Perú. Machu Pichu: sí, tant impresionant com penseu

Comença fort la cosa, no?. Doncs sí, aquí ens teniu, camí a un dels llocs més màgics que et puguis trobar al subcontinent americà: Machu Pichu. I com ho fem?. Veureu, generalment es fa de 3 maneres: fent un trek (molta plata i no ens bé de gust anar amb grups grans de turistes), amb tren (molta plata i no ens bé de gust pagar tant per 2 hores de tren), i la tercera és fer-ho com ho fan els locals, és a dir, amb furgo, pel mig de la muntanya, fent una bona volta, fins arribar a aquesta tirolina tant molona que veieu (les aigües de fa uns mesos es van endur un pont), i un cop passada, caminar 3 hores fins arribar al poble base del Machu: Aguas Calientes. Genial, eh!. Total: 10 hores de viatge. A poc a poc, el Machu Pichu s'acosta.

De vegades un fa preguntes que porten conseqüències físiques esgotadores: a una cholita que passa tot carregada amb dues super bosses a l'esquena, "vol que l'ajudi?". Resposta: hay, si hijito!. Resultat: 2 kilos menys per la suada que suposa dur una bossa com aquestes a l'esquena muntanya a munt (fulles de coca). Per sort, en Pablo i Bastian (ja els coneixereu) van fer la seva part. El que sigui per una cholita, no?. Per cert, ens va regalar una bossa de coca (no malpenseu!).

Podeu entendre l'exitació que un sent quan porta una bona estona caminant (i moltes hores de viatge), gira el cap i veu el que sembla una ciutat abandonada....però no pot ser!!, deu ser.....el Machu Pichu!!! que ens espera!!!!. Yuju!.

Però encara falta, encara ens demana més esforç: si un vol arribar a pujar al Waynapichu (ja us explicarem), i no tens ganes d'agafar un bus des del poble al Machu, t'has de llevar a les 3 de la matinada, caminar una hora llarga muntanya a munt, i esperar. Per sort, i com veieu a la foto, som dels primers, així que: tenim ticket pel Waynapichu!! (penseu que cada dia són 2000 persones (temporada alta més), i al Wayna en pugen 400, els 400 primers).

Aquí fem les presentacions: Pablo (canari. Dreta), i Bastian (francès, però amb un espanyol perfecte). Ens hem acompanyat bona part del viatge cap al Machu. Molt bona gent. A la imatge, esperant que obrin d'una vegada!!!. Quines ganes!!!. Per cert, obren a les 6 del matí, i ja portem 3 hores de peu.

Tachan!!!!. Just arribar, el primer que veus és això. Segurament encara no podeu entendre on ens trobem, és a dir, on van aixecar aquesta ciutat, però en unes fotos més podreu percebre la magnitud de la construcció, i la màgia del lloc. Abans però, una miqueta d'història: aquest lloc va ser oficialment descobert el 24 de Juliol del 1911 pel senyor Hiram Bingham, nordamericà aficionat a l'arqueologia i exploració. Però senyors, com sempre l'home blanc enganya, ja que el lloc era coneguts per gent de la zona, i va ser per una propina d'1 sol (moneda del país), que un local agricultor va comentar la localització exacta del Machu Pichu.(en quechua vol dir muntanya vella). És més, quan van arribar, dues families feia anys que treballaven les terres del lloc. En fi, ja sabem com va tot, no?. Per cert, a ma dreta, podeu veure el Waynapichu (en quechua vol dir muntanya jove), on d'aquí una estona ens trobarem a sobre d'ella.

I perquè entengue on es troba, veieu el pont que hi ha just abaix? doncs és el pont des d'on vem fer la primera foto del Machu des d'abaix. Per allà hem vingut, i aquí ens trobem, a 2500 metres d'alçada. Veieu on es treballava la terra?.

Ara ens trobem al Waynapichu, on desprès d'una bona pujada, et trobes una panoràmica diferent del lloc. Brutal, eh!. El Wayna es troba a 2800 metres d'alçada. No us imagineu quina sort hem tingut amb el temps, ahir era totalment cobert de núvols. Ole!.

Ara enteneu millor, oi?. La grandiositat del lloc, les sensacions que es viuen quan et trobes assegut contemplant un lloc tant màgic com aquest. Quina pau, amics!. Què petit que et sents!. Que grans que eren aquests inques!. Sí, segons tenim entès, originalment un lloc de vacances pels inques sagrats, pels de poder, però va agradar tant el lloc que es va convertit en el nucli de tots els moviments religiosos, quedant-se en Cusco els econòmics i els polítics. És més, existia aquí una escola de sacerdots. Concluim doncs, que hi vivien homes poderosos i molt servei que treballava el camp i de més. Els Inques eren molt jeràrquics.

Si vols pots. Nosaltres hem aconseguit separar-nos sempre dels grups super numerosos i cridaners que cada dia visiten el lloc. Entendreu que un entorn com el del Machu Pichu s'ha de viure amb tots els sentits, amb la companyia de qui t'estimes, sense que res ho espatlli. Bé, tot seguit us deixem alguns detalls de la zona de temples, és a dir, la zona on vivien els sacerdots i la gent de poder.

Que deu pensar/sentir una persona quan es troba en un lloc com aquest?. Doncs us ho direm: felicitat i pau, molta pau!.

Aquesta era la porta d'entrada a la la zona sagrada. Per aquí han desfilat al voltant de 500 inques (creiem que era la població del lloc). Al fons, entre les pedres de la porta, el Wayna contempla la ciutat.

Quin verd més verd, no?. La plaça principal, on la vida era molt animada. Els arqueòlegs van separar Machu Pichu en tres grans divisions: el barri sagrat (on ens trobem encara), amb remple del sol, l'observatori astronòmic (flipant eh!), l'habitació de les tres finestres (sagrada per ells); la segona era la zona residencial noble, on els sacerdots feien vida; i la tercera la part popular, on vivien tots els que servien a la part noble.

Aquesta imatge la deixem perquè acabeu d'entendre on es troba la ciutat. Veieu la quantitat de muntanya que envolta al Machu Pichu??. No us sembla increible?. A nosaltres sí!!.

Es clar, us preguntareu com es movien els amics inques per aquestes muntanyes, com es movien d'un lloc a un altre: doncs en bus, no, és conya, ho feien gràcies al camí inca. A la imatge veieu el pont inca que, a la dreta va cap al Machu, i cap a l'esquerra es perd muntanya endins. Eh!, estem parlant que aquesta gent, a mitjant del segle XV, van construir una ciutat a 2500 metres d'alcaça i van utilitzar uns camins que unien tooooot el seu imperi. Guau!

Bé. no podiem deixar de posar la imatge que tots tenim del Machu Pichu, però per ser encara més tradicionals, hem deixat una amb una llama, animal inca per excel·lència i que dóna molt bon servei al país. Espectacular!!!. I ara toca tornar, però com som valents de collons, hem decidit fer el que fa el tren però amb les nostres cametes: 30 km. per la via, des d'Aguas Calientes, fins Ollantaytambo. Ole!, ole! i ole!!!.

El tren passa escupint el seu fum, i nosaltres aixequem el braç per dir-li adeu. La vall amaga altres runes que no es coneixen però que igualment et permeten transportar-te 500 anys enrrere.

I ja a Ollantaytambo toca descansar de la gran caminata, toca buscar un lloc que ens donin bon menjar i toca anar pensant amb la próxima destinació. Machu Pichu queda ja a les esquenes, però ens deixa el cor ple i l'esperit nou. Us recomanem amb l'ànima que quan pogueu, us acosteu per aquests racons de deu a contemplar la ciutat. Molt especial, molt. Ah!, però abans de deixar la vall, volem visitar a uns nous amics....

.....i qui són, doncs la Merche i la seva encantadora família. S'han portat tant bé amb nosaltres!, hem estat tant a gust!. Les presentacions no?. D'esquerra a dreta: Merche, la seva germana Jeny, la viatgera, Daniela, la filla d'en Marco (al costat de la nena), la seva dona, i de peu, Sorai. Gràcies Marta per donar-nos el contacte i així poder conèixer aquesta gent que ens ha atrapat. Per cert, aquí t'esperen, eh!!. Bé, i ara, com ja sabeu, toca movimiento, toca continuar. Cap a on, doncs cap al sud, cap a Arequipa!!!. Anem!!.

Perú. Cusco: la capital de l'imperi Inca espanyolitzada

Com crida la muntanya, ja ens trobem al: "Perú glorioso", i més concretament a Cusco, la que va ser capital de l'imperi Inca i trepitzada pels espanyols per allà el 1532. Ciutat d'uns 500.000 habitants, és d'aquelles ciutats que són boniques perquè són turístiques, i són turístiques perquè són boniques, és a dir, passejar pels seus carrers és realment espectacular, per totes les seves construccions d'orígen espanyol, i estar considerada la gran porta d'entrada al famòs Machu Pichu, en ella es mouen moooooolts calers. I es nota, perquè tot i trobar-te (evidentment) turisme de motxilla com nosaltres, la gran majoria són gent gran (amb grups) amb molta plata a les butxaques. Bé, en tot cas, benvinguts a la gran Cusco.

La plaça d'armas, nom que el senyor Francisco Pizarro va posar-li, és l'exemple més clar del que et dóna aquesta ciutat: grans edificacions d'orígen cristià, i al mig, una gran plaça amb tot de turistes asseguts als seus bancs, i venedors ambulants intentant col·locar el seu material. Ara bé, amb un bon llibre, a l'ombra d'un arbre, i assegut en un d'aquests bancs, les hores passen volant (amb paciéncia amb els venedors, es clar).

Carrers com aquests, surten del centre de la ciutat vella, i s'enfilen cap a les muntanyes dels voltants. Com més lluny del centre, més peruà es respira.

Molts dels edificis antics estan restaurats, i pintants amb aquell blanc blanquissim, i amb les finestres i portes blau cel.

I com no podia ser d'un altre manera, hem coincidit amb festes locals, on les diferents fraternitats, vingudes de tota la vall, ballen davant les autoritats de la ciutat, i s'ho passen de conya. Com ja sabeu d'altres entrades, totes les seves vestimentes tenen diferents significats, i generalment són significats pagans, ancestrals i molt profunds. Aixó sí, tot davant de l'esglèsia, que no falti mai!!.

Més vestimentes tradicionals. Les dones de la ciutat (algunes per guanyar plata amb les fotos dels turistes) vesteixen aquestes robes, i llueixen molt orgulloses!.

I si us pregunteu que fan els peruans que viuen en la ciutat un diumenge a la tarda, doncs això que veieu: juntar-se a la plaça de torn, a riure amb els monòlegs que alguns tenen el valor de fer, i tot a canvi d'unes monedes (si contem la gent que hi ha, poden ser moltes monedes, no?). En aquest cas, fan sàtira de la vida al camp, amb la cholita i les seves tradicions. Ja veieu que a totes les ciutats del món riuen de la mateixa manera de les tradicions, del camp, de la vida antiga.

No!, no us falla la vista!, és un sant!, penjat en la foscor de la nit, que vigila les passes dels cusquenys, les sevs accions, i els seus pensaments. Ja veieu, l'esglèsia és l'esglèsia, i tot i ser imposada amb molta sang, a sudamèrica és intocable. Coses de la vida!! (no us penseu que és un montatge, no!. A sobre del turò, t'està mirant amb els braços oberts. Uuuuu!, quina por!).

I per acabar, per tancar la presentació de Cusco, us deixem amb una postal octurna, on les fonts de colors donen vida a la foscor, i les llums santes il·luminen les parets. Cusco és Cusco, això no és pot negar, té una cosa que t'atrapa, que et mou a camina-la sense parar. Els seus colors, tot net i polit, trobes el que vols quan no vols renunciar a les comoditats a les que estas acostumat (tant per dormir o per menjar), però per nosaltres (opinió molt personal), és massa turística, massa controlada i massa com a casa. Eh!, no és una crítica, no!, és una opinió. I si deiem que per aquí hi ha turistes, ara enfilem cap al top ten del turisme a sudamèrica: sí, heu endivinat, el Machu Pichu. I que ens hi trobarem??? donc no tenim ni idea, nomès sabem que ens intentarem desviar una miqueta del camí marcat. Total!!. Veniu, no?.

Bolivia: 100% acollidor i 100% espectacular

Quan un pensa en Bolivia, possiblement l'hi ve al cap poca cosa, és d'aquells països que sembla que tinguin poca cosa a oferir. Doncs res més lluny de la realitat, si més no la nostre realitat, la nostre experiència. Bolivia ens ha sorprès molt, per les seves gents i per els seus paratges. Aquests 25 dies que hem estat a terres bolivianes, hem aconseguit veure una miqueta el dia a dia del país, el tarannà d'una societat que ha sofert mooooooltes injustícies. Ara, a dia d'avuí, amb el president que tenen, l'esperit indígena és més viu que mai. En les ciutats no el volen, però al camp (la majoria) l'adoren, i és precisament aquest canvi el que fa que Bolivia es noti més encès, més bolivià. Hem trobat uns paratges únics, des del salar d'Uyuni, passant per les yungues, l'illa del sol i arribant a la gran capital, La Paz (i queda molt país per conèixer: jungles, zona sud est, etc.). Tot, molt guau!. Les seves gents, tot i tenir una certa mirada desconfiada cap al blanc, cap al "gringo" (perquè aquí, tots ho som), quan veuen que tu intentes connectar, generalment, accedeixen amistosament. Les "cholitas"!!, amb un sentit de l'humor que us deixaria parat, i tot i tenir una vida dura, sembla que el somriure no el perden mai. També és cert que aquí hem conegut viatgers com nosaltres, amb els quals ens hem sentit molt bé (ens tornarem a veure, oi?). I és per tots aquests motius que ens ha enganxat Bolivia. Bé, com ja sabeu, toca partir, toca continuar, i toca Perú. I que ens espera?. Uf!, doncs molt, i molt bo. No us ho voldreu perdre, no?. Nosaltres us volem a prop.

Bolivia. Copacabana i l'illa del Sol. Festa i retrobaments

Ja som aquí!!. Ja hem arribat!!. Com podeu llegir, ens trobem al llac navegable més alt del món (3.800 m), i el segón més gran del subcontinent; és a dir, ens trobem al llac Titicaca, i us afirmem que és brutal!. Aquest llac és compartit per Bolivia i Perú, i nosaltres estem encara per la part boliviana. La ciutat d'entrada és Copacabana, i cap allà tirem. Tingueu en compte que aquest llac ha vist passar a moltes cultures, algunes d'elles preincaiques. Casi na!. De fet, encara et trobes vestigis d'aquelles vides passades.

La ciutat de Copacabana viu generalment del turisme, i et trobes infraestructures hoteleres (sempre tenint en compte que et trobes a Bolivia i les visions de comoditat són altres), restaurants i tours pel llac, però si rasques una miqueta, et trobes vida local aimarà. Penseu que aquesta ciutat és coneguda per ser la porta d'entrada a l'illa del Sol, que més tard, si voleu, descobrireu, i on ens espera un retrobament.

Nosaltres, que sembla que tenim una flor al cul amb aixó de coincidir amb festes locals, hem tingut la sort de viure una festa anual que es fa a la ciutat, i és la festa del "Señor de la cruz de Colquepata". Ve a ser com una procesió, però mig carnavalesca, barregada amb vestits tradicionals del país. No us imagineu la quantitat de gent que s'ha aplegat al voltant de la festa, vinguts de tot el país, i hem de dir que, generalment són persones de classe mitja alta (fraternitats i de més).

Les cholitas es miren les desfilades amb calma, ja que les festes duren 3 dies, i aquest tot just és el primer. Com veieu, els vestits són vistosos, i sempre, els més ornamentats, són duts per homes.

Algunes fraternitats canten a pel, d'altres són acompanyants per orquestes, i en n'hi ha que van ballant sense música ni veu, només acompanyants dels seus passos tradicionals.

Espectaculars són algunes de les màscares que porten, i cadascuna d'elles té un significat específic. A tots se'ls veu orgullosos de dur-les.És un gran dia per tots.

I just la finalitat de la festa és sortir de la plaça principal, i recòrrer mig poble fins arribar a l'esglèsia on es troba el crist. Curiosament és una festa crsitiana, però on es dóna molta importància a la mare terra, com l'anomemen ells, la Pachamama. Un pot veure vestimentes amb la paraula AMERICA, com donant valor als orígens, d'altres porten vestits que fan referència a deus pagans. En fi, una barreja divertida.

I quan un ja ha ofert al crist, toca posar per les càmeres. Orgulloses dels seus minúsculs vestits, les noies s'ofereixen encantades. És un dia de festa!!.

Bé, i quan s'ha acabat el temps de les fotografies, toca menjar, toca agafar un bon choripan amb una cervesa (no us imagineu la quantitat de litres que es consumeixen en les festes), i agafar energia per continuar la nit, i el dia següent.

Per despedir-nos de la ciutat engalanada, us deixem amb aquesta careta i amb la seva alegria de dur un vestit ben maco. Ara marxem cap a l'illa del Sol, on com ja sabeu, ens espera un retrobament molt agradable.

Aquí la teniu, l'illa del Sol, situada enmig del llac, però encara a la part boliviana. Per arribar-hi, s'agafa un vaixell que, durant 2 hores, recorre la distància que separa el continent amb la pàrt nord de l'illa, el nostre destí.

L'illa és la més gran del llac (incloses les peruanes), i et trobes, a part d'algun il·luminat buscant energia vital, comunitats quechues i aymaras dedicades al pastoreig, a l'agricultura, pesca i també al turisme, però molt més del que us penseu, i molt més del que fa 10 anys. Com podeu veure, les aigües clares, el sol de costat i l'horitzó pintat de cel, són perfectes per trobar algun peix sota el llac.

L'illa es troba dividida en tres comunitats: Yumani al sud, Challa al centre i Challapampa al nord. El nostre destí és Challa, on ens espera l'Oniront (d'aquí uns mesos, potser entendreu aquest nom).

I aquí el teniu: el recordeu? En Carles, (mallorquí) que vem viatjar plegats uns 20 dies per Argentina. Que petit és el món, no?. Bé, hem de dir que no vem perdre el contacte i que l'hem buscat. Quina bona companyia la seva!!. En Carles fa ja uns 45 dies que es troba "aïllat" a l'illa, buscant inspiració per escriure un llibre. Nosaltres hem tingutr el privilegi de llegir una petita part, i hem de dir que l'ha trobat, l'inspiració.

Mentre l'escriptor escriu, el lloc ja t'acompanya per pensar o llegir, com fa la viatgera. Enteneu per què? doncs perquè només llevar-te, gires el cap, i et trobes aquestes vistes. Què més volem al món!!!.

I si no vols ni pensar, ni escriure, ni llegir, sempre pots agafar una piloteta i jugar una mica amb un nen. Sabeu que aquests nens, que no passen gana, demanen plata o caramels perquè algú, alguna vegada n'ha donat?. És fotut dir que no a un nen de 5 anys, amb aquella veueta que té, però no es pot donar plata. Hi ha altres maneres de sentir-te una mica unit a ell que donar caramels, que no vol dir que el nen no pugui menjar un caramel; però no de la manera que els turistes acostumen a fer-ho. En fi, el gran dilema moral del viatger.

Com comença el nostre dia a l'illa? doncs amb aquest cel, que sembla a tocar de la ma. Són les 7 del matí i ens preparem una amanida de fruita amb iogurt (que hem aconseguit, yuju!), perquè el dia es presenta complert i molt animat.

Desprès d'esmorzar, decidim que la millor manera de continuar amb el dia és anar a visitar les runes ubicades al nord e l'illa. Abans però, passes per llocs com aquest, on et trobes muntanyes de pedra en honor a la Pachamama, i on de fons, els Andes et donen el bon dia. Majestuòs, oi?.

L'illa, que té uns 9 km. de llarg, compte amb una de les ciutadelles més importants de l'època inca: la Chinkana. Quan et trobes sol, en silenci, de fons el so del llac, amb aquestes parets al voltant, és molt fàcil imaginar-se la vida passada.

Desprès de deixar les veus del passat, enfilem el camí de tornada, passant per la comunitat Challapampa, és a dir, el nord de l'illa, on aquest nena, descansa asseguda sobre la pedra calenta pel sol, el sol de l'illa del sol.

Si us fixeu, les terrasses de cultiu són molt sofisticades, si més no, tenint en compte que fa mooooolts anys que són fetes i donant fruits. Els inques en sabien molt d'aixó i de canalitzar aigua també. Si teniu curiositat, busqueu per internet com es fan aquestes terrasses i veureu que és una currada molt important.

Bé, i al migdia alegria!!. Toca preparar el dinar. Com? doncs amb l'ajuda d'Alicia i Don Julio (son pare), que ens faran, amb un forn tradicional aymara, un porc i verduretes boniiiiissimeess!. Alicia és la dona qjue porta el lloc on en Carles i nosaltres dormim.

Que podem dir!!, potser el millor tros de carn que mai ens hem menjat. Un gust! i les verduretes, uns sabors!!!. Ja ens veieu, amb la cara de felicitat, i en part, gràcies al nostre amic escriptor, que va preparar el dia perquè coincidissim nosaltres, i en part, a les mans de la cuinera, Alicia.

Inevitable, no? desprès de la "comilona" toca la bacaineta, i amb aquest solet tocant la pell, en dos segons ets ja a Mart. Mariela, la filla petita d'Alicia, no té son.

I sí!, l'aigua està molt freda, però un no pot arribar fins aquí, i no banyar-se en aquestes aigües. Diuen que tenen molta energia. Bé, en tot cas, i per si l'aigua falla, el porc que ens hem menjat, ens ha donat l'energia suficient. Però anem a probar-ho!.

Un tres d'un amb folrra, sense anxeneta, però amb un aymnara, que és més multicultural. D'energíes? doncs un comença a notar coses estranyes, sense saber encara que és.

Deu ser aixó, que l'aigua et fa levitar del terra. Com entenem que una imatge val més que mil paraules, us en deixem unes quantes perquè pogueu comprobar si el llac té o no poders. A més, penseu que en Carles porta moooolts dies a prop d'aquesta aigua. Presentacions, i d'esquerre a dreta: l'amiga d'Alicia, Rimber (fill mitjà), el levitador de l'illa, Elmer (el fill gran), i Alicia, que com si res, deixen a en Carles que s'aixequi.

Tot i que duem pocs dies per aquí, ja hem notat diferències importants pel que fa a les forçes que ens acompanyen. Voles com si res..........

........ara que per volar, en Carlesman. Quina manera i quin estil!!. Sembla que porti tota la vida amb la capa i el poder del llac!!. Hem de dir però, que l'aterratge no és el seu punt fort.

I per acabar la jornada, per acabar la nostre visita a l'illa, per despedir-nos del nostre amic Carles, us deixem amb aquesta postal on el poder del l'illa raja per tot arreu. Que gran que ets, Carles!!. T'estimem company. Bé, ara toca moure's, així que hem decidir deixar aquestes aigües màgiques, deixar el país que tant ens ha agradat, Bolivia, i tirar cap a Perú, país que tothom coneix pel Machu, però que us assegurem que té moooolt més. Si ens acompanyeu, tot serà més feliç per nosaltres.