còmplice de la nostre relació amb vosaltres, ha complert espectacularment bé amb la seva causa (de fet, encara ho està fent). En ell, un cop tancat, haurem fet 104 entrades (aquesta serà la 103), i vosaltres estimats, a dia d'avuí, heu deixat 470 comentaris que ens han il·luminat el camí fins a on ens trobem ara. No us imagineu el que ha significat per nosaltres les vostres paraules, us hem sentit molt a prop. Quin romanticisme, eh!!.

Bé, i com els amics no es conten i no poden formar part d'aquestes dades rígides, els apartem, no sense dir que hem conegut gent molt interessant que no oblidarem mai, gent menys interessant que ja hem oblidat, i sobretot, ens enduem a casa amics, però amics d'aquells de tota la vida. Perquè senyores i senyors, al món hi ha gent tant de putamara i genial, que és una sort topar-te al teu camí amb ells i poder connectar (bé, també hi ha malparits, com a tot arreu, però aquests els apartem ràpid). Ens han donat molt tots ells i esperem de cor trobar-los a casa o allà on sigui. I ara sí, ho deixem aquí, esperem que us hagi donat una petiiiiiita idea del que ha estat el camí. Tenim moooltes ganes de retrobar-vos!!!!. El futur es veu molt amb moooolta llum!!!.

Colòmbia. Isla Providència: i per acabar, l'autèntic paradís

Hello a tothom!!, benvinguts a la que serà la última entrada referent a un lloc, a un destì, ja que en farem dos més per tancar aquest magnífic blog que tots hem fet possible. Desprès us ho expliquem. Abans però, volem compartir amb vosaltres un "pedacito de cielo", un raconet d'aquells que et deixen amb l'esperit ple i els ulls vidriosos. Ara bé, cal imaginació....recordeu el doloròs enterrament de la càmera. Senyores i senyors: benvinguts a l'illa Providència, petit trosset de terra a uns 750 km de distància del continent, i des d'on has d'agafar un avió que et durà a San Andrés (illa molt turística i mooolt més gran), i d'allà un catamarà (3 h) cap a la petita Providència, 90 km més endinsada al mar. Un cop arribes, com podeu veure a la foto, et trobes el carib pur, sense contaminació, en toooooota la seva esplendor. Davant teu tens 7 km de llarg per 4 d'ample de terra caribenya, rodejat de l'aigua més transparent que us podeu imagiar. Turistes??, moooolt pocs. Bon rotllo local??, el que vulguis. Nosaltres hem trobat un lloc perfecte per estar els 12 dies que ens hi quedarem, hem llogat una moto petita però valenta (com en goku), i ens hem posat en contacte amb un instructor de submarinisme per fer algunes immersions, ja que l'illa compte amb la tercera barrera de corall més gran del món (la primera ja us imagineu, i la segona la té Belice). Que dir del fons marí de l'illa......espectacular, brutal. Providència també es coneguda perquè té una població de cracs negres enooorme, i des d'Abril a Juliol, surten dels seus foradets a les muntanyes (nomès les senyores cracs amb els ous, els senyors cracs ja han fet la feina i dormen), i baixen a la platja a parir, a deixar els ous. Quan diem cracs, ens referim a supercrancs negres, alguns de dos pamps, i quan diem molts vol dir molts. Penseu que a l'illa hi ha una petita base naval de l'exèrcit el qual talla la carretera principial quan preveuen que per la nit baixaran els crancs. Doncs bé, una nit nosaltres vem sopar a una punta de l'illa i al tornar, ens trobem amb la barrera. Expliquem que anem cap a l'hotel, ens deixen passar i ens adverteixen que anem amb compte i que procurem no esclafar-ne cap, és més, un home de econatura, decideix passar davant nostre amb la la seva moto per obrir pas. Evidentment, en un primer moment creiem que són molt exagerats i que segur, no és per tant. Però que passa....doncs que ens posem en marxa i de cop i volta ens endinsem en un documental de national geografic.......Deu meu!!, milers i milers de cracs enormes negres d'un cantó a un altre, però tants!!!!, i nosaltres a poc a poc amb la moto procurant no trepitjar-ne cap (per cert, impossible). Bé, entenem que sense fotos no podreu arribar a entendre la magnitud del moviment, ja us diem que és increiblement increible. I sí, durant el dia, quan tu et trobes a la sorreta de la platja, veues milers de foradets fets pels fillets crac que fan vida a la platja fins que ja són grans per tornar cap a la muntanya. Natura en estat pur.

Que dir de l'anglès caribeny que parlen a la zona: genialment divertit. El to que posen, com ho diuem. A l'escola, aprenen anglès, aprenen espanyol, i a casa, parlen l'anglès caribeny. Un espectacle escoltar una conversa, no pots entendre res de res, però et rius molt.

Que dir dels cossos d'aquests caribenys: enooormes, tant ells com elles. Ells amb aquells super pits, i els super colls que tenen, alts com un sant pere, i forts com una roca (creiem que tot ho tenen gran); i elles, amb els rulos tot el dia (desconeixem perquè), amb aquells super pits, però super super (haurieu de veure els maniquís de les botigues, també superdotades), amb unes cames enormes. En fi, que són super grans i super guapos tots. Eh!, també molt simpàtics i divertits. No problem, man!!.

Bè, us deixem amb el regust de l'illa, esperant que hagiu atrapat alguna imatge de les que us hem llenc,at, i us covidem a disfrutar de les dues últimes entrades: una en 4 dies, on farem un petitet resum amb quatre dades del que ha estat el viatge, i la última ja des de casa, on deixarem una petita reflexió del que significa tornar al costat vostre. Ja sabeu que us estimem.

Colómbia. Cartagena de Indias: "metaetresaaando"

Hola a tothom!!. Cartagena ens acull amb els seus carrers blancs i colonials. Abans de continuar, recordeu que les fotos són agafades del gran internet, així que, qui vulgui peles pels drets d'autor, que es passi per Colómbia per recollir el xec. Bé, ara sí, ens trobem a Cartagena de Indies, ciutat fundada pels espanyols al 1533, la qual conserva gran part d'aquell llegat d'una manera fascinant, ja que aquí tot es barreja, des dels aires castellans, la calor caribenya i l'accent del colombiá (perdoneu els accens, peró per aquí no hi ha el catalá), fins al metaetresaaando tant comú d'aquests paratges. En definitiva, la ciutat t'atrapa només trepitjar-la, i tot i que les fotos que veureu no fan del tot justícia amb la realitat, us donaran una idea aproximada del que nosaltres hem respirat. Ja som al carib!!!!. Yuju!.

La ciutat és plena d'esglésies, convents, claustres i de més, i per la grácia de Deu, tot forma un casc antinc moooolt ben conservat, amb uns carrers plens de fac,anes casatellanes, balcons amb flors i portes enormes de fusta. I com a tota ciutat colonitzada, les places són molt importants, com aquesta de la torre del rellotge, on els venedors de llibres (fotocopiats i a molt bon preu. A cagar amb els drets d'autor) esperen fer una bona jornada.

Cartagena, com ja us hem comentat, té un casc antic molt ben conservat, tot ell rodejat per una muralla on, fa molts anys, els canons deixaven anar tota la seva furia cap a les naus estrangeres que s'atrevien arribar-se per aquí. Si es mira des del cel, el nucli antic está perfectament dibuixat per aquesta enorme muralla. Penseu que des dels espanyols, aquesta ciutat ha estat mooolt important dins de la formació del que ara coneixem com sudamérica, (ara és la quarta més poblada del país i la primera en turisme), i Simón Bolívar la va fe seva com a capital de la terra lliure.

Un exemple dels carrers de la ciutat, amb els colors clars i les llums de fa un segle a punt per donar llum a la nit caribenya. És espectacular veure la decadéncia d'algunes facanes, i com perduren al llarg del temps.

Peró Cartagena és molt més que el seu casc antic. A part de tot els voltants (on un veu més la manca de tot), la ciutat ha creat una zona turística molt "a lo Miami" anomenada Bocagrande, i es tracta d'una llengua de sorra guanyada al mar, on s'enfilen mooolts gratacels hotels, i platges on els turistes prenen el sol i beuen licor local. La pela és la pela a tot arreu, no?

I perqué pogueu entendre la posició dins de la ciutat, aquí teniu aquesta imatge des del casc antic, on es poden veure les llums dels hotels de Bocagrande. Nosaltres hem passat bastant de caminar per la zona d'hotels.

El castell de San Felipe s'aixeca poderós al centre de la ciutat, des d'on els que manaven podien controlar tot el seu imperi. El castell és ple de passadissos "secrets".

No us imagineu la calda que fa per aquests racons del món, i quan et trobes per aquí, el metaetresaaando l'entés perfectament: molta xafogor i mooolta calor, tot el dia, sense pauses. Així: qui vol treballar? o moure's?. Ara, tenen una grácia innata per tractar amb la gent, són caribenys i "no tengo ningún problema con nada". Bona filosofia, eh?.

La ciutat es dóna a fer aixó: res. Bé res, contemplar l'horitzó i reflexionar amb el futur, que es veu mooooolt maco. Quin luxe aturar-se a observar alló que et rodeja, no?. No es tant difícil, no creieu?. Tampoc cal marxar per fer-ho.

La nit demana pas, la calor afluixa, la mar es calma i la gana apreta. No hi ha res com tastar els diferents menjars que el món prerara. Nosaltres ens deixem caure per algun raconet de la muralla il.luminada, i ens disposem a menjar alguna delicia. Els dies passen i ara toca......

.....el carib amb totes les lletres!!!!!!. Marxem cap a Isla Providencia, on buscarem un lloc paradisiac on deixar passar els dies fins tornar a casa. La vida és plena quan fas alló que t'omple amb qui t'omple, sigui el que sigui. Nosaltres som afortunats...peró ens ho hem currat, no?. Bé, aixó s'acaba, així que a tope amb els últims dies!!!. Per cert, ens encanta saber que viatgeu amb nosaltres, d'una manera o d'un altre. Ens ha reconfortat durant tooooot aquest any. Grácies per ser-hi. Us estimem.

Perú: quanta riquesa històrica!.

Sefiní!! Perú ja queda al record, queda en un gran record. Han sigut 27 dies per terres andines (al collage falten fotos, recordeu que la càmera ens va deixar), on hem pogut conèixer el Valle Sagrado, amb el poderòs Machu Pichu (que dir que no s'hagi dit ja), i els altres pobles on els inques van fer important el seu imperi; el Valle del Colca, amb aquells pobles deixats de la ma de Deu, on tot va més a poc a poc; la part peruana del Titicaca, molt més turística que la boliviana; les grans ciutats colonials, com Cusco o Arequipa, amb els seus edificis castellans i la plaça d'armes com a nucli central; la costa de la província de Lima, amb pobles decadentment encantadors i peix fresc; i la gran capital, amb el caos comú a una gran ciutat sudamericana. Evidentment, ens queden moooolts racons per descobrir, com la jungla o els diferents parc naturals que té el país, però tot i així, creiem que marxem amb certa idea de com rutlla Perú, i els que hem vist, ens ha agradat. No, no es que tots els països ens agradin, passa que potser tenim sort amb la gent que topem en cada país, i això fa que la cosi sigui més senzilla i agradable. En definitiva, hem viscut bons moments i hem descobert llocs màgics. Sí, el Machu és la òstia i tot allò referent als nostres amics inques, si ho agafes amb una mica d'interès, és brutal: ells ja tornaven quan "nosaltres" encara anavem, passa que "nosaltres" teniem bales i armadures i ells no. Bé, ja són 13 els països visitats (que ràpid passa el temps!) i només ens en queda 1: Colòmbia. I què ens espera? doncs Cartagena, amb els seus carrers blancs, i les aigües del carib, amb aquell color tant.....tant blau i transparent. Uf!, com sona, no?. Companys i companyes: esteu convidats, ja ho sabeu.

Perú. Camí a Lima: i sense càmera

Ei!. San tornemi!. Bé, com podeu llegir al títol, definitivament, la càmera ha decidit desertar, i això implica que el ditm, acostumat a donar-li al botonet, es troba totalment pedut, fora de lloc. A part d'aquesta petita tragedia, el viatge no para, el camí segueix, i amb ell, les nostres ganes de veure món. Com recordareu, la última entrada, la vem despedir amb una exclamació: Nazca ens espeea!!. Doncs que esperi, perquè hem decidit deixar-ho de banda, donat que els vols, sota la nostre opinió, són bojament cars. No passa res, les línies porten dibuixades uns 1000 anys....segur que uns anys més, esperaran. És per aixó que ens trobem camí a Lima, aturant-nos allà on veiem interessant. I quin és el primer punt, doncs l'oasis de Huacachina, que con veieu, i com diu el seu nom, és un lloc que es troba ben enmig de dunes enormes. Per cert, si us pregunteu com podem fer fotos sense càmera, és màgia!!!. No, és conya, només penseu en la xarxa amiga, el gran Internet. Allà, ho trobes tot (això sí, són imatges calcades a les que els nostres ulls veuen. Bé, més o menys. Potser una mica truchas, no?).

L'oasis és conegut perquè s'hi fa sandbord, és a dir, snow sense neu i amb sorra, o també pots pujar a un buggie i et donen voltes per les dunes. O, donat que és temporada baixa i no hi ha ni deu, pots aprofitar la pau del lloc i creure't un nòmada del desert (no ens enganyem, Ica, la ciutat més propera, es troba a 5 minuts). Sigui com sigui, el lloc es mereix una aturada, i tot i que hi viuen permanentment unes 15 famílies, el lloc és totalment turístic.

Segons el punt de vista, sembla que les dunes no s'acabin mai, i que et trobes enmig del Sahara, els camells són l'únic mitjà de transport i les passes que veieu són d'una persona ja morta pel sol, per la manca d'aigua.

Sempre impresiona veure el sol posar-se per sota de les dunes. Quan s'amaga, tot i que no ho sembli, la temperatura baixa un colló. I com fa rasca, doncs anem cap a la platja.....

..... i el sou nom és Cerro Azul. Bé, us imagineu el lloc d'estiueig d'un peruà? doncs aquest és. Ara però, és temporada baixa, i et trobes més sol que un mussol. Sempre tenen un àurea interessant els llocs de platja a la tardor i sense moviment.

Però tot i ser tardor, els pescadors no s'aturen, i el lloc, durant els matins, viu un moviment important de barques que marxen i d'altres que arriben. Nosaltres, que no som tontos, ho aprofitem per probar bon peix fresc. Que dir!!. Bonissims!!!.

I el sol, quan marxa, sempre dóna aquell color tant intens, tant profund. Nosaltres, desprès d'omplir la panxa amb cosetes bones, continuem cap a la gran capital, ja que com hem sigut bons minyons, ens hem fet un regal. Quin?....

......doncs aquí, en l'esglèsia de santo Domingo de Lima, hem decidit que ens mereixem passar els últims dies del viatge al carib. Yuju!!!!. I que vol dir?, doncs que demà agafem un vol cap a Colòmbia. A tope!!!!. Per aquest motiu, deixem Lima per la tornada, on encara tindrem un parell de dies per conèixer aquesta caòtica capital. Suposem que ara ens acompanyareu...perquè vosaltres també us ho mereixeu!!. Salut!!.

Perú. Valle del Colca: "...y caminamos hasta reventar"

Hola, hola!!. Ja hi som!, a la ruta!, i un cop ens hem despedit d'Arequipa amb el mocador a la ma, ens endinsem al Valle del Colca, cada vegada més conegut degut a que està considerat un dels canons més profunds del món. Abans però s'ha d'arribar, i per fer-ho, passem per Chivay (3.800 m), poble que es troba de camí, i per no perdre la costum, hem coincidit amb una celebració; quina?: la dels policies escolars!!. Suposem que us pregunteu quina és la seva funció, no?, doncs es tracta de nois i noies (de totes les edats escolars), que són escollits per l'escola per encarregar-se del control dels seus companys. Brutalment comunista, oi!. Bé, en tot cas, la celebració és super important i omple d'orgull a tots els pares i mares dels escollits. Penseu que fins i tot venen militars a donar condecoracions. Guau!.

Veieu quin vestit més maco que porten les dones de la vall?. Potser a la imatge no es veu bé, però és ple de brodats de colors, molt llampant i alegre. Depenent de la zona i cultura descendent, el barret canvia.

I abans de deixar Chivay, ens passem per una de les runes que envolten el poble, en aquest cas són de l'època preinca, és a dir, de fa mooooolts anys. Al fons, podeu veure la torre de vigilància que els espanyols van assediar.

Ara sí!!. Benvinguts al canó del Colca, possiblement el més profund del món, ja que el nivell més baix es troba a 970 m sobre el nivell del mar, i a 6.288 m tenim el volcà inactiu Ampato, tot i que oficialment el volcà no conte i li donen 4200 m de profunditat. En tot cas, és una passada trobar-se aquí, mirar cap a baix, veure el riu colca com saluda des del terra, pujar lentament el cap, i percebre dibuixat a l'altre banda del canó el poblet on vols passar la nit. (el de més amunt) Ningú diu que sigui fàcil, no?. Per cert, el canó és conegut també per la quantitat de cóndors que et trobes planejant els seus cels.

El camí de baixada (una petita part), va dibuixant zetes per la roca escarpada. Perquè tingueu una idea més clara del lloc, més abaix us deixem una ampliació del caminet, on podreu veure unes mules de càrrega.....

......gens malament, eh!. Tingueu en compte que dins del canó, et trobes diferents pobles, i l'únic camí que tenen per sortir-ne és aquest, i aixó vol dir que han de baixar de 3.200 m a 970 m. i tornar a pujar a 3.100 m, depenent del poble on visquin. Evidentment tiren de burros, però molts d'ells només s'acosten al poble gran un cop cada dos mesos, i en n'hi ha que ja no s'hi acostaran més.

Però tot i les distàncies, la vida continua, la gent es mor i necessiten funeràries. On deixen la direcció?. Doncs ja veieu. La vida per aquest paratges és dura de collons, i tot i saber que ells (els locals) no han conegut altre vida que aquesta, quan hi ets, i veus una dona de 60 anys amb 10 kg a l'esquena, baixant i pujant el canó, llavors et mira, et saluda, i continua amb les seves sabatetes d'estiu......a tu, inevitable, et queda cara d'idiota suat i amb botes cares. Selavi!.

Si us fixeu en aquesta pano, al fons del canó trobeu l'anomenat oasis, un complex turístic fet espressament per aprofitar el pas del turista. Que hi ha?: piscinetes d'aigua natural, cabanetes bàsiques on passar la nit i menus moooolt cars. Nosaltres, persolment hem decidit passar les nits a pobles de veritat, amb gent de la vall, però no negarem que, al passar-hi, ens hem fotut un banyet de puta mare en aquelles aigües transparents i una mica calentes (per aquí trobes aigües termals).

Ja som a l'altre cantó!!. Ja som cami de Tapay (la taqueta blanca de la foto de més amunt). Els bessons més durs que una roca!!.

I sempre et trobes imatges que et recorden que per aquí la vida segueix: la dona amb el fill al coll. Aquesta és una imatge mundial, una imatge que crea les bases de totes les societats per on hem passat. A casa, és el mateix, però ja hem deixat pel passat el coll, i l'hem substituit pel carro Mclaren.

Tapay (en quechua vol dir poble amagat) és el poble que s'encarrega de la gestió dels altres poblets de la vall. A nosaltres ens ha semblat un lloc on el temps fa molt que s'ha aturat, i la seva gent viu al marge de moltes coses per a nosaltres indispensables. Aquí només val si ha plogut molt o poc (per la terra i la collita), quin blat de moro té plantat, si la patata creix bé, o si l'alpaca (llama petiteta) dóna bona carn. Al poble viuen unes 30 famílies, és a dir, 100 persones, i els nens, quan acaben la primària, han de marxar al poble d'on venim nosaltres (a l'altre banda del canó) per continuar amb la secundària.

Un altre ingrès que té la zona, és l'anomenada "cochinilla", i es tracta d'un insecte paràsit de la tuna (càctus de la zona) que és recollit, deixat assecar al sol, i el resultat és un tint natural, molt, però que molt valorat per l'industria, des de la tèxtil passant per la de cosmètica (pintallavis). Per aquesta gent, evidentment, el producte final no és important. Ens han comentat, que fins hi tot paguen en $.

I a propet de Tapay, amagades, es troben aquestes runes de la cultura Wari, d'entre el 800 i el 1200 D.C. El que més impresiona del lloc, és trobar-te restes de ceràmica pintada, i ossos ben posats com era tradició alhora d'enterrar a una persona. Us imagineu?. 1000 anys ens separen! i davant teu tens restes de persones que van viure i respirar el mateix aire que tu. Es per flipar, no?.

Bé, i feta la ruta, feta la patejada, ens volem despedir de la vall i de vosaltres amb aquesta imatge: pura magia!. Per vosaltres, per sempre. Ara Nazca ens espera, amb les seves línies misterioses. Per cert, la super camera ha petat, ha dit adeu, ens ha deixat orfes!. Ja veurem que fem....peró el viatge continua!!.

Perú. Arequipa: ciutat amb permís dels volcans

Bienvenidos y bien hallados!!. Bé, aquí ens teniu, desprès del que suposa per l'esperit trepitjar el Machu Pichu, ara ens trobem coneixent la segona ciutat més gran de país: Arequipa ens rep, amb els seus 1.7 milions de peruans a 2.325 m sobre el mar!. Aquesta és una ciutat que Cervantes la va anomenar "la ciutat de la eterna primavera", pel seu càlid clima, i el seu cas històric blanc i molt colonial. Però si per una cosa es caracteritza Arequipa, és pel fet de trobar-se "rodejada" d'uns impresionants volcans, inactius, segons els experts locals, i amb possibles futures activitats, segons els estrangers. En tot cas, i com veieu a la foto, el volcà Misti (5.825m) recorda que es troba present a la vida dels locals. És impactant, eh!

El segón volcà que vigila la ciutat és el Chachani (6.075m), que des de la plaça d'armes de la ciutat (totes es diuen plaça d'armes, nom posat pels espanyols) fa acte de presència. Les esglèsies sempre, sempre es troben al cor de les ciutats, i en qualsevol racó de sudamèrica, et trobes unes campanes i un capellà pregonant la paraula de Deu. Ai, Jesus!!.

I el tercer volcà és l'anomenat Pichu Pichu (5.664m), de tots ells. el menys espectacular de veure. Arequipa, a diferència de moltes ciutats peruanes, té una industria molt forta d'acer i d'altres, i això la fa ser considerada ciutat pròspera per treballar i guanyar-se el pa. Nosaltres però, hem disfrutat del seu bon sol per conèixer millor els seus carrers i racons.

Quan hi ha flors ben plantades, sempre hi ha el perill de que creixin alguns "capullines", i amb el clima que té Arequipa, és molt normal.

I ara unes curiositats de la ciutat però que es poden extrapol·lar a qualsevol racó del país: la primera és la figura de la persona que, telèfon mòbil en ma, va pregonant allò de: "llamadas", i la gent s'acosta, l'hi passa el número, parla i paga. Ara bé, darrera d'aquestes persones, es troben les grans companyies telefòniques enganxant clients. A tope Movistar, eh!.

Un altre curiositat, és la manera que tenen aquí d'estructurar les botigues pel carrer, és a dir, en lloc de posar una perruqueria a un carrer, i la següent a 2 o 3 carrers de distància, com fem a casa, doncs aquí posen totes les perriqueries al mateix carrer, i t'ofereixen gairebé totes el mateix. Millor? Pitjor?. Si més no, pràctic. I us deixem més exemples perquè veieu que la cosa és tal qual....

......i les farmàcies, a part de seguir el mateix patrò, al Perú són considerades botigues normas, com un forn de pa, però que venen medicaments. En n'hi ha milers, no com allà que són tantes depenent del nombre d'habitants. Tonteries!. I més exemples....

Ja veieu que no importa si són botigues d'artesania, o petits supers, o on venen vidres, tots els negocis els procuren ajuntar. Bé, coses d'aquí, no?.

De vegades, quan mires aquestes llums, l'arquitectura, el nom de plaça d'armes, et transportes a ciutats del nostre colonitzador país, com per exemple Salamanca. No us imagineu com es pot semblar una ciutat a l'altre, amb milers de kilòmetres de distància. Bé, en tot cas, ja es fa de nit, i toca anar pensant on sopar i amb qui.....

.....i com en Xavi i la Tània es troben per la ciutat, doncs quina millor companyia que la seva (a més, així es pot celebrar la lliga amb algú de la terra, no?). Ells, ara van acompanyats per les tietes de la Tània, Carmen i Carmen, que passen uns dies pel Perú. Ara però, toca separar-se i amb una mica de sort, ens tornarem a trobar pel camí. Per cert, la viatgera, com veieu, sembla un pirata. No ha estat res, nomès prevenció: una petitíssima ferideta a l'ull que feia la punyeta, una visita al oftalmòleg, i un dia l'ull tapadet. Llestos. I ara, toca agafar el "barco pirata" i anar cap el Valle del Colca, on ens esperen paissatges brutals i el canó més profund del món (aixó diuen per aquí). Serà veritat?. Voleu descobrir-ho amb nosaltres?.