voltantxmon

Us estimem allà i aquí

2010-07-02T17:22:00.003+02:00

Ja som a casa!!. Ja s'ha acabat!!. I gràcies a que s'ha acabat, ara comença un altre història, comença un nou camí. Us imagineu tenir al cap tot un any a tota la gent que t'estimes sense poder abraçar-les?. I us imagineu el moment en el que les portes del Prat s'obren, deixant veure a tota la colla amb una pancarta de benvinguda enorme??. Com descriure allò que un sent, allò que un percep en les abraçades infinites de retrobament: amb els pares (eterns sofridors), els germans, cosins, nevots i amics. Bé, ara ja ha passat, ja som aquí amb vosaltres, i com diria algú, com ja ha passat, nomès queda el record. I és cert, però quin record!!. I si ens pregunteu que tal?, com estem?, que pensem de tornar?......doncs us diem que quina sort estar envoltats de tanta gent que ens estima i quina sort d'haber nascut a on ho hem fet. Perquè sense ser demagògics no hipòcrites: crisi?, la que ronda pel nostre mode de vida? doncs canviem, que nosaltres sempre tenim opcions, i en la grandíssima immensitat d'aquest el nostre món, les opcions es redueixen a 0, o com a molt a 0'1. Evidentment que sempre hem de buscar la millora a casa, però potser, molts cops, ens oblidem de com som de privilegiats aquí. I no, no cal marxar a fora per valorar el que un té (nosaltres només ho hem reafirmat), però són moltes les vegades que ens costa obrir bé els ulls i aturar-nos a reflexionar sobre allò que ens envolta (que és molt). Hem après molt observant altres societats, altres costums, en definitiva, altres maners de fer, i aquests aprenentatges són els regals que et dóna la motxilla a l'esquena, aquell ritme de viatjar tant paussat.

Un cop la panxa plena de bon pernil amb aquella olor genial, d'oli d'oliva espectacularment daurat, de les truites de les mames, de poder cuinar allò que et vingui de gust, o desprès d'haber escoltat aquell cd que tant temps feia que volies gaudir, les rodes del cotxe inflades, les cues dels bancs fetes, l'IBI pagat, els passos de zebra creuats sense por, i sobretot, desprès de sentir-nos eternament estimats, us diem que estem molt contents de ser ja a casa, que per nosaltres ha estat el temps perfecte de viatge, i de moment, la transició està sent molt suau. Descol·locats a tope!, però gaudint de la tornada. I que passa ara?. Uf!, moltes coses, i sense pecar de positiu, coses molt, molt bones. I aquestes, ja no formaran part d'un blog.

Per això, en aquest punt, just aquí, tanquem aquest espai màgic que ha lligat totes les nostres temporalment. Abans de tancar, 5 paraules que ho defineixen tot: us estimem allà i aquí.

Encar i Xavi

Abans de tornar, un petit resum

2010-06-22T00:25:00.014+02:00

Es fa molt estrany. El pensar que aquesta és la última entrada en ruta del blog (recordeu que tancarem amb una feta a casa), desprès de 360 dies, es fa mooolt estrany. I precisament per això, per ser la última, hem decidit que, des de la ciutat de Lima (lletja de collons, per cert), i en espera del vol de tornada (yuju!), farem un petit resum amb quatre dades del que ha estat el viatge, dades poc importants si les separes, però si les juntes, us donaran una petita idea de com ha estat la cosa, perquè us recordem que tots vosaltres heu format part d'aquest història, així doncs, aquí van:

- Com ja sabeu, un cop a casa, haurem estat 360 dies voltantxmon. Durant aquest temps, hem caminat per 14 països diferents, repetint 4 vegades Singapure (tema de connexions aèreas), i 2 a l'estimada i espectacular Indonèsia. Curiosament, durant la ruta, hem estat en 12 illes arreu del món.

- Sí, el passar per països diferents constantment, t'obliga a tenir en compte el canvi de moneda, i no dur-ne gaire pel tema de la cotització alhora de tornar a canviar. I al final, hem manegat un total de 17 monedes.

- En tots aquests dies ens hem mogut bastant, dormint a un total de 185 llocs diferents, des de petits hoteles, passant per hostals macos i nets, hostals bruts i lletjos, tendes de campanya, caravanes, cases particulars, vaixells, cotxes, trens, busos o avions.

- El transport utilitzat durant aquest temps també ha estat molt variat, ja que hem agafat vaixells de tota classe (ferrys grans, petits, barquetes de fusta cardades, llanxes, vaixells de fusta, kallacs, etc.), tota classe de busos (un total de 175. A tope!), motos, trens de tota mena, bicis, metros a 5 països, tricicles, tranvies nous i de 100 anys, caravanes enormes amb aire acondicionat i dutxa, cotxes 4x4 durs com una roca o utilitaris automàtics amb el volant a la dreta, tuc tucs en moooolts llocs, taxis legals o il·legals i avions grans i petits. Tot per arribar a on hem volgut anar.

- Evidentment hem necessitat rentar roba. Com tothom no?. El primer mes a l'India, van ser les mans que feien la feina, però a partir d'allà vem decidir que treballessin les màquines. i això s'ha traduit en 36 laundrys a tots els països per on hem passat. Desprès d'això, la roba he anat deixant el color pels diferents racons del món. Que hi farem!!.

- Com molts de vosaltres sabreu, hem enviat algunes postals perquè no ens oblideu, i han sigut un total de 99, sent el lloc més car Singapure i el més bé de preu Indonèsia (dato absurdo).

- Pel que fa a la difunta càmera, hem d'admetre, que ha mort molt dignament, ja que durant el viatge, ens ha regalat un total de........10.500 imatges!!!. Si us semblen molest, imagineu quantes més s'han escapat al seu visor.

- El nostre estimat blog, aquell que ha estat còmplice de la nostre relació amb vosaltres, ha complert espectacularment bé amb la seva causa (de fet, encara ho està fent). En ell, un cop tancat, haurem fet 104 entrades (aquesta serà la 103), i vosaltres estimats, a dia d'avuí, heu deixat 470 comentaris que ens han il·luminat el camí fins a on ens trobem ara. No us imagineu el que ha significat per nosaltres les vostres paraules, us hem sentit molt a prop. Quin romanticisme, eh!!.

Bé, i com els amics no es conten i no poden formar part d'aquestes dades rígides, els apartem, no sense dir que hem conegut gent molt interessant que no oblidarem mai, gent menys interessant que ja hem oblidat, i sobretot, ens enduem a casa amics, però amics d'aquells de tota la vida. Perquè senyores i senyors, al món hi ha gent tant de putamara i genial, que és una sort topar-te al teu camí amb ells i poder connectar (bé, també hi ha malparits, com a tot arreu, però aquests els apartem ràpid). Ens han donat molt tots ells i esperem de cor trobar-los a casa o allà on sigui. I ara sí, ho deixem aquí, esperem que us hagi donat una petiiiiiita idea del que ha estat el camí. Tenim moooltes ganes de retrobar-vos!!!!. El futur es veu molt amb moooolta llum!!!.

Colòmbia. Isla Providència: i per acabar, l'autèntic paradís

2010-06-17T17:36:00.007+02:00

Hello a tothom!!, benvinguts a la que serà la última entrada referent a un lloc, a un destì, ja que en farem dos més per tancar aquest magnífic blog que tots hem fet possible. Desprès us ho expliquem. Abans però, volem compartir amb vosaltres un "pedacito de cielo", un raconet d'aquells que et deixen amb l'esperit ple i els ulls vidriosos. Ara bé, cal imaginació....recordeu el doloròs enterrament de la càmera. Senyores i senyors: benvinguts a l'illa Providència, petit trosset de terra a uns 750 km de distància del continent, i des d'on has d'agafar un avió que et durà a San Andrés (illa molt turística i mooolt més gran), i d'allà un catamarà (3 h) cap a la petita Providència, 90 km més endinsada al mar. Un cop arribes, com podeu veure a la foto, et trobes el carib pur, sense contaminació, en toooooota la seva esplendor. Davant teu tens 7 km de llarg per 4 d'ample de terra caribenya, rodejat de l'aigua més transparent que us podeu imagiar. Turistes??, moooolt pocs. Bon rotllo local??, el que vulguis. Nosaltres hem trobat un lloc perfecte per estar els 12 dies que ens hi quedarem, hem llogat una moto petita però valenta (com en goku), i ens hem posat en contacte amb un instructor de submarinisme per fer algunes immersions, ja que l'illa compte amb la tercera barrera de corall més gran del món (la primera ja us imagineu, i la segona la té Belice). Que dir del fons marí de l'illa......espectacular, brutal. Providència també es coneguda perquè té una població de cracs negres enooorme, i des d'Abril a Juliol, surten dels seus foradets a les muntanyes (nomès les senyores cracs amb els ous, els senyors cracs ja han fet la feina i dormen), i baixen a la platja a parir, a deixar els ous. Quan diem cracs, ens referim a supercrancs negres, alguns de dos pamps, i quan diem molts vol dir molts. Penseu que a l'illa hi ha una petita base naval de l'exèrcit el qual talla la carretera principial quan preveuen que per la nit baixaran els crancs. Doncs bé, una nit nosaltres vem sopar a una punta de l'illa i al tornar, ens trobem amb la barrera. Expliquem que anem cap a l'hotel, ens deixen passar i ens adverteixen que anem amb compte i que procurem no esclafar-ne cap, és més, un home de econatura, decideix passar davant nostre amb la la seva moto per obrir pas. Evidentment, en un primer moment creiem que són molt exagerats i que segur, no és per tant. Però que passa....doncs que ens posem en marxa i de cop i volta ens endinsem en un documental de national geografic.......Deu meu!!, milers i milers de cracs enormes negres d'un cantó a un altre, però tants!!!!, i nosaltres a poc a poc amb la moto procurant no trepitjar-ne cap (per cert, impossible). Bé, entenem que sense fotos no podreu arribar a entendre la magnitud del moviment, ja us diem que és increiblement increible. I sí, durant el dia, quan tu et trobes a la sorreta de la platja, veues milers de foradets fets pels fillets crac que fan vida a la platja fins que ja són grans per tornar cap a la muntanya. Natura en estat pur.

Que dir de l'anglès caribeny que parlen a la zona: genialment divertit. El to que posen, com ho diuem. A l'escola, aprenen anglès, aprenen espanyol, i a casa, parlen l'anglès caribeny. Un espectacle escoltar una conversa, no pots entendre res de res, però et rius molt.

Que dir dels cossos d'aquests caribenys: enooormes, tant ells com elles. Ells amb aquells super pits, i els super colls que tenen, alts com un sant pere, i forts com una roca (creiem que tot ho tenen gran); i elles, amb els rulos tot el dia (desconeixem perquè), amb aquells super pits, però super super (haurieu de veure els maniquís de les botigues, també superdotades), amb unes cames enormes. En fi, que són super grans i super guapos tots. Eh!, també molt simpàtics i divertits. No problem, man!!.

Bè, us deixem amb el regust de l'illa, esperant que hagiu atrapat alguna imatge de les que us hem llenc,at, i us covidem a disfrutar de les dues últimes entrades: una en 4 dies, on farem un petitet resum amb quatre dades del que ha estat el viatge, i la última ja des de casa, on deixarem una petita reflexió del que significa tornar al costat vostre. Ja sabeu que us estimem.

Colómbia. Cartagena de Indias: "metaetresaaando"

2010-06-03T01:38:00.020+02:00

Hola a tothom!!. Cartagena ens acull amb els seus carrers blancs i colonials. Abans de continuar, recordeu que les fotos són agafades del gran internet, així que, qui vulgui peles pels drets d'autor, que es passi per Colómbia per recollir el xec. Bé, ara sí, ens trobem a Cartagena de Indies, ciutat fundada pels espanyols al 1533, la qual conserva gran part d'aquell llegat d'una manera fascinant, ja que aquí tot es barreja, des dels aires castellans, la calor caribenya i l'accent del colombiá (perdoneu els accens, peró per aquí no hi ha el catalá), fins al metaetresaaando tant comú d'aquests paratges. En definitiva, la ciutat t'atrapa només trepitjar-la, i tot i que les fotos que veureu no fan del tot justícia amb la realitat, us donaran una idea aproximada del que nosaltres hem respirat. Ja som al carib!!!!. Yuju!.

La ciutat és plena d'esglésies, convents, claustres i de més, i per la grácia de Deu, tot forma un casc antinc moooolt ben conservat, amb uns carrers plens de fac,anes casatellanes, balcons amb flors i portes enormes de fusta. I com a tota ciutat colonitzada, les places són molt importants, com aquesta de la torre del rellotge, on els venedors de llibres (fotocopiats i a molt bon preu. A cagar amb els drets d'autor) esperen fer una bona jornada.

Cartagena, com ja us hem comentat, té un casc antic molt ben conservat, tot ell rodejat per una muralla on, fa molts anys, els canons deixaven anar tota la seva furia cap a les naus estrangeres que s'atrevien arribar-se per aquí. Si es mira des del cel, el nucli antic está perfectament dibuixat per aquesta enorme muralla. Penseu que des dels espanyols, aquesta ciutat ha estat mooolt important dins de la formació del que ara coneixem com sudamérica, (ara és la quarta més poblada del país i la primera en turisme), i Simón Bolívar la va fe seva com a capital de la terra lliure.

Un exemple dels carrers de la ciutat, amb els colors clars i les llums de fa un segle a punt per donar llum a la nit caribenya. És espectacular veure la decadéncia d'algunes facanes, i com perduren al llarg del temps.

Peró Cartagena és molt més que el seu casc antic. A part de tot els voltants (on un veu més la manca de tot), la ciutat ha creat una zona turística molt "a lo Miami" anomenada Bocagrande, i es tracta d'una llengua de sorra guanyada al mar, on s'enfilen mooolts gratacels hotels, i platges on els turistes prenen el sol i beuen licor local. La pela és la pela a tot arreu, no?

I perqué pogueu entendre la posició dins de la ciutat, aquí teniu aquesta imatge des del casc antic, on es poden veure les llums dels hotels de Bocagrande. Nosaltres hem passat bastant de caminar per la zona d'hotels.

El castell de San Felipe s'aixeca poderós al centre de la ciutat, des d'on els que manaven podien controlar tot el seu imperi. El castell és ple de passadissos "secrets".

No us imagineu la calda que fa per aquests racons del món, i quan et trobes per aquí, el metaetresaaando l'entés perfectament: molta xafogor i mooolta calor, tot el dia, sense pauses. Així: qui vol treballar? o moure's?. Ara, tenen una grácia innata per tractar amb la gent, són caribenys i "no tengo ningún problema con nada". Bona filosofia, eh?.

La ciutat es dóna a fer aixó: res. Bé res, contemplar l'horitzó i reflexionar amb el futur, que es veu mooooolt maco. Quin luxe aturar-se a observar alló que et rodeja, no?. No es tant difícil, no creieu?. Tampoc cal marxar per fer-ho.

La nit demana pas, la calor afluixa, la mar es calma i la gana apreta. No hi ha res com tastar els diferents menjars que el món prerara. Nosaltres ens deixem caure per algun raconet de la muralla il.luminada, i ens disposem a menjar alguna delicia. Els dies passen i ara toca......

.....el carib amb totes les lletres!!!!!!. Marxem cap a Isla Providencia, on buscarem un lloc paradisiac on deixar passar els dies fins tornar a casa. La vida és plena quan fas alló que t'omple amb qui t'omple, sigui el que sigui. Nosaltres som afortunats...peró ens ho hem currat, no?. Bé, aixó s'acaba, així que a tope amb els últims dies!!!. Per cert, ens encanta saber que viatgeu amb nosaltres, d'una manera o d'un altre. Ens ha reconfortat durant tooooot aquest any. Grácies per ser-hi. Us estimem.

Perú: quanta riquesa històrica!.

2010-05-31T23:26:00.003+02:00

Sefiní!! Perú ja queda al record, queda en un gran record. Han sigut 27 dies per terres andines (al collage falten fotos, recordeu que la càmera ens va deixar), on hem pogut conèixer el Valle Sagrado, amb el poderòs Machu Pichu (que dir que no s'hagi dit ja), i els altres pobles on els inques van fer important el seu imperi; el Valle del Colca, amb aquells pobles deixats de la ma de Deu, on tot va més a poc a poc; la part peruana del Titicaca, molt més turística que la boliviana; les grans ciutats colonials, com Cusco o Arequipa, amb els seus edificis castellans i la plaça d'armes com a nucli central; la costa de la província de Lima, amb pobles decadentment encantadors i peix fresc; i la gran capital, amb el caos comú a una gran ciutat sudamericana. Evidentment, ens queden moooolts racons per descobrir, com la jungla o els diferents parc naturals que té el país, però tot i així, creiem que marxem amb certa idea de com rutlla Perú, i els que hem vist, ens ha agradat. No, no es que tots els països ens agradin, passa que potser tenim sort amb la gent que topem en cada país, i això fa que la cosi sigui més senzilla i agradable. En definitiva, hem viscut bons moments i hem descobert llocs màgics. Sí, el Machu és la òstia i tot allò referent als nostres amics inques, si ho agafes amb una mica d'interès, és brutal: ells ja tornaven quan "nosaltres" encara anavem, passa que "nosaltres" teniem bales i armadures i ells no. Bé, ja són 13 els països visitats (que ràpid passa el temps!) i només ens en queda 1: Colòmbia. I què ens espera? doncs Cartagena, amb els seus carrers blancs, i les aigües del carib, amb aquell color tant.....tant blau i transparent. Uf!, com sona, no?. Companys i companyes: esteu convidats, ja ho sabeu.

Perú. Camí a Lima: i sense càmera

2010-05-30T01:07:00.019+02:00

Ei!. San tornemi!. Bé, com podeu llegir al títol, definitivament, la càmera ha decidit desertar, i això implica que el ditm, acostumat a donar-li al botonet, es troba totalment pedut, fora de lloc. A part d'aquesta petita tragedia, el viatge no para, el camí segueix, i amb ell, les nostres ganes de veure món. Com recordareu, la última entrada, la vem despedir amb una exclamació: Nazca ens espeea!!. Doncs que esperi, perquè hem decidit deixar-ho de banda, donat que els vols, sota la nostre opinió, són bojament cars. No passa res, les línies porten dibuixades uns 1000 anys....segur que uns anys més, esperaran. És per aixó que ens trobem camí a Lima, aturant-nos allà on veiem interessant. I quin és el primer punt, doncs l'oasis de Huacachina, que con veieu, i com diu el seu nom, és un lloc que es troba ben enmig de dunes enormes. Per cert, si us pregunteu com podem fer fotos sense càmera, és màgia!!!. No, és conya, només penseu en la xarxa amiga, el gran Internet. Allà, ho trobes tot (això sí, són imatges calcades a les que els nostres ulls veuen. Bé, més o menys. Potser una mica truchas, no?).

L'oasis és conegut perquè s'hi fa sandbord, és a dir, snow sense neu i amb sorra, o també pots pujar a un buggie i et donen voltes per les dunes. O, donat que és temporada baixa i no hi ha ni deu, pots aprofitar la pau del lloc i creure't un nòmada del desert (no ens enganyem, Ica, la ciutat més propera, es troba a 5 minuts). Sigui com sigui, el lloc es mereix una aturada, i tot i que hi viuen permanentment unes 15 famílies, el lloc és totalment turístic.

Segons el punt de vista, sembla que les dunes no s'acabin mai, i que et trobes enmig del Sahara, els camells són l'únic mitjà de transport i les passes que veieu són d'una persona ja morta pel sol, per la manca d'aigua.

Sempre impresiona veure el sol posar-se per sota de les dunes. Quan s'amaga, tot i que no ho sembli, la temperatura baixa un colló. I com fa rasca, doncs anem cap a la platja.....

..... i el sou nom és Cerro Azul. Bé, us imagineu el lloc d'estiueig d'un peruà? doncs aquest és. Ara però, és temporada baixa, i et trobes més sol que un mussol. Sempre tenen un àurea interessant els llocs de platja a la tardor i sense moviment.

Però tot i ser tardor, els pescadors no s'aturen, i el lloc, durant els matins, viu un moviment important de barques que marxen i d'altres que arriben. Nosaltres, que no som tontos, ho aprofitem per probar bon peix fresc. Que dir!!. Bonissims!!!.

I el sol, quan marxa, sempre dóna aquell color tant intens, tant profund. Nosaltres, desprès d'omplir la panxa amb cosetes bones, continuem cap a la gran capital, ja que com hem sigut bons minyons, ens hem fet un regal. Quin?....

......doncs aquí, en l'esglèsia de santo Domingo de Lima, hem decidit que ens mereixem passar els últims dies del viatge al carib. Yuju!!!!. I que vol dir?, doncs que demà agafem un vol cap a Colòmbia. A tope!!!!. Per aquest motiu, deixem Lima per la tornada, on encara tindrem un parell de dies per conèixer aquesta caòtica capital. Suposem que ara ens acompanyareu...perquè vosaltres també us ho mereixeu!!. Salut!!.

Perú. Valle del Colca: "...y caminamos hasta reventar"

2010-05-24T21:54:00.020+02:00

Hola, hola!!. Ja hi som!, a la ruta!, i un cop ens hem despedit d'Arequipa amb el mocador a la ma, ens endinsem al Valle del Colca, cada vegada més conegut degut a que està considerat un dels canons més profunds del món. Abans però s'ha d'arribar, i per fer-ho, passem per Chivay (3.800 m), poble que es troba de camí, i per no perdre la costum, hem coincidit amb una celebració; quina?: la dels policies escolars!!. Suposem que us pregunteu quina és la seva funció, no?, doncs es tracta de nois i noies (de totes les edats escolars), que són escollits per l'escola per encarregar-se del control dels seus companys. Brutalment comunista, oi!. Bé, en tot cas, la celebració és super important i omple d'orgull a tots els pares i mares dels escollits. Penseu que fins i tot venen militars a donar condecoracions. Guau!.

Veieu quin vestit més maco que porten les dones de la vall?. Potser a la imatge no es veu bé, però és ple de brodats de colors, molt llampant i alegre. Depenent de la zona i cultura descendent, el barret canvia.

I abans de deixar Chivay, ens passem per una de les runes que envolten el poble, en aquest cas són de l'època preinca, és a dir, de fa mooooolts anys. Al fons, podeu veure la torre de vigilància que els espanyols van assediar.

Ara sí!!. Benvinguts al canó del Colca, possiblement el més profund del món, ja que el nivell més baix es troba a 970 m sobre el nivell del mar, i a 6.288 m tenim el volcà inactiu Ampato, tot i que oficialment el volcà no conte i li donen 4200 m de profunditat. En tot cas, és una passada trobar-se aquí, mirar cap a baix, veure el riu colca com saluda des del terra, pujar lentament el cap, i percebre dibuixat a l'altre banda del canó el poblet on vols passar la nit. (el de més amunt) Ningú diu que sigui fàcil, no?. Per cert, el canó és conegut també per la quantitat de cóndors que et trobes planejant els seus cels.

El camí de baixada (una petita part), va dibuixant zetes per la roca escarpada. Perquè tingueu una idea més clara del lloc, més abaix us deixem una ampliació del caminet, on podreu veure unes mules de càrrega.....

......gens malament, eh!. Tingueu en compte que dins del canó, et trobes diferents pobles, i l'únic camí que tenen per sortir-ne és aquest, i aixó vol dir que han de baixar de 3.200 m a 970 m. i tornar a pujar a 3.100 m, depenent del poble on visquin. Evidentment tiren de burros, però molts d'ells només s'acosten al poble gran un cop cada dos mesos, i en n'hi ha que ja no s'hi acostaran més.

Però tot i les distàncies, la vida continua, la gent es mor i necessiten funeràries. On deixen la direcció?. Doncs ja veieu. La vida per aquest paratges és dura de collons, i tot i saber que ells (els locals) no han conegut altre vida que aquesta, quan hi ets, i veus una dona de 60 anys amb 10 kg a l'esquena, baixant i pujant el canó, llavors et mira, et saluda, i continua amb les seves sabatetes d'estiu......a tu, inevitable, et queda cara d'idiota suat i amb botes cares. Selavi!.

Si us fixeu en aquesta pano, al fons del canó trobeu l'anomenat oasis, un complex turístic fet espressament per aprofitar el pas del turista. Que hi ha?: piscinetes d'aigua natural, cabanetes bàsiques on passar la nit i menus moooolt cars. Nosaltres, persolment hem decidit passar les nits a pobles de veritat, amb gent de la vall, però no negarem que, al passar-hi, ens hem fotut un banyet de puta mare en aquelles aigües transparents i una mica calentes (per aquí trobes aigües termals).

Ja som a l'altre cantó!!. Ja som cami de Tapay (la taqueta blanca de la foto de més amunt). Els bessons més durs que una roca!!.

I sempre et trobes imatges que et recorden que per aquí la vida segueix: la dona amb el fill al coll. Aquesta és una imatge mundial, una imatge que crea les bases de totes les societats per on hem passat. A casa, és el mateix, però ja hem deixat pel passat el coll, i l'hem substituit pel carro Mclaren.

Tapay (en quechua vol dir poble amagat) és el poble que s'encarrega de la gestió dels altres poblets de la vall. A nosaltres ens ha semblat un lloc on el temps fa molt que s'ha aturat, i la seva gent viu al marge de moltes coses per a nosaltres indispensables. Aquí només val si ha plogut molt o poc (per la terra i la collita), quin blat de moro té plantat, si la patata creix bé, o si l'alpaca (llama petiteta) dóna bona carn. Al poble viuen unes 30 famílies, és a dir, 100 persones, i els nens, quan acaben la primària, han de marxar al poble d'on venim nosaltres (a l'altre banda del canó) per continuar amb la secundària.

Un altre ingrès que té la zona, és l'anomenada "cochinilla", i es tracta d'un insecte paràsit de la tuna (càctus de la zona) que és recollit, deixat assecar al sol, i el resultat és un tint natural, molt, però que molt valorat per l'industria, des de la tèxtil passant per la de cosmètica (pintallavis). Per aquesta gent, evidentment, el producte final no és important. Ens han comentat, que fins hi tot paguen en $.

I a propet de Tapay, amagades, es troben aquestes runes de la cultura Wari, d'entre el 800 i el 1200 D.C. El que més impresiona del lloc, és trobar-te restes de ceràmica pintada, i ossos ben posats com era tradició alhora d'enterrar a una persona. Us imagineu?. 1000 anys ens separen! i davant teu tens restes de persones que van viure i respirar el mateix aire que tu. Es per flipar, no?.

Bé, i feta la ruta, feta la patejada, ens volem despedir de la vall i de vosaltres amb aquesta imatge: pura magia!. Per vosaltres, per sempre. Ara Nazca ens espera, amb les seves línies misterioses. Per cert, la super camera ha petat, ha dit adeu, ens ha deixat orfes!. Ja veurem que fem....peró el viatge continua!!.

Perú. Arequipa: ciutat amb permís dels volcans

2010-05-20T18:32:00.023+02:00

Bienvenidos y bien hallados!!. Bé, aquí ens teniu, desprès del que suposa per l'esperit trepitjar el Machu Pichu, ara ens trobem coneixent la segona ciutat més gran de país: Arequipa ens rep, amb els seus 1.7 milions de peruans a 2.325 m sobre el mar!. Aquesta és una ciutat que Cervantes la va anomenar "la ciutat de la eterna primavera", pel seu càlid clima, i el seu cas històric blanc i molt colonial. Però si per una cosa es caracteritza Arequipa, és pel fet de trobar-se "rodejada" d'uns impresionants volcans, inactius, segons els experts locals, i amb possibles futures activitats, segons els estrangers. En tot cas, i com veieu a la foto, el volcà Misti (5.825m) recorda que es troba present a la vida dels locals. És impactant, eh!

El segón volcà que vigila la ciutat és el Chachani (6.075m), que des de la plaça d'armes de la ciutat (totes es diuen plaça d'armes, nom posat pels espanyols) fa acte de presència. Les esglèsies sempre, sempre es troben al cor de les ciutats, i en qualsevol racó de sudamèrica, et trobes unes campanes i un capellà pregonant la paraula de Deu. Ai, Jesus!!.

I el tercer volcà és l'anomenat Pichu Pichu (5.664m), de tots ells. el menys espectacular de veure. Arequipa, a diferència de moltes ciutats peruanes, té una industria molt forta d'acer i d'altres, i això la fa ser considerada ciutat pròspera per treballar i guanyar-se el pa. Nosaltres però, hem disfrutat del seu bon sol per conèixer millor els seus carrers i racons.

Quan hi ha flors ben plantades, sempre hi ha el perill de que creixin alguns "capullines", i amb el clima que té Arequipa, és molt normal.

I ara unes curiositats de la ciutat però que es poden extrapol·lar a qualsevol racó del país: la primera és la figura de la persona que, telèfon mòbil en ma, va pregonant allò de: "llamadas", i la gent s'acosta, l'hi passa el número, parla i paga. Ara bé, darrera d'aquestes persones, es troben les grans companyies telefòniques enganxant clients. A tope Movistar, eh!.

Un altre curiositat, és la manera que tenen aquí d'estructurar les botigues pel carrer, és a dir, en lloc de posar una perruqueria a un carrer, i la següent a 2 o 3 carrers de distància, com fem a casa, doncs aquí posen totes les perriqueries al mateix carrer, i t'ofereixen gairebé totes el mateix. Millor? Pitjor?. Si més no, pràctic. I us deixem més exemples perquè veieu que la cosa és tal qual....

......i les farmàcies, a part de seguir el mateix patrò, al Perú són considerades botigues normas, com un forn de pa, però que venen medicaments. En n'hi ha milers, no com allà que són tantes depenent del nombre d'habitants. Tonteries!. I més exemples....

Ja veieu que no importa si són botigues d'artesania, o petits supers, o on venen vidres, tots els negocis els procuren ajuntar. Bé, coses d'aquí, no?.

De vegades, quan mires aquestes llums, l'arquitectura, el nom de plaça d'armes, et transportes a ciutats del nostre colonitzador país, com per exemple Salamanca. No us imagineu com es pot semblar una ciutat a l'altre, amb milers de kilòmetres de distància. Bé, en tot cas, ja es fa de nit, i toca anar pensant on sopar i amb qui.....

.....i com en Xavi i la Tània es troben per la ciutat, doncs quina millor companyia que la seva (a més, així es pot celebrar la lliga amb algú de la terra, no?). Ells, ara van acompanyats per les tietes de la Tània, Carmen i Carmen, que passen uns dies pel Perú. Ara però, toca separar-se i amb una mica de sort, ens tornarem a trobar pel camí. Per cert, la viatgera, com veieu, sembla un pirata. No ha estat res, nomès prevenció: una petitíssima ferideta a l'ull que feia la punyeta, una visita al oftalmòleg, i un dia l'ull tapadet. Llestos. I ara, toca agafar el "barco pirata" i anar cap el Valle del Colca, on ens esperen paissatges brutals i el canó més profund del món (aixó diuen per aquí). Serà veritat?. Voleu descobrir-ho amb nosaltres?.

Perú. Machu Pichu: sí, tant impresionant com penseu

2010-05-16T00:55:00.040+02:00

Comença fort la cosa, no?. Doncs sí, aquí ens teniu, camí a un dels llocs més màgics que et puguis trobar al subcontinent americà: Machu Pichu. I com ho fem?. Veureu, generalment es fa de 3 maneres: fent un trek (molta plata i no ens bé de gust anar amb grups grans de turistes), amb tren (molta plata i no ens bé de gust pagar tant per 2 hores de tren), i la tercera és fer-ho com ho fan els locals, és a dir, amb furgo, pel mig de la muntanya, fent una bona volta, fins arribar a aquesta tirolina tant molona que veieu (les aigües de fa uns mesos es van endur un pont), i un cop passada, caminar 3 hores fins arribar al poble base del Machu: Aguas Calientes. Genial, eh!. Total: 10 hores de viatge. A poc a poc, el Machu Pichu s'acosta.

De vegades un fa preguntes que porten conseqüències físiques esgotadores: a una cholita que passa tot carregada amb dues super bosses a l'esquena, "vol que l'ajudi?". Resposta: hay, si hijito!. Resultat: 2 kilos menys per la suada que suposa dur una bossa com aquestes a l'esquena muntanya a munt (fulles de coca). Per sort, en Pablo i Bastian (ja els coneixereu) van fer la seva part. El que sigui per una cholita, no?. Per cert, ens va regalar una bossa de coca (no malpenseu!).

Podeu entendre l'exitació que un sent quan porta una bona estona caminant (i moltes hores de viatge), gira el cap i veu el que sembla una ciutat abandonada....però no pot ser!!, deu ser.....el Machu Pichu!!! que ens espera!!!!. Yuju!.

Però encara falta, encara ens demana més esforç: si un vol arribar a pujar al Waynapichu (ja us explicarem), i no tens ganes d'agafar un bus des del poble al Machu, t'has de llevar a les 3 de la matinada, caminar una hora llarga muntanya a munt, i esperar. Per sort, i com veieu a la foto, som dels primers, així que: tenim ticket pel Waynapichu!! (penseu que cada dia són 2000 persones (temporada alta més), i al Wayna en pugen 400, els 400 primers).

Aquí fem les presentacions: Pablo (canari. Dreta), i Bastian (francès, però amb un espanyol perfecte). Ens hem acompanyat bona part del viatge cap al Machu. Molt bona gent. A la imatge, esperant que obrin d'una vegada!!!. Quines ganes!!!. Per cert, obren a les 6 del matí, i ja portem 3 hores de peu.

Tachan!!!!. Just arribar, el primer que veus és això. Segurament encara no podeu entendre on ens trobem, és a dir, on van aixecar aquesta ciutat, però en unes fotos més podreu percebre la magnitud de la construcció, i la màgia del lloc. Abans però, una miqueta d'història: aquest lloc va ser oficialment descobert el 24 de Juliol del 1911 pel senyor Hiram Bingham, nordamericà aficionat a l'arqueologia i exploració. Però senyors, com sempre l'home blanc enganya, ja que el lloc era coneguts per gent de la zona, i va ser per una propina d'1 sol (moneda del país), que un local agricultor va comentar la localització exacta del Machu Pichu.(en quechua vol dir muntanya vella). És més, quan van arribar, dues families feia anys que treballaven les terres del lloc. En fi, ja sabem com va tot, no?. Per cert, a ma dreta, podeu veure el Waynapichu (en quechua vol dir muntanya jove), on d'aquí una estona ens trobarem a sobre d'ella.

I perquè entengue on es troba, veieu el pont que hi ha just abaix? doncs és el pont des d'on vem fer la primera foto del Machu des d'abaix. Per allà hem vingut, i aquí ens trobem, a 2500 metres d'alçada. Veieu on es treballava la terra?.

Ara ens trobem al Waynapichu, on desprès d'una bona pujada, et trobes una panoràmica diferent del lloc. Brutal, eh!. El Wayna es troba a 2800 metres d'alçada. No us imagineu quina sort hem tingut amb el temps, ahir era totalment cobert de núvols. Ole!.

Ara enteneu millor, oi?. La grandiositat del lloc, les sensacions que es viuen quan et trobes assegut contemplant un lloc tant màgic com aquest. Quina pau, amics!. Què petit que et sents!. Que grans que eren aquests inques!. Sí, segons tenim entès, originalment un lloc de vacances pels inques sagrats, pels de poder, però va agradar tant el lloc que es va convertit en el nucli de tots els moviments religiosos, quedant-se en Cusco els econòmics i els polítics. És més, existia aquí una escola de sacerdots. Concluim doncs, que hi vivien homes poderosos i molt servei que treballava el camp i de més. Els Inques eren molt jeràrquics.

Si vols pots. Nosaltres hem aconseguit separar-nos sempre dels grups super numerosos i cridaners que cada dia visiten el lloc. Entendreu que un entorn com el del Machu Pichu s'ha de viure amb tots els sentits, amb la companyia de qui t'estimes, sense que res ho espatlli. Bé, tot seguit us deixem alguns detalls de la zona de temples, és a dir, la zona on vivien els sacerdots i la gent de poder.

Que deu pensar/sentir una persona quan es troba en un lloc com aquest?. Doncs us ho direm: felicitat i pau, molta pau!.

Aquesta era la porta d'entrada a la la zona sagrada. Per aquí han desfilat al voltant de 500 inques (creiem que era la població del lloc). Al fons, entre les pedres de la porta, el Wayna contempla la ciutat.

Quin verd més verd, no?. La plaça principal, on la vida era molt animada. Els arqueòlegs van separar Machu Pichu en tres grans divisions: el barri sagrat (on ens trobem encara), amb remple del sol, l'observatori astronòmic (flipant eh!), l'habitació de les tres finestres (sagrada per ells); la segona era la zona residencial noble, on els sacerdots feien vida; i la tercera la part popular, on vivien tots els que servien a la part noble.

Aquesta imatge la deixem perquè acabeu d'entendre on es troba la ciutat. Veieu la quantitat de muntanya que envolta al Machu Pichu??. No us sembla increible?. A nosaltres sí!!.

Es clar, us preguntareu com es movien els amics inques per aquestes muntanyes, com es movien d'un lloc a un altre: doncs en bus, no, és conya, ho feien gràcies al camí inca. A la imatge veieu el pont inca que, a la dreta va cap al Machu, i cap a l'esquerra es perd muntanya endins. Eh!, estem parlant que aquesta gent, a mitjant del segle XV, van construir una ciutat a 2500 metres d'alcaça i van utilitzar uns camins que unien tooooot el seu imperi. Guau!

Bé. no podiem deixar de posar la imatge que tots tenim del Machu Pichu, però per ser encara més tradicionals, hem deixat una amb una llama, animal inca per excel·lència i que dóna molt bon servei al país. Espectacular!!!. I ara toca tornar, però com som valents de collons, hem decidit fer el que fa el tren però amb les nostres cametes: 30 km. per la via, des d'Aguas Calientes, fins Ollantaytambo. Ole!, ole! i ole!!!.

El tren passa escupint el seu fum, i nosaltres aixequem el braç per dir-li adeu. La vall amaga altres runes que no es coneixen però que igualment et permeten transportar-te 500 anys enrrere.

I ja a Ollantaytambo toca descansar de la gran caminata, toca buscar un lloc que ens donin bon menjar i toca anar pensant amb la próxima destinació. Machu Pichu queda ja a les esquenes, però ens deixa el cor ple i l'esperit nou. Us recomanem amb l'ànima que quan pogueu, us acosteu per aquests racons de deu a contemplar la ciutat. Molt especial, molt. Ah!, però abans de deixar la vall, volem visitar a uns nous amics....

.....i qui són, doncs la Merche i la seva encantadora família. S'han portat tant bé amb nosaltres!, hem estat tant a gust!. Les presentacions no?. D'esquerra a dreta: Merche, la seva germana Jeny, la viatgera, Daniela, la filla d'en Marco (al costat de la nena), la seva dona, i de peu, Sorai. Gràcies Marta per donar-nos el contacte i així poder conèixer aquesta gent que ens ha atrapat. Per cert, aquí t'esperen, eh!!. Bé, i ara, com ja sabeu, toca movimiento, toca continuar. Cap a on, doncs cap al sud, cap a Arequipa!!!. Anem!!.

Perú. Cusco: la capital de l'imperi Inca espanyolitzada

2010-05-11T21:27:00.012+02:00

Com crida la muntanya, ja ens trobem al: "Perú glorioso", i més concretament a Cusco, la que va ser capital de l'imperi Inca i trepitzada pels espanyols per allà el 1532. Ciutat d'uns 500.000 habitants, és d'aquelles ciutats que són boniques perquè són turístiques, i són turístiques perquè són boniques, és a dir, passejar pels seus carrers és realment espectacular, per totes les seves construccions d'orígen espanyol, i estar considerada la gran porta d'entrada al famòs Machu Pichu, en ella es mouen moooooolts calers. I es nota, perquè tot i trobar-te (evidentment) turisme de motxilla com nosaltres, la gran majoria són gent gran (amb grups) amb molta plata a les butxaques. Bé, en tot cas, benvinguts a la gran Cusco.

La plaça d'armas, nom que el senyor Francisco Pizarro va posar-li, és l'exemple més clar del que et dóna aquesta ciutat: grans edificacions d'orígen cristià, i al mig, una gran plaça amb tot de turistes asseguts als seus bancs, i venedors ambulants intentant col·locar el seu material. Ara bé, amb un bon llibre, a l'ombra d'un arbre, i assegut en un d'aquests bancs, les hores passen volant (amb paciéncia amb els venedors, es clar).

Carrers com aquests, surten del centre de la ciutat vella, i s'enfilen cap a les muntanyes dels voltants. Com més lluny del centre, més peruà es respira.

Molts dels edificis antics estan restaurats, i pintants amb aquell blanc blanquissim, i amb les finestres i portes blau cel.

I com no podia ser d'un altre manera, hem coincidit amb festes locals, on les diferents fraternitats, vingudes de tota la vall, ballen davant les autoritats de la ciutat, i s'ho passen de conya. Com ja sabeu d'altres entrades, totes les seves vestimentes tenen diferents significats, i generalment són significats pagans, ancestrals i molt profunds. Aixó sí, tot davant de l'esglèsia, que no falti mai!!.

Més vestimentes tradicionals. Les dones de la ciutat (algunes per guanyar plata amb les fotos dels turistes) vesteixen aquestes robes, i llueixen molt orgulloses!.

I si us pregunteu que fan els peruans que viuen en la ciutat un diumenge a la tarda, doncs això que veieu: juntar-se a la plaça de torn, a riure amb els monòlegs que alguns tenen el valor de fer, i tot a canvi d'unes monedes (si contem la gent que hi ha, poden ser moltes monedes, no?). En aquest cas, fan sàtira de la vida al camp, amb la cholita i les seves tradicions. Ja veieu que a totes les ciutats del món riuen de la mateixa manera de les tradicions, del camp, de la vida antiga.

No!, no us falla la vista!, és un sant!, penjat en la foscor de la nit, que vigila les passes dels cusquenys, les sevs accions, i els seus pensaments. Ja veieu, l'esglèsia és l'esglèsia, i tot i ser imposada amb molta sang, a sudamèrica és intocable. Coses de la vida!! (no us penseu que és un montatge, no!. A sobre del turò, t'està mirant amb els braços oberts. Uuuuu!, quina por!).

I per acabar, per tancar la presentació de Cusco, us deixem amb una postal octurna, on les fonts de colors donen vida a la foscor, i les llums santes il·luminen les parets. Cusco és Cusco, això no és pot negar, té una cosa que t'atrapa, que et mou a camina-la sense parar. Els seus colors, tot net i polit, trobes el que vols quan no vols renunciar a les comoditats a les que estas acostumat (tant per dormir o per menjar), però per nosaltres (opinió molt personal), és massa turística, massa controlada i massa com a casa. Eh!, no és una crítica, no!, és una opinió. I si deiem que per aquí hi ha turistes, ara enfilem cap al top ten del turisme a sudamèrica: sí, heu endivinat, el Machu Pichu. I que ens hi trobarem??? donc no tenim ni idea, nomès sabem que ens intentarem desviar una miqueta del camí marcat. Total!!. Veniu, no?.

Bolivia: 100% acollidor i 100% espectacular

2010-05-09T00:55:00.003+02:00

Quan un pensa en Bolivia, possiblement l'hi ve al cap poca cosa, és d'aquells països que sembla que tinguin poca cosa a oferir. Doncs res més lluny de la realitat, si més no la nostre realitat, la nostre experiència. Bolivia ens ha sorprès molt, per les seves gents i per els seus paratges. Aquests 25 dies que hem estat a terres bolivianes, hem aconseguit veure una miqueta el dia a dia del país, el tarannà d'una societat que ha sofert mooooooltes injustícies. Ara, a dia d'avuí, amb el president que tenen, l'esperit indígena és més viu que mai. En les ciutats no el volen, però al camp (la majoria) l'adoren, i és precisament aquest canvi el que fa que Bolivia es noti més encès, més bolivià. Hem trobat uns paratges únics, des del salar d'Uyuni, passant per les yungues, l'illa del sol i arribant a la gran capital, La Paz (i queda molt país per conèixer: jungles, zona sud est, etc.). Tot, molt guau!. Les seves gents, tot i tenir una certa mirada desconfiada cap al blanc, cap al "gringo" (perquè aquí, tots ho som), quan veuen que tu intentes connectar, generalment, accedeixen amistosament. Les "cholitas"!!, amb un sentit de l'humor que us deixaria parat, i tot i tenir una vida dura, sembla que el somriure no el perden mai. També és cert que aquí hem conegut viatgers com nosaltres, amb els quals ens hem sentit molt bé (ens tornarem a veure, oi?). I és per tots aquests motius que ens ha enganxat Bolivia. Bé, com ja sabeu, toca partir, toca continuar, i toca Perú. I que ens espera?. Uf!, doncs molt, i molt bo. No us ho voldreu perdre, no?. Nosaltres us volem a prop.

Bolivia. Copacabana i l'illa del Sol. Festa i retrobaments

2010-05-06T16:52:00.042+02:00

Ja som aquí!!. Ja hem arribat!!. Com podeu llegir, ens trobem al llac navegable més alt del món (3.800 m), i el segón més gran del subcontinent; és a dir, ens trobem al llac Titicaca, i us afirmem que és brutal!. Aquest llac és compartit per Bolivia i Perú, i nosaltres estem encara per la part boliviana. La ciutat d'entrada és Copacabana, i cap allà tirem. Tingueu en compte que aquest llac ha vist passar a moltes cultures, algunes d'elles preincaiques. Casi na!. De fet, encara et trobes vestigis d'aquelles vides passades.

La ciutat de Copacabana viu generalment del turisme, i et trobes infraestructures hoteleres (sempre tenint en compte que et trobes a Bolivia i les visions de comoditat són altres), restaurants i tours pel llac, però si rasques una miqueta, et trobes vida local aimarà. Penseu que aquesta ciutat és coneguda per ser la porta d'entrada a l'illa del Sol, que més tard, si voleu, descobrireu, i on ens espera un retrobament.

Nosaltres, que sembla que tenim una flor al cul amb aixó de coincidir amb festes locals, hem tingut la sort de viure una festa anual que es fa a la ciutat, i és la festa del "Señor de la cruz de Colquepata". Ve a ser com una procesió, però mig carnavalesca, barregada amb vestits tradicionals del país. No us imagineu la quantitat de gent que s'ha aplegat al voltant de la festa, vinguts de tot el país, i hem de dir que, generalment són persones de classe mitja alta (fraternitats i de més).

Les cholitas es miren les desfilades amb calma, ja que les festes duren 3 dies, i aquest tot just és el primer. Com veieu, els vestits són vistosos, i sempre, els més ornamentats, són duts per homes.

Algunes fraternitats canten a pel, d'altres són acompanyants per orquestes, i en n'hi ha que van ballant sense música ni veu, només acompanyants dels seus passos tradicionals.

Espectaculars són algunes de les màscares que porten, i cadascuna d'elles té un significat específic. A tots se'ls veu orgullosos de dur-les.És un gran dia per tots.

I just la finalitat de la festa és sortir de la plaça principal, i recòrrer mig poble fins arribar a l'esglèsia on es troba el crist. Curiosament és una festa crsitiana, però on es dóna molta importància a la mare terra, com l'anomemen ells, la Pachamama. Un pot veure vestimentes amb la paraula AMERICA, com donant valor als orígens, d'altres porten vestits que fan referència a deus pagans. En fi, una barreja divertida.

I quan un ja ha ofert al crist, toca posar per les càmeres. Orgulloses dels seus minúsculs vestits, les noies s'ofereixen encantades. És un dia de festa!!.

Bé, i quan s'ha acabat el temps de les fotografies, toca menjar, toca agafar un bon choripan amb una cervesa (no us imagineu la quantitat de litres que es consumeixen en les festes), i agafar energia per continuar la nit, i el dia següent.

Per despedir-nos de la ciutat engalanada, us deixem amb aquesta careta i amb la seva alegria de dur un vestit ben maco. Ara marxem cap a l'illa del Sol, on com ja sabeu, ens espera un retrobament molt agradable.

Aquí la teniu, l'illa del Sol, situada enmig del llac, però encara a la part boliviana. Per arribar-hi, s'agafa un vaixell que, durant 2 hores, recorre la distància que separa el continent amb la pàrt nord de l'illa, el nostre destí.

L'illa és la més gran del llac (incloses les peruanes), i et trobes, a part d'algun il·luminat buscant energia vital, comunitats quechues i aymaras dedicades al pastoreig, a l'agricultura, pesca i també al turisme, però molt més del que us penseu, i molt més del que fa 10 anys. Com podeu veure, les aigües clares, el sol de costat i l'horitzó pintat de cel, són perfectes per trobar algun peix sota el llac.

L'illa es troba dividida en tres comunitats: Yumani al sud, Challa al centre i Challapampa al nord. El nostre destí és Challa, on ens espera l'Oniront (d'aquí uns mesos, potser entendreu aquest nom).

I aquí el teniu: el recordeu? En Carles, (mallorquí) que vem viatjar plegats uns 20 dies per Argentina. Que petit és el món, no?. Bé, hem de dir que no vem perdre el contacte i que l'hem buscat. Quina bona companyia la seva!!. En Carles fa ja uns 45 dies que es troba "aïllat" a l'illa, buscant inspiració per escriure un llibre. Nosaltres hem tingutr el privilegi de llegir una petita part, i hem de dir que l'ha trobat, l'inspiració.

Mentre l'escriptor escriu, el lloc ja t'acompanya per pensar o llegir, com fa la viatgera. Enteneu per què? doncs perquè només llevar-te, gires el cap, i et trobes aquestes vistes. Què més volem al món!!!.

I si no vols ni pensar, ni escriure, ni llegir, sempre pots agafar una piloteta i jugar una mica amb un nen. Sabeu que aquests nens, que no passen gana, demanen plata o caramels perquè algú, alguna vegada n'ha donat?. És fotut dir que no a un nen de 5 anys, amb aquella veueta que té, però no es pot donar plata. Hi ha altres maneres de sentir-te una mica unit a ell que donar caramels, que no vol dir que el nen no pugui menjar un caramel; però no de la manera que els turistes acostumen a fer-ho. En fi, el gran dilema moral del viatger.

Com comença el nostre dia a l'illa? doncs amb aquest cel, que sembla a tocar de la ma. Són les 7 del matí i ens preparem una amanida de fruita amb iogurt (que hem aconseguit, yuju!), perquè el dia es presenta complert i molt animat.

Desprès d'esmorzar, decidim que la millor manera de continuar amb el dia és anar a visitar les runes ubicades al nord e l'illa. Abans però, passes per llocs com aquest, on et trobes muntanyes de pedra en honor a la Pachamama, i on de fons, els Andes et donen el bon dia. Majestuòs, oi?.

L'illa, que té uns 9 km. de llarg, compte amb una de les ciutadelles més importants de l'època inca: la Chinkana. Quan et trobes sol, en silenci, de fons el so del llac, amb aquestes parets al voltant, és molt fàcil imaginar-se la vida passada.

Desprès de deixar les veus del passat, enfilem el camí de tornada, passant per la comunitat Challapampa, és a dir, el nord de l'illa, on aquest nena, descansa asseguda sobre la pedra calenta pel sol, el sol de l'illa del sol.

Si us fixeu, les terrasses de cultiu són molt sofisticades, si més no, tenint en compte que fa mooooolts anys que són fetes i donant fruits. Els inques en sabien molt d'aixó i de canalitzar aigua també. Si teniu curiositat, busqueu per internet com es fan aquestes terrasses i veureu que és una currada molt important.

Bé, i al migdia alegria!!. Toca preparar el dinar. Com? doncs amb l'ajuda d'Alicia i Don Julio (son pare), que ens faran, amb un forn tradicional aymara, un porc i verduretes boniiiiissimeess!. Alicia és la dona qjue porta el lloc on en Carles i nosaltres dormim.

Que podem dir!!, potser el millor tros de carn que mai ens hem menjat. Un gust! i les verduretes, uns sabors!!!. Ja ens veieu, amb la cara de felicitat, i en part, gràcies al nostre amic escriptor, que va preparar el dia perquè coincidissim nosaltres, i en part, a les mans de la cuinera, Alicia.

Inevitable, no? desprès de la "comilona" toca la bacaineta, i amb aquest solet tocant la pell, en dos segons ets ja a Mart. Mariela, la filla petita d'Alicia, no té son.

I sí!, l'aigua està molt freda, però un no pot arribar fins aquí, i no banyar-se en aquestes aigües. Diuen que tenen molta energia. Bé, en tot cas, i per si l'aigua falla, el porc que ens hem menjat, ens ha donat l'energia suficient. Però anem a probar-ho!.

Un tres d'un amb folrra, sense anxeneta, però amb un aymnara, que és més multicultural. D'energíes? doncs un comença a notar coses estranyes, sense saber encara que és.

Deu ser aixó, que l'aigua et fa levitar del terra. Com entenem que una imatge val més que mil paraules, us en deixem unes quantes perquè pogueu comprobar si el llac té o no poders. A més, penseu que en Carles porta moooolts dies a prop d'aquesta aigua. Presentacions, i d'esquerre a dreta: l'amiga d'Alicia, Rimber (fill mitjà), el levitador de l'illa, Elmer (el fill gran), i Alicia, que com si res, deixen a en Carles que s'aixequi.

Tot i que duem pocs dies per aquí, ja hem notat diferències importants pel que fa a les forçes que ens acompanyen. Voles com si res..........

........ara que per volar, en Carlesman. Quina manera i quin estil!!. Sembla que porti tota la vida amb la capa i el poder del llac!!. Hem de dir però, que l'aterratge no és el seu punt fort.

I per acabar la jornada, per acabar la nostre visita a l'illa, per despedir-nos del nostre amic Carles, us deixem amb aquesta postal on el poder del l'illa raja per tot arreu. Que gran que ets, Carles!!. T'estimem company. Bé, ara toca moure's, així que hem decidir deixar aquestes aigües màgiques, deixar el país que tant ens ha agradat, Bolivia, i tirar cap a Perú, país que tothom coneix pel Machu, però que us assegurem que té moooolt més. Si ens acompanyeu, tot serà més feliç per nosaltres.

Bolivia. Coroico: les Yungues i més sorpreses.

2010-05-01T23:30:00.022+02:00

Hola, hola!! aquí ens teniu, camí a Coroico, des de La Paz, i pel camí conegut com "de la muerte". Bé, hem de dir que, com ens ha explicat Felipa, la cholita de la foto, aquest és un nom turístic, ja que els locals coneixen aquest nom com el de la natura, el de la vida, perquè passes pel ben mig de les muntanyes. El nom de la mort l'han posat les agències per vendre millor la ruta que es fa amb bici, i que cada any mata a uns quants turistes. Felipa, quina raó tens; aquest és un camí perdins de la natura. Voleu disfrutar-lo una miqueta des de casa vostre?

Heu de saber, que al costat teu, just desprès de la porta del micro, tens una caiguda de moooooolts metres. Yuju!.

I també passes per sota de cascades, on l'aigua gelada continua el seu camí directe al riu, que donarà vida a les comunitats de la zona.

Al fons, el nostre destí: Coroico, població coneguda per trobar-se dins de les Yungues del país, i un lloc on la tranquil·litat està assegurada. Ara bé, encara queden unes bones curves de sorra que torejar.

I com ja hem arribat, Felipa baixa per continuar el camí cap a la seva comunitat. No us imagineu quin sentit de l'humor més catxondo que tenen les dones bolivianes!!.

Bé, ja hi som, i aquestes són les vistes que tenim des del lloc que hem escollit per passar les nits. Què, molt bé, no?.

El lloc dóna per fer molts treks, i nosaltres (amb l'amic Boris. recordeu? d'Uyuni i La Paz) ens hem decidit per un que passa per unes comunitats amagades per la muntanya, baixa per cocals, però que primer s'ha de sortejar un parell de pots penjats. La cosa promet.

Plantacions de coca. Aquesta és visible des de tot arreu, però normalment no les trobes tant fàcilment. És legal, evidentment, però no quadren els números entre els que hi ha plantats i els que es consumeixen de manera cultural. Guanyen per golejada els plantats. Enteneu?. De totes maneres, aquesta gent són els últims de l'escala. Sempre ho són. Per cert, la primera imatge és la costrucció on els locals prenen ombra o s'amaguen de la pluja quan toca. Les hores al camp bolivià es fan llaaargues.

Eh!, i desprès d'una dura caminata, toca un bon plat de menjar al millor lloc del poble (que bé que va parlar amb els locals i preguntar per llocs de menjar). Com veieu a les cares dels protas, la gana és important.

Perquè entengueu d'on hem vingut, a la imatge teniu el cocal d'abans, i més amunt, les comunitats Charobamba i Polo Polo.

Sí, volem deixar constància de la passió (ja ja): el barça és el barça, i la derrota és la derrota. El Xavi ja ho veia negre abans de començar. Bé, i qui no!. Eh!, "más se perdió en la guerra", no?.

La plaça principal del poble coberta de boira. Tooooota la nit amb boira. Ja de nit, ningú al carrer i nosaltres directes a una sorpresa........

......quina? doncs el cumple de la viatgera: 33 anys!!! FELICITATS!!!!!. Quin gran sopar de cumple!, Marianela bufant els globus, Tània penjant els detallets, Boris buscant el pastís (de chirimoya. Mmmm!), i en Xavi fent les invitacions. Amics per sempre!.

Eh!!!!!!! aqui ens teniu, amb unes cares de felicitat total. Les espelmes s'han bufat, el pastís s'ha menjat, les ampolles s'han buidat i les amistats s'han lligat. Gràcies nois!. Bé, toca deixar Coroico i les Yungues, i marxem cap a Copacabana, que tot i tenir nom brasiler, es troba als peus del llac Titicaca, on passarem uns dies per l'illa del sol. Que què és tot això, doncs en uns dies us ho ensenyem. Salut i fins aviat!!.

Bolivia. La Paz: ara sí....la gran capital!!!

2010-04-29T18:27:00.028+02:00

Que! brutal, no?. La Paz, capital del país, on viuen 1.6 milions de persones en la seva area metropolitana. Doncs aquesta imatge, la que teniu davant, és la primera que veus quan vens de Sucre. Flash!!. 3700 metres sobre el nivell del mar fa que tot el teu cos vagi molt més lent, i fa que l'aire sigui molt més dens, però com portem ja dies per aquí, doncs l'apunament no ha sigut tant greu. Aquesta és una ciutat bastant segura, tenint en compte que estem parlant de sud amèrica, i sempre et trobes gent al carrer. Sempre. Bé, benvinguts a La Paz!!.

Com veieu, el carrer (carrers turísitcs) és ple de botigues on es venen tots el productes tradicionals del país. Aquest carrer precisament és un dels més poblats pels turistes. Tot i així, el tracte amb la cholita (dona amb la roba tradicional que generalment és a les botigues), és genial.

Aquí la teniu: vestimenta tradicional boliviana. Tot i que no es veu, abaix porten 6 capes de roba. Ara, a dia d'avuí, aquestes dones s'han convertit en un símbol del país (gràcies a Evo), però fa pocs anys, fins i tot els seus fills adolescents s'avergonyien d'elles quan els anaven a buscar a l'escola. Bolivia viu canvis importants, i no ens enganyem, ja va sent hora.

Veieu al fons? tot són edificacions, tot!. Mercats i mercats (aquest es diu mercat negre), i tot i semblar un caos, tot té el seu lloc.

A la nit, quan el sol ja no hi és, les botiguetes de flors encenen les llums, i els enamorats passen per aconseguir la flor desitjada. S'està tant bé a la nit! amb aquella fresqueta pròpia de La Paz!

Dues imatges de El Alto, zona de la ciutat que pertany a l'area metroplotina, i on els dijous fan mercat. I que venen? de tot, des de roba tradicional, a roba de segona ma, recanvis de cotxe, música, mobles, menjar, animals. Tot. I com veieu les vistes són espectaculars, com també ho és la cua de micros en espera de clients que baixin cap a la ciutat. Cholitas per tot arreu, eh!.

CURIOSITAT: hi ha cruïlles on et trobes tot de maletes amb cartells com: electricista, lampista, fontanero, etc., i al costat, a l'ombra, tot d'homes xerrant. Que fan? doncs esperant feina, a algú que necessiti els seus serveis, apssi per la cantonada, el cridi i, au!, a currar!.

Una imatge diferent de la ciutat. Com podeu veure, no tot a La Paz són barraquetes o cases baixes. No. també té edificis alts i zones "modernes". Tot i així, la ciutat t'atrapa perquè es troba situada en una vall, tota plantada per edificacions petites.

A Comprar!!!! Quants colors, no?. I veieu tata la gent al voltant?, doncs és sempre, sempre tens mooolta gent al voltant. Us deixem unes imatges de la vida als mercats de la ciutat.

La dona, sempre és la dona qui està a les bases de totes les societats. I Bolivia és un bon exemple del paper de la dona dins el país. Ah! si la dona tingues més poder al món! otro gallo cantaría!.

Quan el sol s'ha cansat, i vol marxar, es despedeix amb una llum espectacular i màgica, i quan aquesta llum cau damunt de la ciutat, sembla que els vidres de les cases treguin foc.

D'això es diu gust estètic, eh!. A baix, és a dir, quan abaixes el cap, el caos ordenat és el mateix: els semàfors funcionen però no tots el volen mirar, pitar...pi, pi....és més pràctic.

Com deiem, La Paz amaga futur, amaga nus barris, i aquest és un, que la ciutat utilitza de pulmó, i ja veieu que estem molt ben acompanyants per la Tània i el Xavi. Catalans pel món!!. Ells, com nosaltres, ja porten lluny de casa uns bons mesos, així tots quatre a Bolivia: fem país!!! i celebrant el Sant Jordi tots plegats!.

El Valle de la Luna, és una formació rocosa que es troba a 20 minuts de la capitat, i que s'arriba amb micro. Té el seu rotllo veure els colors de la roca i com l'home que veieu a la foto, acompanya les teves passes per el lloc, amb la seva flauta.

Ara bé, a Bolivia on sigui i com sigui, s'edifica, ja sigui a dalt de la muntanya de La Paz, o gairebé a tocar del Valle de la Luna. Les vistes que segur tenen des del menjador, seran genials, no?.

Eh! i com sempre, com ja sabeu, ens juntem a gent amb molta bona onda. Qui són? doncs a alguns ja els coneixeu, com a la Tània i al Xavi, a Boris també (d'Uyuni), i el nou, es Jorge, també català i que volta per aquests mons de deu sol. Un gran sopar va ser aquest. Bé, ja tocar moure el cul, i toca cap a Coroico, les Yungues de Bolivia. Que què són les Yungues? en poquets dies ho sabreu. Salut!!.

Bolivia. Sucre: una pseudocapital molt dolça

2010-04-29T17:36:00.012+02:00

Benvinguts a Sucre, que no azucar!. Aquesta és una ciutat gran però acollidora, capital constitucional i històrica del país (d'aquí això de pseudo), perdedora de la guerra civil, on La Paz va imposar-se com a Capital, amb un nom que, per nosaltres ens sona a dolç, però que en realitat ve donat pel gran mariscal Antonio José de Sucre, lliberador (junt amb Bolívar) d'aquesta ciutat, entre d'altres (per cert, era el sucesor de Bolívar, però va ser assassinat). Aquests noms: Sucre, Boívar o San Martín, entre molts, són els considerants lliberadors de sudamèrica de les mans dels espanyols, i són mooooolt respectats i estimats en aquestes terres. Bé, referències històriques a part, Sucre ens ha semblat còmode i molt tranqui. Com veieu, l'arquitectura colonial seeeempre està present.

Esglèsies blanques, plaça que podria ser qualsevol de la Toscana (per exemple), sol, crits de nens jugant a la pilota, llocs amb ombra on el sol no crema....en fí, Sucre!!.

Com en qualsevol lloc d'aquest gran mig continent, Sucre té un mercat molt viu, on es ven de tot, perquè si d'una cosa es poden caracteritzar els bolivians, és de ser bons comerciants, amb mercats plens i (pel que hem vist), nets. Aqui teniu la plaça central del mercat, amb una futura venedora (o metgesa?).

En un dels molts museus de la ciutat, et pots trobar mostres com aquesta: tot de màscares tradicionals dels poble bolivià, on cadascuna d'elles té una finalitat. Boniques, no?

Sí, des d'aquí també hem seguit els passos del Barça per Europa, els gols.....les semis.....els italians dels collons.....la derrota.....que dir....

......doncs que tot es passa amb un bon suc natural al mercat de la ciutat, amb els amics de viatge....que visca la vida amb amics i sucs!!!!

O no!, aquí els teniu, d'esquerre a dreta: Miguel (austriac), Marianela (argentina), Tania i Xavi (catalanets) i Andrew (si diem anglès, ens mata, així que direm britànic). Quina gran gent, i que bé que és trobar-te bona energia pel camí. Ens preguntem si tindrem lloc per tanta gent a casa....ja el trobarem!!!. Ara continuem, continuem cap a la gran capital: La Paz, i us assegurem que flipareu amb les panoràmiques.

Bolivia. Potosí: la mare de totes les mines

2010-04-22T22:15:00.023+02:00

Com veieu ja hem deixat el salar i ens hem dirigit cap a Potosí, ciutat historicament coneguda per la seva plata, i sobretot, pel Cerro Rico, que durant milers d'anys, va ser la font de riquesa de mooooltes persones, i per què?, doncs perquè fins fa poc era considerat la mina de plata més important del món (en època de colonització, fins les ferradures dels cavalls eren de plata). Imagineu!. Bé, la ciutat, com veieu, té un aire colonial important, arquitectura i colors coneguts per nosaltres. Al fons, el Cerro, d'uns 4.800 m que per cert, pertany a la cordillera dels Andes.

Com a tota sudamèrica, i més en Potosí, et trobes enormes catedrals i esglèsies, que ja formen part de la cultura indígena, i tot i que sembli extrany, ells mateixos són els màxims devots (els espanyols van fer una bona feina). Si us fixeu, les dones tenen una vestimenta tradicional que utilitzen sempre, barret inclòs. La ciutat encara conserva detalls d'èpoques passades esplèndides i pomposes.

A Bolivia és molt comú trobar-te neteja sabates, que per 10 bolivians, te les deixen netes i brillants. Ara però, és mala hora pel negoci i el millor és llegir una miqueta.

Aquí teniu: la muntanya que escupia plata. Ja no és així, o si més no, no tant, i d'ella s'extrauen altres minerals, com sulfat de cobre, plom, zinc o estany. Heu de tenir en compte que un 25 % de la població de la ciutat viu directament de la mina (la ciutat té uns 780.000 habitants), i això vol dir que el tema de la mineria, aquí, és vida o mort.

Nosaltres, com gairebé tothom que arriba a Potosí, hem decidit conèixer una miqueta com és aquest món tant dur, així que ens hem arribat fins a una de les cooperatives, hem buscat a algú i hem entrat. Senyors: que dur, que dur!.

Com funciona la cosa: tu ets miner, formes part d'una cooperativa, aquesta té una mina (nomès al cerro en n'hi ha unes 40. Penseu que per la provincia en n'hi ha més, i pel país encara més). Entres i piques. Punt. Busques la Veta, el fil del mineral. Així de simple. Com més piquis, més possibilitats tens de guanyar diners. Sí, hi ha martells neumàtics i dinamite, però el pic també és una realitat. Com veieu, el lloc dóna que pensar.

Aquí ens teniu, amb un grupet d'argentins amb els que vem montar el grupet, davant del nen guia, i del "tio", que és la figuta que els miners idolatren, i que has de obsequiar amb fulles de coca, cigarretes i alcohol (de 96º que els miners veuen) perquè estigui content i no els hi tregui el fil del mineral. Per cert, sabieu que les dones no poden entrar a la mina perquè la pachamama (mare terra) és gelosa i no vol dones on ells dóna de menjar als homes?. Bé, tradicions. Estem fent unb ritual per honrar als miners.

Dins de les mines, et trobes galeries enormes, passadissos petitissims, i caigudes d'uns 500 m. Penseu que dins del Cerro, existeix un món sencer, que el turiste mai coneixerà ni entendrà, i un s'ha de quedar amb les percepcions del lloc. Suposo que si us diem que aquí existeix el treball infantil (nens de 6 anys), i que cada mes es moren 5 miners (cada mes!), i que la vida, per aquests paratges, no és del tot alentadora per les futures generacions, podreu entendre una mica que la vida, en molts casos, és molt més dura del que nosaltres mai arribarem a comprendre. Es cert que et trobes associacions que lluiten per treure als nens de la mina (vem anar a visitar-la, però era tancada. Coses del país), i que les mateixes cooperatives es preocupen per la "seguretat", però la realitat és la que és. Dura de collons.

Per sort, nosaltres sortim a trobar-nos amb la llum del sol. Aquest és d'aquells dies que et sents com un estúpid, com un privilegiat estúpid. Que fàcil que és per tots nosaltres veure la llum del sol, i que poc ho valorem, no?

Però la vida a les mines és constant i no para mai: noies a casa seva (casa ubicada al ben mig del Cerro), i nens que tornen de l'escola i van a veure a son pare o potser a vendre pedretes extretes de la panxa de la muntanya, que els turistes, nosaltres, comprarem. Bé, i ara us explicarem una d'aquelles experiència sociológiques que es tenen quan viatges: sense saber com, una tarda nit ens trobavem a prop d'una esglèsia on hi habia molta gent local, ens vem acostar, i sense saber res de res, ens van convidar a acompanyar-los. Nosaltres, valents, els vem seguir. Quin era el ritual? doncs l'enterrament d'una persona, d'un miner de 36 anys, pare de tres fills. No us creieu que l'ambient era de pena total, no, més aviat respecte i silenci. Bé, vem arribar a casa de la família (molt però que molt humil), i ens van indicar on era el difunt (no el cos, sinó una fotografia, pec,es de roba, tot rodejat pel "tio" de la mina). Allà, en silenci, et passen fulles de coca i alcohol que els miners veuen, i, abans de beure o mastegar, s'ha de donar tribut al mort, mmullant el terra on és ell, i deixant també algunes fulles. Allà, a l'enterrament, et trobes a toa la família,veïns i tots els companys de la mina. Hem de dir, que teniem una mica de por al pensar que potser, la nostre presencia no fos benvinguda, ja que, tot i ser convidats per la familía, penseu que generalment aquí es viu en comunitat. Però ens vem sentir cómodes (tot i ser un enterrament), i la gent va ser molt molt amables i generosos amb nosaltres. Com de generosos? doncs us imagineu que, quan penses que l'enterrament s'ha acabat, et posen a les mans un plat amb molta arròs, verdures i...... mig cap de xai!!! Literalment, i t'ho has de menjar tot, perquè sinó das una deshonrra al mort. Nosaltres no voliem fer cap deshonrra, i menys encara veient el nivell econòmic de la família. Així que tot cap endins, i quan acabes, quan el plat és net (i l'estòmac a punt de petar), entre sonriures, perquè tu no tens ni idea, s'ha de treure l'ull de xai sense trencar-lo, deixar-lo en un plat, i posar una mica de plata en un altre plat, per la família, que ara, ja no té cap, ja no té diners per menjar. Bé, com aquesta, cada mes en n'hi ha 4 o 5, 4 o 5 que ja no tenen diners per menjar perquè el pare ha mort a la mina. Per cert, el velatori dura 9 dies, on es repeteix el ritual. Una experiència, vaja!.

I desprès de tot, la ciutat dorm. Sempre dorm per la nit, perquè el dia és dur. Al fins el Cerro Rico, i a la fanda d'ell, tota la ciutat que tants anys ha vist com els seus minerals eren expoliats i venuts a l'exterior, sense quedar-se ni un duro en la terra d'on tot surt. Us imagineu el que deu ser guanyar-te la vida de la mineria, viure a la panxa d'una muntanya, amb un pic i una llumeta, masegant coca per no tenir gana o son, i vendre els teus tresors per 4 euros de merda?. A nosaltres encara ens costa imaginar-ho. Bé, ara enfilem cap a Sucre, capital no constituional del país, on coneixerem una mica més d'història d'aquest país trepitjat pels espanyols.

Bolivia. Uyuni: us imagineu tanta sal junta!

2010-04-20T17:25:00.027+02:00

Aqui ens teniu: a punt de deixar Argentina per entrar a Bolivia, país que té amagades moltes sorpreses agradables. A la imatge, encara en terres gauchas, i al fons, la frontera i el poble de Villazón, primer poble bolivià que ens trobarem al nostre camí. Aquest poble és molt visitat pels argentins degut a la quantitat de coses que es venen, a un preu més baix que a Argentina. Això ja et recorda que Bolivia és una altre història. Quines ganes!!!.

Des de Villazón hem enganxat un tren que ens ha dut a Uyuni. Quin gran viatge amb tren!! quins paissatges!!.... i que hi ha a Uyuni, doncs sal, mooooolta sal. En uns moments h podreu comprobar. Abans però, una imatge d'un poble qualsevol a qualsevol part del país; el títol: el passeig del porc camí del foc.

A prop del poble d'Uyuni, et trobes un cementiri de trens antics, que junt amb l'entorn que els envolta, l'hi dóna un aire atemporal, on el temps es va aturar junt amb les xemeneies de les màquines. Les fórmules matemàtiques són la resposta a tot.

Ara sí: benvinguts al salar d'Uyuni, el més gran del món, però quan diem gran, vol dir 12.000 km2, en una alçada de 3.700 m. sobre el mar. És d'aquells llocs que costa d'entendre, que costa de assimilar. I perquè tingueu una idea de les dimensions, el puntet negre de la foto és un 4x4.

Dins del salar et trobes moltíssimes illes, algunes d'elles es poden visitar, i la que teniu davant es diu Isla del pescado, per la forma que té (si la mires des del cel), i dins d'ella hi ha milers de cactus enormes que observen el salar, des de fa cents d'anys. Com veieu, la única manera de visitar el salar és en 4x4, i nosaltres ho hem fet, en campanyia d'uns argentins molt enrotllats. Més tard farem les presentacions.

S'estima que el salar conté al voltant de 10 mil milions de tones de sal, de les quals s'extreuen unes 25.000 tones anuals per vendre. A més, al salar també hi ha unes 140 milions de tones de liti, un mineral car i molt important en la societat de la tecnologia en la que vivim. degut a la seva perspectiva, les distàncies semblen menors, però des d'on ens trobem fins al volcà del fons (més tard en parlarem), hi ha uns 50 km.

La Isla del pescador. Ja heu vist una imatge de lluny de l'illa, i des de la seva falda, es pot contemplar el salar en la seva màxima esplendor. Veieu que l'horitzó és salat, que no hi ha fi!!

Sí, el lloc té energies màgiques, i com a mostra, podeu veure com aquí és possible bufar una miqueta i moure a una persona que es troba a la palma de la teva ma, o fer figuretes d'equilibriste aguantant-se només amb una ampolla d'aigua mig plena. La magia d'Uyuni!.

I deixant de banda les figuretes màgiques, parlem d'un tema molt més dur, com és el treball al salar: un home i una pala, i milions de tones de sal. COm ho fan? doncs molt senzill: primer piquen la sal, desprès amb la pala en fan muntanyes, i finalment, la muntanya feta permetrà que l'aigua vagi caient i es quedi la sal seca. La sal és un producte que es ven a un preu molt i molt baix, i això es tradueix en uns salaris molt i molt precaris, contrastant amb l'esfroç que significa treballar aquí. Les persones que ho fa estan totalment tapades amb roba, degut a que el sol, aquí, és durissim. Són d'aquests moments que et sents com un estúpid quan et passejas amb la càmera a la ma. Enteneu, oi?.

A sota, sota els nostres peus, hi ha (segons el punt) unes 11 capes de producte, amb diferents tamanys, podent ser de 2 a 10 metres. Capes de 10 metres!!!. Quantes amanides, no?. I quina imatge de silenci, tranquil·litat, calma...

Aqui teniu part del equipo A que ens ha acompanyat pel Salar: Boris i Lauta al damunt del cotxe, i Vere a la finestre (tots ells argentins). Ha estat molt divertit compartir amb ells el salar. Més tard farem les presentacions com deu mana.

Veieu les taques a la mar blanca? són les ombres dels nuvols, i veieu com és de gran el lloc?, doncs quan hi ets, encara ho és més. Al salar també hi ha volcans, alguns actius, altres inactius. Nosaltres hem visitat un ja inactiu. Més tard veureu el lloc.

I si us diem que el lloc, fa 40.000 anys era un gran llac? i que tot el salar, un cop a l'any queda inundat per aigua? i que gràcies a aquestes inundacions, la sal es regenera?. Doncs sí, tot és cert. Ah!, preparats per un aposta de sol al salar de Uyuni?.

Bualà!! Us la volem regalar, perquè us estimem, i perquè segur que, amb una miqueta d'imaginació, deixes allò que estas fent i, et pots transportar aquí i gaudir-la amb nosaltres. Moments màgics. Per cert, les formes del terra, de la sal, és degut a l'aigua i al vent.

Cap al volcà Tunupa que anem. La caminata és una mica dura, però val molt la pena, sobretot quan tens davant aquest impresionant volcà, i a l'esquena et queda el salar més gran del món. Que més, no?.

Sembla que treu fum, eh!. En realitata fa moooolts anys que no escup res, però tot i així, el lloc té un punt molt especial, sobretot pel silenci que regna i pels colors del cràter.

Enteneu ara perquè val tant la pena? Literalment un mar de sal, i les ombres dels nuvols movent-se d'un punt a l'altre. Al fons, la Isla del pescador, i perquè entengueu les dimensions: 60 km. ens separa.

A la vall del tunupa, et trobes moltes vicuñas, que és d'on a sortit la llama (la llama és domèstica, els antepassats la van domesticar. Com el llop i el gos). Quan arribes i t'asseus a una roca a mirar com pasten, el silenci del lloc t'acompanya i t'entren ganes de montar-te una caseta amb troncs i viure uns anys aquí. Però en una hora, passa.

I les presentacions del equipo A: Macu i Vere de Córdoba (Argentina que no Andalusia), i Boris i Lauta de Buenos Aires. Quin gran equip i com ens hem divertit, i tot va començar al tren de Villazón a Uyuni, un mate i llestos. Quants amics ens enduem a la butxaca!!. Molt impresionant Uyuni, oi?, doncs ara hem decidit anar a Potosí, a comprobar com van deixar la zona els espanyols desprès de conèixer que allà existia la més gran mina de plata del món. Segur que serà molt i molt interessant. Agafeu la llum per la mina i ens acompanyeu?.

Argentina: que dir.....ens ha enamorat

2010-04-18T03:02:00.004+02:00

Buf! quants dies hem passat per aquestes terres. Han sigut, si comptem com argentins els 9 dies pel sud de Xile, 3 mesos de grans experiències. Com resumir-ho, no? doncs almb algunes xifres: al llarg d'aquest temps hem agafat 34 busos (alguns més si comptem els urbans i interurbans), per recorrer el país de dalt a baix, literalment. Aixó es tradueix amb uns 12.000 km per carretera. Gens malament, eh!. Argentina és un gran país, amb uns paissatges únics al món, i on la geografia és tant diferent d'una provincia a un altre, que sembla que et trobis a països diferents. Per nosaltres Argentina és sinònim d'amics. Hem conegut gent molt especial i desitgem que perduri l'amistat sempre, i tot i les distàncies, estem segurs que, amb lligams forts, no es trencarà el vincle entre nosaltres i ells. Els argentins són, generalment, una gent molt propera, molt semblant a nosaltres, però alhora, molt diferent, amb un passat polític dur, molt dur, i amb un present complex. Sens dubte, els millors moments del viatge que hem viscut per aquestes terres, sempre estan lligats amb gent del país, amb els amics que hen fem referència abans: quantes xerrades hem tingut amb tots ells davant d'un mate!!!, quantes coses pots aprendre d'un país si escoltes a qui hi viu!!. Nosaltres ho hem fet, i podem dir que marxem d'aquí amb una idea de com funciona Argentina, de com i per què és com és. I el menjar!!, que bé que es menja aquí, que senzill que ha estat probar nous sabors, que dolç que és el dolç aquí (unes amigues argentines a la Xina ens van dir que el dolç espanyol era massa poc dolç per a elles. No enteniem. Ara sí), los alfajores (típic argentí, galeta amb dolç de llet), les tartes..... la carn!, quina bona carn!! Uf!, ni us imagineu; privilegi el nostre al poder dir que ens han cuinat asados, i que ho han fet moooolt i molt bé: cordero patagónico, vacuno, llama al nord....en fi. El mate, ah el mate!, al principi costa acostumar-se a la seva amargor (tot i que es pot posar sucre), però si insisteixes, el paladar s'hi fa, i comença a agradar-te, sobretot el que significa pels argentins el mate: reunir-se amb els amics i xerrar. Estem segurs que tornarem a trepitjar aquestes terres, a visitar amics i a disfrutar del que dóna el país. També és cert, que Argentina és molt més del que un té al cap quan hi arriba, ja que és un país castigat per uns polítics corruptes, per un passat militar recent durissim, i per unes fugues de capitals espectaculars. Sí, a Argentina existeix la mort infantil per desnutrició, i no a les muntanyes del nord, no, sino a Buenos Aires provincia. Els trens que surten de capital cap a provincia són un espectacle social, una imatge dantesca d'una realitat amagada; las villas són cada cop més grans, poblades i pobres (socialment problemàtiques), i el govern no té ni vol tenir recursos per lluitar-hi. El nostre amic Mauro, Bonaerense, és a dir, de la provincia, ens va definir molt bé el que per a el és Argentina: un tercer món amb estil. Dur no?, doncs ja veieu que no tot és tango ni menjar. I Maradona? que passa amb Maradona? per què és el que és aquí? doncs perquè és seu, argentí i va fotre als anglesos amb els seus gols al mundial (recordem les malvines), perquè va sortit d'una villa, perquè ha caigut moltes vegades, perquè és humà i argentí, i aixó pel país és molt important, i tot i tenir, detractors, gent que l'odia a mort, és i serà sempre Maradona. Eh! dint això, deixem l'accent "boludo", i ens endinsem en terres Bolivianes. Deixeu el que esteu fent i veniu amb nosaltres, que ens han dit que Bolivia és espectacular.

Argentina. Jujuy província: muntanyes de colors

2010-04-11T14:27:00.038+02:00

Cada cop més al nord. I més i més i més (0 a 2, no?). Bé, ja ens trobem a la provincia de Jujuy, considerada una de les més pobres del país, tot i que el seu patrimoni cultural i natural és molt gran, i això reporta turisme nacional i internacional. La primera parada és Purmamarca, poblet molt petit situat a la falda del "cerro siete colores" (al fons).

El temps és relatiu en aquests paratges. Els dies passen de manera diferent i les hores són més denses, menys volàtils. Per això atrapa tant, per què per aquí les presses no són bones, i al sol s'hi està molt bé, i a l'obra s'hi està molt bé, també. Conclusió: s'hi està molt bé.

Com veieu, el lloc convida a caminar-hi, a sentir les teves petjades entre la vegetació. I de tant en tant, et trobes petits raconets com aquest, sembla ben bé un pessebre, amb els cavalls pastant per aquestes terres amb formes curioses.

I per anar al següent destí, Salinas Grandes, és necessari recòrrer aquestes carreteres recargolades i marejables, on l'entorn, el paissatge t'atrapa i et fa sentir part d'ell. Ara bé, l'alçada comença a ser cosa seria......

....4.170 metres sobre el nivell del mar. Gens malament, eh?. Bé, penseu que ja fa dies que ens trobem a 3.000 o 3.500 metres. Tot i així, has d'anar amb compte de no "apunarte" (mal d'alçada), ja que pots passar-ho malament de veritat. La solució: mastega, mastega!

Ja es veu, ja gairebé la toquem: salinas grandes, és a dir, un salar ubicat entre valls i muntanyes, considerat un dels més grans de la zona (en n'hi ha més, però més petites).

Ja hem arribat. I qui ha arribat? doncs els viatgers i los ángles de Charlie. D'esquerre a dreta: Emilia, Bárbara i Agus. Ens vem trobar a l'autocar de camí, i hem fet la provincia tots junts. Divertides i simpàtiques, ens ho hem passat de conya aquests dies. Aqui les teniu esperant les ordres de Charlie, ben enmig del salar.

I tot és sal!! Les piscines són fetes per poder treballar el producte millor. Com veieu, el lloc és molt gran. Us imagineu quantes amanides es poden salar en aquest lloc?.

El sol en el salar és dur i sense pietat. Els venedors que et trobes al lloc (pocs), estan totalment tapats amb draps i barrets. Si no fos així, en pocs anys tindrien la pell feta pols i possibles malalties greus.

Deixem el salar amb un gust dolç a la boca, i enfilem cap a la ciutat fortificada de Pucará, situadad ben enmig de la Quebrada de Humahuaca (de fet, tota aquesta entrada està situada en una part o en un altre de la Quebrada. És molt gran). Pucará va tenir una vida molt llarga, on els tílcaras van viure tranquils fins que els Incas van arribar, imposant les seves lleis. Tot i així, aquests últims respectaven la vida del poble, les seves tradicions i, d'una manera o d'un altre, el poble es quedava sota el mandat dels inques a canvi de seguretat i de més. Però senyors, qui va arribar? els espanyols, i que van fer? doncs aniquilar al poble: van agafar als homes perquè treballessin les terres, van robar els recursos naturals, van fer moltes coses ambles dones del poble, en definitiva, van escriure la seva història amb sang. Eh!, amb permís de l'esglèsia, es clar.

Els cardons són alts com cases i caminar entre ells et fa sentir una espècie de planteta sense espines. Tot i així, el lloc convida a passejar. Un silenci!!. Penseu que fa 900 anys per aquí corrien nens.

Tot és tant gran en aquest país!. Com veieu, el camí a la garganta del diablo (si, un altre. Ja en són tres), una super gruta en la muntanya que amaga una car¡tarata, és espectacular. Solitari. Màgic.

Enteneu que desprès de les catarates d'Iguazú, aquest filet d'aigua no sorprengui gaire, oi!. La cara paga. Tot i així, tot i les comparacions, el lloc té el seu rotllo. Aquí no hi ningú, més que tu.

Benvinguts a Humahuaca, últim poble de la nostre ruta per la Quebrada de Humahuaca. Cada cop ets més a prop de Bolivia (a 2 hores de bus), i les costums, les robes i el menjar (aquí es pot menjar llama. Boníssima!), són semblants a la del país veí. Humahuaca ens ha semblat un poble encantador i amb personalitat, amb un mercat molt alegre i actiu.

I des del poble, hem anat a visitar la serrania del Hornocal, un lloc brutal de veritat. Les fotos possiblement no fan justícia, però us hem de dir que els colors de la muntanya són tant vius que sembla de cartró pedra. Ens trobem a 4.300 m sobre el nivell del mar. És a dir, entre vosaltres i nosaltres, hi ha 48 camps de futbol d'alçada. Buf!.

No, no són minerals, simplement és el color de la terra. Durant milers d'anys, han hagut erosions i moviments de terres, diferents terres, i al terciari (fa moooolt), amb el moviment de les plaques, es van donar aquestes formes. Un es pot quedar mirant hores i hores sense cansar-se.

Cel blau, muntanyes de colors, herba verda, sol....sembla la frase d'una cançó hippie, però no, és l'Hornocal amb un dia magnific. Ara toca fer un soparet d'acomiadament amb les noies.

Dit i fet: un bon sopar per acomiadar-nos de les 3 Charlies. Ha estat un plaer compartir amb elles tots aquests moments, i sabéis que en casa tenéis lugar, siempre que queráis. La buena gente la queremos cerca. Ehhhhh!!! que deixem Argentina, per fi!!. 3 mesos! guau!. Han estat insuperables i deixem el país amb una sensació estranya, com de no voler marxar, però el vaitge continua, i Bolivia espera a 2 hores, així que.....ens despedim de Maradona amb un: fins aviat, que hi hem deixat molts amics i els volem tronar a veure, ja sigui a quí o allà.

Argentina. Salta província: quin gran nord el d'aquest país

2010-04-10T20:40:00.026+02:00

I continuem pujant, cada cop més al nord, cada cop més a prop de Bolívia. Hem deixat de banda Salta, capital de la provincia, i ens hem dirigit cap a un poblet anomenat Cachi, ven enmig del Parc nacional dels Cardons (el cactus autòcton). Com veieu a la foto, el lloc és brutal, sembla una maqueta...però no, és ben real, i nosaltres hi som dins.

Cachi és un poble d'uns 2.000 habitants ple de cases d'adob, blanquetes, amb carrers adoquinats i esglesies enmig de la plaça central. Tot molt colonialista, vaja. Nosaltres hem coincidit amb la setmana santa, amb via crucis inclòs, així que podreu veure una mica com s'ho fan tant lluny del Vaticà per creure i tenir fe.

Com podeu comprobar, al lloc es respira aire tranquil, calmat. Només cal buscar una petita ombra (la calor és seca, no cal gaire per estar fresc), i contemplar allò que et rodeja. Sense preses. Són dolentes.

Els seus carrers conviden a passejar-hi, tant de dia com de nit. preferim la nit, per això dels estels al cel i pel fet que els pocs turistes que hi ha al poble, es troben asseguts tots en el mateix restaurant. Avuí, però, locals i no locals es troben a la plaça central, on es durà a terme el via crucis perquè amics, el senyor és a tot arreu, fins i tot allà on no hauria de ser-hi. Hem de dir que la experiència de viure un acte religiòs catòlic per aquestes terres paganes, ens ha fet molta gràcia. És molt curiòs.

Això d'observar també resulta amb la gent. No hi ha res més viatger que observar des de la distància a una cultura, a un poble, amb les seves tradicions, que tot i ser properes a tu (això de les procesions i de més), són molt diferents.

I aquí teniu als romans, maltractant camí de la creu a Jesucrist. Tot el poble va darrere del via crusis, uns amb antorxes a la ma i d'altres amb petites creus de fusta. Tothom marxa amb silenci, acompanyant al "salvador".

Observeu que quan diem tot el poble, és tot el poble, i quan diem que ens trobem en un poblet petit i sense gaires recursos, aqui us deixem l'altaveu portàtil (la bici no es veu, però hi és). Que us sembla l'invent? Aquests argentins són ingeniosos de collons, oi!.

El final que tots coneixem. Us jurem que feia un fred de nassos i els crucificats no es van moure un pel. D'això se'n diu fe. Bé, una experiència més a les nostres esquenes, no?

Deixem Cachi (que ens ha encantat), i ens dirigim cap a Cafayate, concretament a la Quebrada de las Conchas, on ens ha passat quelcom flipant i alhora acollonidor. Primer però, us expliquem d'on ve el nom de conchas: és el riu que passava per la zona i erosionava tot allò que trobava. La vall és enorme i presenta molts llocs únics. El primer que trobem és l'anomenada garganta del diablo. Des de fora sembla poca cosa pero.....

....quan t'endinses antre les seves parets, veus com n'és de gran, i que petits que som nosaltres al costat d'aquests paratges. Si us fixeu, al fons, ben al fons, un de nosaltres està obrint els braços. Qui és?. I ara, us deixem la seqüencia que us comentavem, flipant i acollonidora. Aquí la teniu.

Sí, exactament. La formació anomenada el "castell", ha deixat de semblar un castell. I com va succeir? doncs vem baixar del cotxe, vem enfilar el camí cap a ell, per veure'l de prop, per sentir'lo, i el que vem sentir va ser un soroll molt fort, com de trencat, i de cop i volta, veiem que una part d'ell es dessenganxa i cau: pummmmm!.....pols, molta pols, i tots amb cara de tontos. El resultat ja el veieu. Xerrant amb gent del poble, ens van confirmar que mai abans havia passat. Quina sort la nostre, no? (eh, en tots els sentits).

Desprès de l'espectacle del castell, vem continuar per la quebrada, i ens vem trobar amb aquest paratge espacial. Quins colors?. Segons el guia, els colors els donen els diferents minerals que es troben a la terra. Sigui com sigui, el lloc atrapa.

No us sembla Mart? D'acord, no coneixem el planeta, però si el coneixessim, segur que seria bastant semblant.

Les dimensions del lloc et recorden que tu ets una personeta petiteta i que estem de pas, que els llocs perduren, però nosaltres tenim data, i en comparació a aquestes parets, és una data molt curta. Aprofitem doncs!!.

"Para el que mira la tierra sin ver, es tierra no más". Quina veritat més universal. Nosaltres, en les nostres vides, oblidem que la terra és qui ens dóna de menjar, i que s'ha de tenir cura d'ella. No cal benerar a la "Pachamama" com fan ells, però sí tenir respecte per allò que ens dóna fruits. Les patates de la truita de patates, no cauen del cel. Bé, nosaltres creiem que hauriem, tots plegats, d'aprendre una mica d'aquesta gent, de com tracten el seu entorn i de la filosofia de vida que duen a terme. Ells són sostenibles, nosaltres, de la manera que vivim, no. I ho sabem. Dit això, i despedint-nos d'aquestes terres acollidores, enfilem cap al nord, més amunt encara, Jujuy es diu la provincia, i és la que toca a Bolivia. Allà trobarem entorns màgics. Ho sabem, i per això us volem convidar. Anem!

Argentina. Tucumán provincia: una mica més d'història

2010-04-07T00:46:00.016+02:00

Ens trobem ja a Tucumán, enfilant el nord d'Argentina direcció Bolívia. Veureu que aquesta entrada (i les dues properes), fa referència a Tucumán ciutat i a la seva provincia, ja que ens hem mogut molt pels diferents pobles que les formen. Dit això, us presentem l'edifici del congrès de la ciutat, situat davant d'un parc mooolt agradable si vols llegir a l'ombra, o simplement asseure i descansar. Tucumán ens ha agradat, l'hem trobat una ciutat amable i amb una vida cultural enorme.

I prescisament degut a la seva activitat cultutal, Tucumán va ser molt castigada pels militars, per la dictadora (recordeu? del 1976 al 82). I per què va ser més castigada? doncs simplement perquè els militars no volien pensadors, possibles líders, la gent del futur, vaja. Van fer una veritable masacre, tot i que actualment en aquest país no es parla de genocidi o masacre, sinó de guerra, i senyors, aquí no vam existir dos bandos, només els de les pistoles i els uniformes verds. La xifra: 30.001 dessapareguts diuen (en tot el país). L'u és degut a que en el 2006 va dessaparèixer un testimoni clau pel judici a Bussi (el militar que es feia càrrec de la província.) Nosaltres vem tenir la sort de coincidir amb el 24 de Març, dia on es commemora el cop d'estat, on es recorda que no s'ha d'oblidar el que van fer. Com? doncs fent tot allò que no deixaven fer: manifestacions demanant justícia, teatre, música reivindicativa, etc....

Us imagineu que deu ser que el teu fill dessaparegui? que no puguis fer dol, que demanis justicia i no la trobis, que els culpables estiguint morint de vellets......Just l'edifici que teniu darrere, era l'escollit pels militars per tancar i torturar a "l'enemic", i dins de l'acte on es va inaugurar una estatua en record dels dessapareguts (moltissims a Tucumán), vem poder escoltar i sentir el testimoni d'un antic torturat.....que dir dels seus silencis quan intentava explicar les seves vivences, la veu trencada, un total silenci al carrer i just darrere, en forma de record perpetu, l'edifici blanc, l'antiga escola transformava en lloc de tortures. Jo és just.

Bé, i desprès de conèixer una mica el moviment cultural de Tucumán, vem anar cap a la vall, concretament a un poble que es diu Tafi del Valle. I que vem fer allà? doncs ja veieu la foto: res i molt.

I de Tafi vem passar a Amaicha del Valle, a unes poques hores de distància. Allà vem tenir la sort de visitar amb un guia local (i això vol dir indígena) la ciutadella de Quilmes, les seves runes, vaja. Què què tal? espectacular!. Ja el camí d'anada t'indica que el lloc és especial.

Com veieu, els quilmes van decidir viure en un lloc resguardat, d'on tenien una imatge molt clara de la vall (per això dels enemics), tot i que no van tenir problemes fins que van arribar els espanyols. Aquesta gent va viure aquí des del 800 fins al segle XVII, quan els conqueridors del nostre estimat país, va aniquilar-llos. Per entendre bé la ciutat, s'ha de pujar a la muntanya, així aconsegueixes una panoràmica millor

Brutal eh!. Podeu imaginar a 3000 persones fent vida per aquí? Quan et trobes assegut a una pedra observant el lloc, fas l'exercici d'imaginar-te la vida a la ciutat i, de vegades, semblava que senties nens rient i dones xerrant (o potser era el dinar que portava quelcom al·lucinògen!). Generalment les construccions, com vivien en comunitat, es trobaven unides per conductes, i totes són circulars o rectangulars.

Sembla de cartrò, no?, però no, si t'acostes, punxa, i molt. Aquests cactus, autòctons d'aquí, eren i són utilitzats molt per la seva fusta, per fer terrats, taules, etc. Són enoooormes i la vall n'està plena.

Perquè veieu la magnitud del lloc. L'amic guia ens va estar explicant l'història del lloc, tantes injusticies!!. Que van fer els espanyols per aniquilar el poble? doncs els van agafar a tots, a tots, i els van portar des d'aquí a un lloc a prop de Buenos Aires...caminant. De 3000, en van aguantar uns 600. Aquell lloc a prop de BA es diu Quilmes, en honor dels pobladors d'aquest màgic lloc.

Bé, toca marxar. Ha sigut genial poder conèixer una mica d'història d'aquesta provincia, la qual cosa ens dóna més idea de com funciona aquest gran país. Ara continuem cap al nord, cap a la provincia de Salta, on veurem poblets blancs i valls amb formacions increibles. No cal dir que esteu convidats, si voleu, es clar.

Argentina. Iguazú: ...y el agua calló.

2010-03-29T16:05:00.028+02:00

Sí, ja ho sabem....quina passada, no??. Aquí les teniu, les grans catarates d'Iguazú, o "aguas grandes" com el seu nom original guaraní indica (Y-guazú). No, no us penseu que aquesta imatge és nostre, només la hem penjat perquè pogueu entendre una mica millor la magnitud del lloc: 270 salts d'aigua (segons l'època, peruè senyors, tenen èpoques seques, on no cau gens d'aigua), el més alt uns 82 metres, i una amplada total d'uns 4 km. El riu que veieu és el Iguazú que neix a 1.300 Km. a Brasil, i continua el seu camí per ser afluent del Paranà. A la imatge, al centre esquerre teniu Brasil, al sud, Argentina, i al nord, Paraguay. Nosaltres hem visitat el cantó brasiler i l'argentí. Que quin és millor? impossible comparar.

El cantó argentí. Bé, poques paraules calen per descriure aquest lloc: heu d'imaginar el sollor de l'aigua al caure, tota la roba xopa i tu, amb cara de flipat totttt el dia. Penseu que hem enganxat l'època on les catarates estàn a tope d'aigua, tanta, que es formen con neblines de vapor, i et costa veure l'horitzó. Aquesta imatge és la que queda tapada a la primera foto aèrea.

Quan un s'acosta a la "Garganta del diablo", veu que el riuva dessapareixent, però no s'imagina de quina manera. Vas caminant, cada vegada el soroll és més fort, la roba comença a mullar-se, vols arribar ja!, prepares la ment i....

Zas!!, arribes a la boca del diable, completament xop, i t'adones que la teva ment no ha pogut preparer-se per aquest espectacle dantesc.

Perquè entengueu les dimensions: al fons, a ma dreta, podeu veure una edificació (creiem que un super hotel)....enteneu com és de ferotge aquest salt?. Penseu a més, que a ma dreta queda una part del salt més potent que no surt a la imatge.

Aquí el teniu, en la seva força absoluta, on el vapor d'aigua forma arcs de sanmartí que donen una imatge més única del lloc. De debó us dieu, que t'entren ganes de saltar-hi (el problema és que desprès un voldria tornar a pujar, i és una mica difícil).

Somni realitzat! Un menys a la llista! Iguazú és d'aquells llocs que. tot i ser molt turístic, t'evadeixes totalment de tots i tothom per gaudir de l'espectacle que tens davant.

Ah!, i perquè veieu que no enganyem, hem rescatat de la xarxa aquesta imatge de la "garganta del diablo", amb un filet d'aigua. Que us sembla!, i no és que algú tanqui l'aixeta, no, simplement quan no plou, no cau aigua. Sembla conya, eh!. Ara, imagineu venir fins aquí, amb les ganes de mullar-te, i enlloc d'aixó trobar-te pedres, pols i molta gent amb cara de "cagonlap...". Uf!.

Realment et pots acostar molt als diferents salts. Aquest és un que et deixa sord durant uns segons, ja que el sollor es fot dins teu i no surt fins que t'allunyes uns bons metres.

El cantó brasiler. Per poder orientar-vos bé, a ma esquerre teniu "la garganta del diablo", però des de l'altre cantó. Si ens posem a comparar, potser en la part brasilera tens menys oportunitat de mullar-te, però et deixa amb cara de tonto igualment.

La primera imatge panomàmica des d'Argentina, està treta des de la part superior dreta d'aquesta imatge. Veieu doncs, que les panoràmiques són totalment diferents.

Per mentira que sembli, quan et quedes observant la caiguada d'aigua des d'aquí, de cop i volta, veus que uns ocells petits dessapareixen dins del salt; no t'ho pots creure fins que aixeques el cap al cel, i veus com baixen volant molts més. Resulta que els ocellets, quan les catarates es sequen, fan el niu, i quan tornen a crèixer, ja coneixen el lloc exacte per entrar-hi. Flipant, no?

Tots tenim a la ment aquella imatge de la peli d'aventures on el prota, amb la seva barqueta de fusta, desprès de salvar a la prota dels indis dolents, cau per un salt com aquests, i salva la vida tranquil·lament....ja, ja i ja; d'aquí, no es salvaria ni l'apuntador.

Papallones. Milers i milers de papallones per tot arreu. de tots els colors i tamanys. Llavors: catarates amb arc de sanmartí i papallones volant al teu costat: postal perfecte per recordar toooota la vida, no?.

Com sempre, vagis on vagis, i si estàs una mica atent, o si més no, si estàs receptiu a les bones vibracions, et trobes gent amb mooolta bona onda. En aquest cas són en Jorge i l'Arancha de Burgos. Nois, queda pendent una visita a la vostra terra per tastar altres sabors. I ara....anem direcció a Tucumán, que es troba al nord oest del país. D'allà, anirem enfilant cap a Bolívia, però amb calma, amb molta calma. Si teniu temps i us bé de gust, podem compartir moments. PER CERT: com hem decidit passar a paper el blog una cop a casa (per tenir un record material, doncs ens encantaria que, si hi ha algú que va mirant de tant en tant el blog, deixes una petjada al nostre camí en foma de comentari. Res obligat, eh!, simplement és agradarà, d'aquí 20 anys, veure els vostres noms impresos en la nostre vida. Bé, que marxem! salut per a tothom!

Argentina. Buenos Aires: al final, allò important són els amics.

2010-03-22T17:04:00.007+01:00

De tornada a Buenos Aires que estem!. Al llarg dels 2 mesos llargs que portem en aquest país, hem conegut gent que, per una raó o per un altre, connectes de manera especial, i com tots són porteños hem decidit passar altre vegada per la capital per poder estar amb ells. Als protagonistes ja els coneixeu, però igualment tornem a fer presentacions: Malena (vem connectar a Puerto Pimámides), amb la seva família: Ruth i Juan (els pares), Camilo i Candela (els germans més petits); que dir.....ens han enamorat tots ells (també la Bobe, l'àvia de la família, que precisament vol dir àvia en jueu).

Ah amics!! aqui els teniu: Mauro i Ariel (els vem conèixer a Mendoza), quin parell més genial, però genials de debó!!. Com els vem conèixer a les seves vacançes (festa, festa!) ens va encantar veure'ls al seu barri, com diuen ells, a la República Separatista de Haedo (vem passar frontera i tot, je!), amb la seva família, i vem descobrir dos paios molt especials. Per cert, Mauro ens ha mostrat una manera genial de jugar al "quien es quien", molt argentina diriem, i Ariel ens va ensenyar com es fa el pa argentí al negoci familiar (mmmm, que bo, curiosament, la competència es diu "la Catalana").

Bé, i arribem a Silvia i Adri (Ushuaia va tenir lloc la connexió). Que dir!, ja van demostrar la seva hospitalitat a la fi del món, i ara, a casa seva, encara ha estat més espectacular. Poc espai però molt de cor, com diuen ells, i quina raó tenen. Hem compartit dies amb ells i ens hem sentit com a casa. No cal dir més, saben que ens ha atrapat la seva manera de ser i de veure la vida, de fet, ens han mostrat una visió de la seva societat que no trobaries mai als llibres. Bé, dir-vos a vosaltres, porteños, que ha estat un veritable plaer haber connectar d'aquesta manera genial. Al cap i a la fi, al final sempre queden els amics, i vosaltres sempre quedareu. No cal dir que casa nostre és casa vostre. I ara hem de seguir, hem de continuar el nostre viatge; marxem cap un llocs d'aquells únics al món: les catarates d'Iguazú....aigua, molta aigua!. Guau!. Anem, no?.

Argentina. San Agustín del Valle Fértil: walking to the moon

2010-03-17T21:45:00.016+01:00

Welcome to the moon....bé. concretament a la vall de la lluna, o originalment anomenat Ischigualasto. Aquest parc del triàsic, que es troba a prop de la població de San Agustín del Valle fértil (6 hores des de Mendoza), és molt important pel que fa a restes de fòssils de dinosauris, d'uns 250 milions d'anys. Caminar per aquests paratges surrealistes, et fa sentir que et trobes en un lloc que no és terrestre. Fa molt de vent (d'aqui les formacions que et trobes), la llum és especial i respires una atmosfera molt particular. S'ha de venir per entendre les sensacions.

No us penseu que aquestes formes són fetes per la ma de l'home, no. L'aigua que va passar per aqui i altres condicions van donar aquestes "pilotes" de pedra tant úniques. La més gran deu ser d'un metre d'alçada.

Per poc que ho sembli, aquestes terres han viscut èpoques d'abundància d'aigua, vegetació i vida animal, fa mooooolts anys. Ara però, ja veieu com són els aires per aquí.

Sense conèixer la lluna, sense saber com és caminar-hi, aqui et trobes com si fossis el primer en trepitjar-la, el primer que ho fa sense cap mena d'equip.

Quantes coses estem veient amb els propis ulls ! quans llocs estem coneixent! Recordarem tots els moments viscuts? Que més dóna si ja estan viscuts, no?.

Aqui teniu el submarí, una formació rocosa molt gran, i sí, quan estàs a prop, tens la sensació que és un submarí a punt d'endinsar-se al mar. Quin mar? doncs el que t'imaginis tu!.

Tres formacions diferents, totes amb un nom, però ho deixem aquí per qui vulgui batejar-les amb noms una mica més creatius que els propiament posats per les autoritats. Són espectaculars. En la segona imatge, podeu veure el vent que fa amb la sorra girabt al teu voltant.

Dancing to the moon!. Us deixem aquest passesig llunàtic perquè veieu que no cal ser astronauta ni de la NASA per fotre una caminata per la Lluna. Bé, ara tornem a Buenos Aires a veure a amics que hem fet arreu del país. Tenim moltes ganes de veure'ls!!, així que cap a la capital tornem. Quin plaer voltar per voltar!! ens agradaria molt que vinguessiu amb nosaltres. Veniu?.

Argentina. Mendoza: terra de vins i bona gent

2010-03-11T15:02:00.018+01:00

Us saludem des de Mendoza, terra de vins per excel·lencia d'Argentina. En un primer moment, teniem pensat anar pujant per Xile des del sud d'Argentina, fins arribar a Santiago, però evidentment no ho hem fet (ni ho farem), així que ara ens trobem en d'aquesta ciutat acollidora, coneguda pels seus vins, i per la seva festa de la verema, un cop a l'any, just per les dates que nosaltres hi hem estat. Ole!. La ciutat es troba rodejada de milers de vinyers i bodegues, i com veieu, una d'elles (una de les més importants), és família, però no reparteix beneficis...

Moltes de les bodegues, encara utilitzen les tradicionals botes de roure francès, que donen un gust diferent al vi.

Però la ciutat no és nomès coneguda pels seus vins, ja que també es troba a prop de l'Aconcagua, sostre de llatinoamèrica, 6.982 m. Nosaltres hem fet cim........bé, potser no cim....hem arribat a prop.....d'acord, hem passejat per la vora, però tot i així, que espectacular que és!! i no ens oblidem que ens trobem a 3.300 m sobre el nivell del mar, i us assegurem, que si notes la falta d'aire. La llaguna que veieu ,té el nom de "la laguna espejo". Ens preguntem per què.

Com més t'apropes, més petit et sent i més gran és l'entorn. El silenci és gairebé total, trecncat pel riu que baixa directe de glaciar; no et trobes ningú pel camí, i no pots deixar de mirar endavant i pensar que vols fer cim. Bé, per a qui l'interessi, per fer cim (el més "senzill"), cal aclimatació i estar en forma, bona roba (-15 graus), i tot amb un total d'uns 15 o 20 dies, pagant es clar, una quantitat important.

Al baixar de la vall de l'Aconcagua cap a la parada del bus, vem tenir la feliç idea de fer-ho per una via abandonada: guau!!. Com veieu els paisatges són brutals.

Passant per túnels del 1928, on i corria un tren que duia materia d'es de Xile a Argentina. Realment va ser una sorpresa aquest paratge, perquè et dóna una visió molt diferent del lloc.

No puc més!! no puc resistir tanta felicitat!...però, si no passa tren per aquí.....no importa!, tinc fe, tinc molta fe!!.

Abans d'arribar al bus, vem passar pel "puente del inca", únic al món, i fins fa poc, el punt termal més important del país (ara ja tancat, com veieu en la construcció abandonada). El pont es va formar per l'efecte de les aigües minerals, junt amb els sediments que duia; això l'hi dóna els colors que veieu. Per sota del pont, passa el riu amb una força brutal.

Festa de la verema!. Elecció de la reina de la verema!...carroses amb les 18 candidates, cadascuna pròpia d'un departament, és a dir, d'un municipi de la província. CURIOSITAT: mentre van desfilant les carrosses, van llençant a la gent coses. A les nostres carrosses, hi donem caramels, etc....bé, aquí hi donen, llençats amb la ma, pomes, melons, vi (ampolles de vidre....no, aquestes les donen en ma), i carn!, és a dir, a dalt de la carrossa hi ha homes amb el xai acabat de fer, en fan talls i au! cap al públic. Genial no?. Com veieu, també passes comparses i associacions diferents de la ciutat. Per cert, va guanyar la representant de Santa Rosa, com si diguessim Esparreguera.

Un cop vist aquest paratge de vins, et ve al cap com tens d'aprop tu, a casa teva, llocs únics un es fa potser, un dels millors vins del món, però que encara no coneixem. Potser hem de donar més valor a allò que tens a casa, oi!. Home, nosaltre ho fem, però si és cert que queda pendent una visita a terres de vins catalanes. En tot cas, Mendoza ha resultat sorprenentment acollidora.

I ho ha estat en gran part, per la gent que hem conegut, sobretot per Patri, Dani (catalans. Esquerra i dreta de la segona foto), i per Mauro i Ariel (República separatista de Haedo (je). Els deos que queden). Per resumir: gent genial, amb els quals hem passat moments delirantment inoblidables i moments inoblidablement instructius, pel que fa al passat d'aquest país, que, si d'una cosa poden presumir en aquest país, és de conèixer molt bé el seu passat polític (el seu futur no tant). A la primera foto, una feijoua brasilera feta pel Pedro, noi de Bahia, amb la que ens vem posar fins al gorro. Nois, un plaer i esperem que els nostres camins es tornin a creuar. Salut!. Senyors, ara marxem a la lluna, veniu?.

Som a Argentina i estem al tanto del terratrèmol a Xile.

2010-02-27T22:13:00.002+01:00

Hola a tots, hem rebut email vostres preguntant on ens trobem, preocupats pel terratrèmol de Xile. Bé, estem bé, lluny de la zona afectada, a l'Argentina, concretament ens trobem a San Martín de los Andes, poblet a prop de Bariloche, on estem descansant uns dies. El cert, és que teníem pensat pujar pel sud de Xile fins a la capital, però evidentment cambiarem de plans. Esteu tranquils que aquí nomès s'ha notat un lleu, llevissim moviment (estem a uns 1.300 km) i res més. Ens veiem per aquí i petons per tothom.

Argentina. Parque Nacional los Glaciares: reguau!!

2010-02-26T02:31:00.037+01:00

Continuem!, ara però, ens trobem altre vegada a Argentina per visitar el parc nacional Los Glaciares, conegut sobretot pel glaciar perito moreno, una inmensa massa de gel d'uns 5 km de longitud i, atenció, una alçada aproximada d'uns 20 pisos, és a dir, uns 60 metres!!!. Us imagineu el que un sent quan es troba a prop d'una cosa així?. De fet, aquest glaciar és únic, no pel tamany (que sí important), sinó per considerar-se el més dinàmic del món, el que més es mou, sobre uns 2 metres diaris. En aquest avanç, tanca les aigües del Brazo Rico (com un riu) del Llac Argentino (el més gran de la patagónia), provocant que les seves aigües s'elevin fins a 30 metres sobre el del Llac. En primer lloc, es crea un tunel amb una volta (com una super arcada) de més de 50 metres pel qual les aigües del "riu" descendeixen fins al Llac Argentino. L'erosió causada per l'aigua provoca finalment el col·lapse de la volta, en un dels espectacles més imponents que puguin presenciar-se. Per desgràcia per a nosaltres, és cada 4 o 5 anys, i no hem coincidit, però tot i així, al moure's tant durant el dia, i haber enganxat dies passats de bastanta calor, quan hi hem estat, hem pogut presenciar moolts desprendiments. Que què tal? doncs un espectacle únic. Com veieu a la imatge, el vaixell (que està a uns 300 m) sembla de jogina.

Aquest és d'aquells llocs que abans de ser-hi, no entèns perquè és tant conegut, però quan hi ets, al moment, tot just amb segons, ho veus molt clar. És realment la òstia!. Penseu que nosaltres vem agafar el bus públic que et deixa a les 10 del matí, i fins les 5 de la tarda no et ve a buscar. En un principi, creiem que es faria molt llarg, però t'enganxa, et magnetitza, i quan és l'hora no vols marxar. Eh!, no exagerem.

Us deixem aquestes dues imatges, on podeu veure un desprendiment de gel d'uns, atenció, 40 metres.....ens agradaria tant que poguéssiu sentir el soroll tant brutal que fa quan pica amb l'aigua!! Puuuuuuuummmmmmm!! És com una explosió de la natura en viu, estàs presenciant el cicle de la terra mentre en menges un entrepà de salami. Genial, no?

I per què perito moreno? doncs pel senyor Francisco Pascasio Moreno, científic, naturista i pèrit argentí, que va descobrir el llac Argentino i els glaciars, ajudant així a delimitar la frontera entre Xile i Argentina (sobirania nacional), deixant del bando gaucho una de les reserves d'aigua dolça més grans i importants del món. Ja veieu que deixant de banda el turisme, aquest parc és "oro líquido", més encara quan vivim en un món on no té cura de l'aigua. Per accedir al parc nacional des del sud, s'ha d'anar al Calafate, població turística que es troba a uns 80 km del glaciar (heu de sabr però, que al parc t'hi trobes molts altres glaciars, però no com el moreno).

Continuem a Calafate, i molt ben acompanyats!!. quin super asado de xai patagònic!! i gràcies a quí? doncs a Marina i Cristian (al costat nostre), parella genial que vem conèixer a Puerto Piràmides fa gairebé un mes, i a Rodrigo i Marcelo (Rodri amb camisa de quadres i Marcelo a sobre seu), els anfitrions i amics de la parella (en Carles, assegut a la punta, a sobre seu, Claudia). Sabeu d'aquelles coses inesperades que succeeixen quan et juntes amb gent que connectes? aquella sensació que tens de semblar que fa anys que els coneixes? doncs això mateix va passar. Penseu que, en aquest país, sense adonar-te'n (i si vas amb bona onda), et trobes assegut a la taula d'uns argentins, amb un asado, i xerrant de la vida. Que booo!!!. Chicos: un placer y ya sabéis que en Catalunya os esperan amigos. Tu no Cristina, esta vez no!. Bé, marxem cap al nord el parc, cap a El Chaltén.

El Chaltén, considerada la població més jove de la República Argentina, fundada al 1985 per un tema de sobirania sobre Xile (penseu que la frontera entre els dos països és molt difosa encara avuí). Bàsicament va ser allò de "maricón el último" i l'Argentina va ser més ràpida. No va respirar tranquil·la fins al 94, quan un jurat internacional va decidir que ja en n'hi habia prou, i va fallar a favor de l'Argentina. Des dels 90, El Chaltén, és coneguda com la capital nacional del trek, ja que es troba als peus d'unes de les muntanyes més impresionants de la zona: el Fitz Roy, però també en n'hi ha d'altres molt espectaculars. Sigui com sigui, més trek!!!.

Abans de les muntanyetes, ens ha fet gràcia deixar-vos amb aquesta imatge que molts de nosaltres teniem al cap, però que, si més no nosaltres dos, mai havíem tingut l'oportunitat de veure en viu: un pájaro carpintero!, amb els seus copets a la branca de l'arbre. Bé, una fantasia animada que es torna real.

El cerro torre és aquella formació del fons que sembla petita, però que de petita na de na. El lloc té un rotllo com marcià, com de Mart, entre el cel super blau, els petits glaciars que deixen petits icebergs, el color de l'aigua (perla, pels sediments), el vent que fotrt i el silenci alhora, les formacions úniques....en fi, una història.

Amb més detall teniu el cerro torre, molt conegut també pel món escalador, considerat un pic moooolt tècnic i on cada any s'hi queden uns quants (aquesta temporada, creiem que tres). Nosaltres hem decidit que aixó d'escalar pics com aquests, ho deixem per un altre any. Ja!. Ara bé, quan et trobes davant, t'entren unes ganes d'agafar unes cordes i anar'hi directe!.

En el precís moment de la foto estavem decidint si quedar-nos a viure al costat del llac, i buscavem terreny per fer-nos una caseta. Allà en n'hi ha un!!, on?, allà, a la dreta!.

Les agulles del Fitz Roy!. Hem de dir que aquest és un dels treks més acollonants que hem fet a la nostre vida. Exagerats?, no, de debó. La superostia. Com sempre l'home blanc va decidir que el nom original tehuelche, no valia, i va treure Chaltén, que vol dir muntanya que fuma, pels núvols que generalment té al damunt, per posar-li Fitz Roy en honor al Sr. Robert Fitz Roy, comandant del HMS Beagle, vaixell d'en Darwin, que va donar la volta al món com a expedició científica. En tot cas, i tingui el nom que tingui, el lloc es mereix una mirada amb calma. I això hem fet.

Ja hi som, ja hem arribat. Guau!. La pujada ha estat durilla, però quin gran moment quan, tot suant, i sense veure encara res, acabes de pujar el que et queda de muntanya, i zas!!!! et trobes això als morros. Veieu com és el lloc? Podeu veure a un de nosaltres amb els braços oberts? veieu com és de gran el lloc?.

Quin plaer veure's una sopeta calenteta als peus d'aquesta muntanya!. Són d'aquelles coses que ho fas a casa i penses: uf, que dolenta!, o, quin mal gust!, però és la màgia de la muntanya, eh!, o millor, la màgia de no tenir més per menjar, no?. Sigui com sigui, moment únic (i ja en són uns quants).

I perquè no diguin, un banyet a la llaguna Capri (de baixada ja), en un aigua clara com l'aire i freda com el glaciar moreno. El viatger i en Carles van decidir que no podien deixar passar l'oportunitat de passar fred en un lloc tant maco. Continuem amb els moments únics. Siesqueesunnoparar, oiga!

I amb aquesta imatge, del "trio polainero", ens volem despedri d'en Carles (els nostres camins es separen), company i ja amic de viatge, amb el qual hem compartit a més de tenda, habitació, menjar, gas i aigua, molt més; sort i salut!. Ens veiem allà o aquí, on sigui, tant fa, no?. Bé, desprès de tant trek, hem decidit descansar una miqueta, així que ens trobem en la propera entrada, que serà segur en un lloc tranqui de muntanya argentina. ja veurem on.

Xile. Parque Nacional Torres del Paine: Here comes the sun.......

2010-02-23T03:33:00.018+01:00

Salut a tothom!, deixem a l'esquerre Argentina i ens endinsem a Xile, en concret al parc nacional Torres del Paine, on hem passat uns dies moolt bons fent un trek de 100 km (diosssss!!!) per aquestes terres úniques, amb la motxilla, la tenda de campanya, sacs, menjar (sopetes) i el fogonet, i junt amb en Carles (l'amic mallorquí que ve amb nosaltres (o nosaltres amb ell) des de Ushuaia), ens hem llençat a caminar i caminar i caminar..... Com veieu a la foto, el lloc promet, i molt.

El primer dia (dels 5 que hem fet), vem caminar des d'on et deixa el bus fins al campament, vem aixecar la tenda, i vem anar directes a les torres del paine, aprofitant el dia clar i sense núvols que feia. Com sempre passa, les imatges no fan justícia, però el lloc és espectacular i, com és dur d'arribar-hi, quan hi ets, encara t'hi sents millor. El nom del Parc ve d'aquestes enormes formacions rocoses (torres), i paine és blau amb l'idioma tehuelche, primers pobladors d'aquestes terres; més tard, va arribar l'home blanc amb la bandera colonitzadora. Per cert, el primer dia 27 km de muntanya. Ole!!.

Els paisatges t'atrapen, el clima ens acompanya, la companyia és grata i tenim tot el temps del món per recórrer aquestes muntanyes, que més podem demanar!!, bé, que no s'acabi el gas del fogonet.

Els treks són, alguns d'ells, durs, ja que portem tot a l'esquena (en aquest, he hem deixat al campament), fa molt de vent, i et trobes algunes pendents importants, però val molt la pena. Ja veieu que un busca el final però no el troba, je!.

Els cuernos són aquelles formacions que veieu a mà esquerre. Nosaltres, en un dels treks, ens hem apropat molt, i ens ha nevat. Heu de saber que aquest és un parc nacional conegut pels cambis climàtics que es donen en un dia, és a dir, tens molt de fred al matí, caloreta al migdia, plou a la tarda (amb molt de vent), i si et mous una miqueta per la muntanya. et neva. A tope!.

El glaciar Grey es troba a uns 12 km de l'últim campament del trek, i és impressionant veure tant de gel junt (imagineu el gran perito moreno?). Si us fixeu en la primera imatge, el glaciar sembla que no tingui fi. Bé, en 4 dies hem fet uns 82 km, i ara només queda fer el camí de tornada des de l'altre punta del parc, i haurem fet una W en el mapa, per aquest motiu a aquest trek se'l coneix com el de la W. Original el nom no és, no?.

6 del matí amb la motxilla a l'esquena, disposats a tornar a la comoditat del llit i el gust d'un bon plat de carn. Al fons deixem la silueta del parc, atravessat de punt a punt (d'est a oest). Queden uns 17 km, 5 h, per arribar a destí.

Una imatge molt gaucha (els "vaquers" argentins), són ells amb els seus cavalls pel mig dels camps, creuant rius, atravessant valls, amb el seu termo d'aigua calenta llesta per la preparació del mate.

Us presentem el nostre allotjament durant aquests dies; aquí, hi hem dormit els tres, hem cuinat sota la pluja, ens hem tapat del fred de la nit i hem jugat al baggamon (gairebé sempre ha guanyat el boludo d'en Carles).

....I enfilem el camí de tornada per una vall espectacular, i un fons de postal. Han sigut 5 dies per aquestes terres de tehuelches, on hem pogut gaudir d'entorns brutals i on hem respirat la tranquil·litat que dóna la muntanya. 100 km, senyors!, 100 km de sensacions i, sense que soni a hippy argentí, 100 km de buena onda. Com diuen els Beatles: here comes the sun, el temps ens ha acompanyat durant tot el trek , i ja és tenir sort. Deixem Xile per tornar a Argentina, on visitarem intensament el parc nacional de los Glaciares, i on ens esperen Perito Moreno, Fitz Roy i molt més. Veniu, no?.

Argentina. Ushuaia: una setmana a la fi del món

2010-02-10T02:52:00.031+01:00

Quan un mira un mapa i veu la punteta de sudamèrica, pot veure escrit el nom d'Ushuaia, i a tot just 1000 km., l'Antàrtida. Bé, doncs aquí ens trobem, a la fi del món!, i com ens hi hem trobat tant bé, hem decidit estar-hi una setmaneta, per això de fer amics. Ushuaia és una ciutat d'uns 70.000 habitants, amb un port molt important i una base productiva important, sobretot de gas. Qui vagi cap al cercle pol·lar antàrtic, sortirà d'aquí, i qui torni, el primer port que veurà serà aquest. En realitat ens trobem en una illa, ja que l'estret de Magallanes parteix la zona. Tierra del Fuego és la província, i el nom el va posar el Sr. Magallanes quan va arribar per primera vegada a aquestes terres, i va veure moltes fogueres enceces; les fogueres eren dels natius de la zona, els Yagans, els quals van trigar vem poc a ser aniquil·lats, o bé, "cristianitzats" per l'home blanc. Per cert, fa molt de fred, i això que és estiu.

Aquest és d'aquells llocs que t'atrapen nomès arribar-hi, i tot i ser bastant turístic, pots trobar llocs molt interessants per respirar l'aire de la zona. Quan et trobes al port i gires el cap, tant a l'esquerre. com a la dreta, com al davant o al darrere, veus muntanyes nevades, aigües gelades i vents forts.

Com veieu, Ushuaia es troba resguardada per muntanyes, i si en camines unes hores, pots apreciar una visió molt diferent de la ciutat, fins i tot els colors canvien. Penseu que els núvols es mouen a una velocitat espectacular, fet que dóna en uns minuts diverses imatges brutals, algunes semblen quadres.

Un dels treks més interessants de fer, és al glacial Martial, a 3 hores de la ciutat. Com veieu a les imatges, és un trek un xic dur, o si més no, incòmode de fer, degut a la neu i la pendent, però quina passada sentir la neu com es trenca, eh!. A la foto, el de davant és en Carles, amic mallorquí, que ens acompanyarà bona part del nostre viatge pel sud oest del país (i de Xile també), perquè coincidim i perquè ens hem caigut bé, es clar!.

Aquí ens teniu, a sobre del glacial i sense saber-ho; bàsicament perquè es troba covert de neu, i encara no s'ha desfet. En tot cas, ho hem aconseguit.

Puerto Williams és un assentament naval Xilè que es troba més al sud encara que Ushuaia, concretament a l'altre banda del canal Beagle, raò per la qual té més dret a ser declarat com la fi del món, tot i que no surt a les publicitats.

Els cormorans són una espècie d'ocells propia de la zona, i les colònies les trobes enmig de les aigües gelades del canal Beagle, a la Isla de la pájaros. Com podeu veure, el lloc no convida a treure's la jaqueta.

El far les Eclaireurs(els il·luminadors en francès), és un far que es troba al canal i, com és relativament fàcil arribar-hi, les agències l'han fet passar pel far que Julio Verne va descriure a "el far de la fi del món", però en realitat, aquest far es troba a l'illa dels Estats, i s'anomena el far de Sant Juan de Salvamento. Sigui com sigui, la llum del lloc és espectacular, i veure com t'endinses pel canal, amb muntanyes nevades als costats, l'Antàrtida al davant, i el far al costat, et fa sentir petitonet.

Els lleons marins també han trobat el seu lloc a la zona, i com aquí són originals, a l'illa l'han anomenat Isla de los lobos (recordeu l'altre: Isla de los pájaros. A tope).

No, no és l'illa dels pingüins, és una colònia, i com els de la península Valdés, són Magallànics, tot i que aquí també en trobes d'un altre espècie més difícil de veure. Sí, sabem que tots semble iguals, però d'aprop notes diferències. El que si podem asseugurar-vos, és que són molt curiosos de veure.

Quan vas caminant per la muntanya, i et trobes cavalls salvatges enmig d'un paratge com el de la foto, t'has d'aturar a respirar l'entorn, i si tens menjar, doncs fer un pícnic. També és important el pícnic perquè ens espera un trek una mica dur cap a Cerro guanaco.

Han sigut unes 5 horetes de caminar en pendents dures i baixades importants, zones fangoses o plenes d'aigua, però el cim ha valgut la pena.

Els castors són un gran problema per la zona, sobretot aquí, a Tierra del Fuego. Bé, de fet, els castors pobres no tenen la culpa, més aviat els paios que van dur unes 20 parelles fa anys per vendre la seva pell, però al veure que la temperatura no era la mateixa que a Canadà, la pell canviava, i no valia tant. En lloc de tornar-los, els van deixar abandonats. Conclusió, milers de boscos destrosats i rius tallats. Ells es fan la seva caseta allà, a sota de totes les braques. Imagineu-vos si és problema, que el govern argentí ofereix uns 30 pesos (uns 5 €) per cada cua de castor que portis. Eh!, creiem que hi ha màxim diari, però també creiem que és molt difícil veure'n un, no imaginem que deu ser enganxar-lo de la cua!!.

Bé, viatjar és conèixer gent, de fet, un lloc és la seva gent i el que ells et donen.Aquí, a Ushuaia hem trobat gent especial, per molts motius: Adri i Silvia són una parella portenya que ens ha acollit al seu Hostal (bé, no és eu, però com si ho fos) com ningú ho ha fet fins ara; i en Carles, que ja ha estat presentat, ens ha acompanyat en tots els sopars que hem fet plegats: una nit ha tocat menjar de la nostre zona, pa amb tomàquet, escalivada i truita de patates, un altre nit el "tombet" mallorquí, o nyoquis argentins....i tot amb una bona onda brutal. De fet, vem decidir estar més dies a la ciutat per disfrutar de la seva companyia, i relaxar-nos tot conversant i aprenent una mica de la història del país, i del seu funcionament (que té tel·la). En tot cas, ha sigut genial fer amics tant a la vora de la fi del món.

Com tot a Ushuaia és estrany, us deixem amb aquest collage humà: a la flauta en Lucas, un tio genial, a dalt Silvia amb cara de: pues vaya!!; a sota Adri a punt de mossegar la cama d'en Carles, a l'esquerre Nati, una tia simpatiquíssima, i els que queden ja els coneixeu. Tots ells ens els duríem a la motxila, però com no pot ser, ens hem de conformar amb saber que potser ens tornarem a veure aviat, sinò aquí, allà, i si no és allà, serà aquí. Ja sabeu, casa nostre és casa vostre. Ara sí, toca partir, deixar la fi del món, apartar la vista de l'Antàrtida (hem volgut però no hem pogut: moooolta plata!), i continuar direcció Xile, per fer un trek d'uns dies per Torres del Paine, Guau!!. Serà la òstia segur, o no!. Per cert, a partir d'ara ja començem a pujar, és a dir, cada dia som més a prop de l'avió de tornada........

Argentina. Península Valdés: perquè....viatjar és conèixer gent sorprenent

2010-02-04T00:45:00.063+01:00

Ja hem deixat a l'esquena Buenos Aires, o com du la cançò, la ciudad de la furia, i ens hem dirigit cap a Península Valdés (baixant cap al est), per conèixer una mica aquest racó de món on les balenes australs venen a reproduir-se i preparar les seves cries per la vida a alta mar. Bé, el cert és que ara no és època de balenes, però a la zona pot trobar moltes altres coses, i de fet, nosaltres hem trobat a Península valdés veritables sorpreses. Ara ho expliquem. Primer però, presentació de la primera parada: Puerto Madryn, ciutat típicament turística i centre neuràlgic per entrar a la península. És una ciutat agradable i té platges plenes de argentins fent el que nosaltres ja fa temps que no fem (si més no com abans), i és passar tot el dia a la platja amb tota la família: taules, cadires, neveres, àvies, etc. Com hem dit, agradable. Com veieu la gent balla a posar-se el sol (era un concurs de ball d'un programa de ràdio).

Des de Puerto Madryn, hem fet una visita a la reserva de Punta Tombo (que es troba a uns 250 Km), la pingüinera magallànica continental més gran de tota sudamèrica, i la veritat és que ens ha flipat: no us imagineu quina sensacions es tenen quan veus 150.000 parelles d'aquests animalets caminant de la manera que ho fan, mentre les seves cries canvien la el plumatge. Una història!

Quan viatgesz fas amics, això ja ho sabem, i aquí un exemple: el pingüí ens va demanar si podia venir amb nosaltres, però un tercer és complicat quan vas en parella, no?.

Us presentem al guanaco, mamífer similar a la llama que tots coneixem, però amb diferències sutils de tamany i altres aspectes. Argentina té un 90% de la població mundial d'aquest animal tant curiòs. Aquests exemplars comparteixen terres amb els pingüins.

CURIOSITATS: el pingüí arriba, fa el cau (com veieu), espera a la futura parella, s'aparellen, escalfen els ous, nèixen les cries, les cries canvien el plumatge i tots marxen. Bé, si un dels dos no es considerat bon pare (no tenen cura dels ous, els roben, no porten menjar, no els escalfen bé, etc), hi ha divorci, és a dir, l'any següent no seran parella. És l'únic motiu de separació entre aquests animalets.

Com veieu, la colònia és molt gran. Quan en veus un a terra és patòs i lent, però quan entren a l'aigua són realment diicils d'agafar.

Diàleg de pingüins mentre prenen el sol: 1er esq: estic fins els collons de caminar per aquestes pedretes i caure'm cada dos per tres; no entenc com no ens posen unes sabates o asfalten això 2on: doncs ara han tret uns patinets elèctrics 4x4 que tiren molt bé, però crec que són cars; no se que cobres tu del subsidi de pingüí. 3er: mira, aquest subsidi no m'arriba ni per comprar ulleres per les cries,; les pobres, no veuen res. 4rt: Heu vist quin horitzó més moca hi ha!

Eh! aquí teniu a Sonia i a Rai, catalans, i Eugenne, francesa, on hem coincidit amb ells a Madryn. Que bona gent! i quin gust que dóna xerrar amb català de tant en tant. De fet, amb Sonia i Rai ens trobarem a un altre lloc d'aquest gran país, segur, i amb Eugenne, hem continuat junts un tros més del viatge. Deixem Madryn i ens endinsem cap a la Península Valdés, concretament anem cap a Puerto Pirámides, on ens espera un grata sorpresa.

Ja som a Pirámides, lloc perfecte per respirar la península. Però més enllà de la fauna i flora del lloc, hem d'explicar-vos una història molt maca. Intenterem resumir: Just arribar al poble, i com sempre fem, un espera amb les bosses i l'altre busca allotjament. Sense saber ben bé com, i abans de trobar habitació, estem xerrant amb Malena (esquerre), Portenya (de Buenos Aires) que passa uns dies per la zona. Bé, trobem habitació, i ens despedim d'ella. Al cap d'unes hores, ens retrobem per casualitat i decidim anar a la platgeta i xerrar. Descobrim en ella una noia de 19 anys molt intel·ligent amb la que parlar d'Argentina i el seu passat. Com nosaltres ens allotjem en un lloc on podem utilitzar la cuina, decidim preparar un menjar (per això de la plata), i junt amb la francesa, Malena i nosaltres fem un dinaret. A tot això, els propietaris del lloc (Laura (dreta) i Kako, d'El Refugio) són allà i xerrem tots junts una molt bona estona; marxen els propietaris, dinem els quatre i la cosa queda així. A la tarda, Malena truca a la fàmili i la seva mare li diu que per la zona ella tenia una gran amiga que fa 17 anys que no veu, de fet, la seva millor amiga, Laura es deia, i el seu marit Kako.....que pensar. no? doncs sí, resulta que la els dos són els propietaris i, sense saber com, pots dir-ho casualitat, tots hem anat a parar aquí. Es clar, quan ens tornem a veure, Malena decideix explicar a Laura el que sa mare l'hi ha dit. Al moment, llàgrimes i sentiments retrobats. Us imagineu!!. Laura té una foto de Malena de petiteta amb sa mare a la tauleta de nit, però com la fàmili de Malena van viure els últims 15 anys a Espanya, Argentina és molt gran, i diferents motius, totes dues tenien moltes ganes de trobar la manera de contactar, però no habia sigut possible. Tot va ser possible gràcies a uns fideos, gràcies a aquell menjar. Curiòs, no?.

Aquí us deixem diferents imatges dels sopars de retrobament que vem fer. Va ser possible el contacte amb telèfon entre amigues. Els pares de Laura ens van cuinar unes pizzes i vem fer una sobretaula super acollidora. Bé, hem estat uns observadors privilegiats d'un retrobament argentí i això ha estat màgic. A part, ens enduem a Malena al cor, i possiblement, canviem la ruta per trobar-nos uns dies a la capital per disfrutar de la companyia de la seva família. Ja veurem, en tot cas, aquest és un moment únic que ens enduem a casa per sempre.

Deixant ja de banda aquesta història tant maca, us presentem a la Loberia de puerto pirámides, on viu una colònia bastant important d'aquest animal tant gran. A la foto inferior, una femella, molt més petita que el mascle. El lloc, amb els moviments lents d'aquests animals, milers de gavines i els "grrrrr" dels lleos, té un rotllo especial.

Sabeu que és difícil di que no a un partidet de fútbol, i amb els argentins sempre té un rotllet molt disputat. Per cert, eren policia, sense pistola, però.

Part del retrobament va ser una excursió molt interessant per una part de la península molt guapa. La millor part del dia (a part de la companyia), va ser la búsqueda de dents de taurò prehistòric, o Megalodón, un super peix que es va extinguí fa com un milió d'anys, i que podia arribar a tenir uns 24 metres. És una feina pacient i amb molta vista, però quin gran moment i quuin lloc més únic. Penseu que estem buscant fòssils d'un animal que va viure fa entre 20 i 1'5 milions d'anys. Què petit et fa sentir això, oi?. Bé, si us pregunteu si n'hem trobat, us direm que no era tant important com disfrutar el moment (sona a perdedor, no?.

Qui diria que aquesta part del país ens depararia sorpreses tant agradables!. Aquí us deixem una imatge del moment, amb els viatgers, Malena i eugenne. És curiòs, el fet de conèixer a gent fa el lloc totalment diferent, molt més únic, i senyors, sempre és un privilegi estar a prop de gent que t'aporta coses bones. Sempre. Evidentment aquesta gent també viu a prop nostre, de fet, a prop de tothom, nomès cal estar atent/a i aprofitar-ho. Dit això, deixem Península Valdés i ens dirigim cap a la fi del món, és a dir, Ushuaia, pararem uns dies a diferents poblets per fer país, però ens trobarem, si voleu, a la província de terra del foc, ok?

Argentina. Buenos Aires: vos boludo, querés bailar un tango?

2010-01-23T23:33:00.013+01:00

JA ESTEM A ARGENTINA!!!!!!! No us imagineu quines ganes teniem de sentir parlar un idioma familiar!. Bé, ja hi som i ara a disfrutar. Com podeu veure, Mafalda, ens acompanyarà durant tot el viatge per aquestes terres. És tant gran!, peró tenim temps, així que animer a poc a poc i amb bona lletra. Ara ens trobem a Buenos Aires, la capital, on tot és semblant peró diferent a la nostre terra. És una cosa estranya.

Com a totes les capitals, Buenos Aires té punts molt turístics on, més que veure un aspecte propi de la ciutat, el que veus és una atracció turístifca: el caminito ho és. I qué és el caminito? doncs un carrer del barri de la boca on totes les casetes estan pintades amb colors super lluents, com blau, groc o vermell, i la raó era que de la pintura que sobraba de pintar els vaixells (la Boca té port i era mooolt important), l'aprofitaven per les cases. Extremadament turístic, peró aquí el teniu.

Evidentment una de les atraccions dels carrers de la capital, es veure als ballarins de tangos que ofereixen els seus espectacles a canvi de plata.

La Bombonera és el camp del Boca Junior. Per desgràcia nosaltres no hem pogut coincidir amb partits al camp, peró deu ser un espectacle brutal, ja que el camp és relñativament petit i la gent viu moolt el fútbol, i els del Boca són coneguts com "la 12", per ser un jugador més. Ara bé, no hi vagis sol, ni al camp ni al barri per la nit, perqué et poden passar coses no gaire bones. Nosaltres no ho probarem, es clar.

És impossible explicar com viuen el fútbol aquí: parets pintades, converses per tot arreu i a totes hores, partits al carrer, a la platja, però la diferència amb Catalunya, és que, en molts casos, parlen de la selecció com una esperança de país, com una cosa molt pròpia de cadascú. Molt passional, vaja!

En fi, que si et separes una miqueta del "caminito", pots veure una miqueta, no més, com és el barri, i et pots imaginar com viuen per aquí.

Parrillada!!, divina parrillada que ens hem fotut. Vosaltres ho teniu, però sabeu que és viure sense bona carn amb patates, o bona pasta, etc., arribar aquí, i trobar-te tot a la teva disposició? Guau!, Per Àsia era difícil (excepte Indonesia i Vietnam), i a Austràlia impossible pels preus (gràcies Mayte per aquells plats bonissims).

Las madres de la plaza de mayo, són una associació que lluita pel reconeixement de la seva causa, com és la desaparició dels eus fills per la dictadura de Videla, entre el 1978 i 1982 (més o menys). Nosaltres, des de casa, hem llegit una mica i hem vist algun documental sobre el tema, i teniem ganes de, si més no, veure amb els nostres ulls la seva lluita: Cada dijous, a les 15:30 h, sempre, sempre, sempre, es reuneixen amb els seus mocadors al cap (que tenen una molt bonica història), i donen voltes per la Plaza de Mayo, demanant justícia pels fills de p. que van assassinar als seus fills. Uns 30.000 (si no estem equivocats). El seu moviment va més enllà de qualsevol moviment i perdura en el temps, de fet, només tenen un arma, i és que es recordi el seu dolor. Us recomenen de debó una cosa molt fàcil: si no coneixeu massa, entreu al youtube i poseu madres de mayo, o alguna cosa semblant, i possiblement trobareu un petit documental sobre la seva lluita. A Argentina, les injustícies són molt corrents.

No podiem deixar passar la ocasió de conèixer la casa on va viure Carlos Gardel, un tio que escribia lletres de tangos (i més) com aquesta: "y todo a media luz, que es un brujo el amor, a media luz los besos, a media luz los dos...". Oh!!

Aquesta escena és comuna a moltes de les capitals que coneixem. A casa, ens ho trobem, però aquí, a Buenos Aires, és molt important la quantitat de gent que et trobes tirada al carrer. Als barris turístics, hi ha moooolta policia, i fora dels barris turístics, fora de la capital, a la província, et trobes molts Villas amb milions de persones que viuen en situació de precarietat absoluta. No hi hem estat (per raons evidents), però Buenos Aires és molt més que tangos i mafaldas.

Sant Telmo, un dels barris més turístics de la ciutat, aplega els diumenges un mercat artesanal molt gran. Els argentins són molt artistes, i et fan una cosa guapa dún tros de ferro (es busquen molt la vida). Nosaltres ens hem allotjat en aquest barri.

La plaça Dorrego és com una plaça de gràcia: artesans venen el seu material, terrasses per pendre alguna cosa, música al carrer...en fi, aquesta és la més coneguda del barri de san telmo, i hem de dir, que s'hi està molt bé.

Benvinguts al cementiri de la Recoleta, el més important i ric de la ciutat, i diriem que del país. Allà hi són enterrats molta gent important, des de presidents de la República, fins a la conegudíssima Eva Perón, "Evita". El lloc és enorme com no us imagineu, i la diferència és la opulència dels mausoleus, d'un tamany enorme. De fet, la Recoleta és el barri més ric del la ciutat.

Abans d'entrar, però, una mica de tangos amb aquests artistes de carrer que, amb el seu mate, passen hores esperant les monedes del caminant.

Evita!!, evidentment és el punt més visitat del cementiri, i el que més flors té fresques. Si un el vol trobar sense preguntar, no ho aconseguirà mai. Nosaltres vem preguntar.

Ale i Mariana són una parella de buenos aires amb la qual hem compartit sopars, xerrades i concerts (com la foto de més amunt, gran artista: Coiffeur). Molt bona gent, amb molt bona onda (com diuen per aquí), i amb la que hem conegut una miqueta més la realitat de la ciutat per boca de gent local. En fi, que deixem la capital per anar baixant pel país fins arribar a terra del foc, el lloc més austral de la terra (diuen). Aquí, a la ciutat, hem fet allò que voliem fer fa temps: "vida normal": anar al cine, menjar gustos coneguts, xerrar amb la llengua de cervantes, etc., i ho hem aconseguit, ara toca moure's. Anem!.

Australia: esperit salvatge

2010-01-21T19:46:00.002+01:00

Que ràpid han passat els dies a Austràlia. Ha sigut al voltant d'un mes i hem recorregut una petitíssima part del país, però quin país!!. T'hi trobes de tot: paratges idílics de platja, llocs remots on no hi arriba ni deu, gent super simpática a tot arreu (i no exagerem). Els australians tenen pocs complexos i es nota amb el tracte, gent molt maca. D'acord que la nostre no és la millor època per visitar Austràlia, temps dur, i sobretot per ser temporada alta i els preus es disparen, però tot i així marxem amb la sensació d'haber captat una mica com s'ho fan al país, com funciona vaja!. Aquí hi deixem amics que ens han obert casa seva sense cap problema, i és una raó contundent per tornar-hi, i ho farem a l'hivern seu, a l'estiu nostre, on tot és molt més fàcil. També marxem amb la sensació d'haber descobert llocs únics al món, llocs que només et trobes aquí, a Austràlia, i això recompensa molt. Si ens pregunteu si és com un s'imagina des de casa? doncs creiem que sí, que en general els estereotips són real, tant els bons com els no tant bons. Tooot és tant salvatge!! tant potent!! tant llunyà!!! i això ho fa fascinant, i tot i tenir en compte que la cultura aborígen (base real del país) ens ha quedat una mica lluny (queda pendent), creiem que la societat australiana té el seu punt. Bé, ara sí, hem decidit que ja toca xerrar amb castellà, i que Buenos Aires està a 13 hores de vol, així que no ens ho pensem més, i cap a la terra de Gardel que anem. Suposo que ens acompanyeu, no?? menjarem empanada i ballarem tangos a la bora de la bombonera, mentre maradona ens aplaudeix i Evita, dins del seu mausoleu, escolta gardel i observa els nostres desastrossos pasos de ball. A tope!!

Australia. Sydney: quina gran bahia!

2010-01-15T23:35:00.018+01:00

Ja som a Sydney!, ciutat coneguda per la seva bahia amb l'òpera House i el Harbour Bridge. El cert és que des del primer moment que hem trepitjat aquesta ciutat, ens ha donat la sensació, en molts moments, de trobar-nos a Barcelona, i no sabriem explicar el perquè. Com veieu, tant de dia com de nit, la panoràmica que es té des dels diferents parcs que envolten la ciutat, és brutal. Sydney no és la capital del país, però és qui més pes té turísticament parlant. Moltes empreses tenen la seu aqui, i es nota que la vida en ella és, com diriem, econòmicament sense problemes (en general). Nosaltres ens hi hem sentit molt còmodes.

Els ferrys són un mitjà de transport molt utilitzat pels locals, ja que la ciutat està partida per l'aigua, i si no vols donar molta volta per carretera, el ferry és la millor opció. Per qui tingui curiositat, l'opera house va trigar en estar llest 14 anys (inaugurat al 73), i va costar 10 vegades més del que en un principi es creia. Formes de vela al vent, té un teatre per 1600 persones, el concert hall per 2700, teatres petits, cine, sala d'expos, cafe i restaurant. Pel que fa al pont, té 8 carrils de cotxes, dues vies de tren, un carril bici i un de peatons, i quan el tens davant, et quedes parat de com és de compacte i gran (que no llarg).

Com es deia això.... ah si! siestecita!, i quin millor lloc per fer-ho, que a la gespa d'un parc tocant el mar i la bahia de la ciutat.

El Queen Victoria Building va ser construit al 1898 i allotjaba el mercat de fruita de la ciutat, però sobre el 1980 va ser restaurat i ara presenta aquesta cara tant "cool" de la ciutat, amb botigues de diseny i marques importants. Com molt elegant, i Sydney ho té això, és com molt ben posada.

Un altre skyline de la part financera de la ciutat, i per què us orienteu, la òpera i el pont estan just a la dreta de la imatge.

Salts d'alegria!! és el que fem cada cop que trobem un lloc per estirar-nos i escoltar la ciutat des de la distància. Quina vida la nostre, oi!.

Hem tingut sort i hem enganxat un festival musical, on podies veure diferents actuacions de molts països, tot assegudet al parc (i sense pagar res, yuju!!). La primera imatge, és d'un concert d'una gent americana del pal Blues Brothers, i la segona és un espectacle brutal que vem veure d'una gent (creiem que de l'India), que va deixar a tothom flipant de com van tocar de bé.

Entre concert i concert, pa amb tomàquet i OLI D'OLIVA!!!. Quin luxe poder trobar-lo als supers, i fer-te un pic nic de putamare, fins i tot amb (literalment de l'etiqueta): spanish chorizo. Evidentment, na que ver!!, però és el que hi ha, menos da una piedra. Si us fixeu a la foto, l'oli, fins l'última gota!!, que ha costat arribar aquí, com per ara deixar la cullereta amb gotetes de l'or líquid.

CURIOSITAT: Per alguns països asiàtics i per Austràlia, és molt comú trobar-te un parc públic amb indicacions d'on anar i demés, però també amb indicacions d'on és el Mc D., per exemple. Nomès et trobes a tot el parc un lloc per menjar, per què? doncs perquè el senyor Mc D. paga a l'ajuntament local part del cost del parc, i a canvi hi posa el negoci i la publicitat per tot el parc. Rodó, vaja!!. Per cert, no us podeu arribar a imaginar, quants Mc D. hi ha al món. A patades! i més que qualsevol altre marca.

Això és bo: només arribar a la ciutat (per la tarda), vem anar a la bahia, tot caminant entre els parcs que hi ha (alguns com els nostres pobles), i tot d'una, veiem sortir d'un arbre un ratpanat d'un metre ben bo....imagineu la nostre cara...dios!, és batman!, però no, era un dels més de 4000 ratpanats que vieuen des de fa anys a Sydney. Com veiem a la foto (tots els punts, ho són), la seva hora de sortir a menjar, és tot un espectacle, i més encara, quan veus literalment batalles campals al cel entre ells i els altres ocells diurns. La guerra de les galàxies versió batman Vs piolín.

Bé, hem decidit que deixem aquest continent per anar a Sudamèrica. Aquí és temporada alta, i la primera intenció de saltar a Nova Z. haurà d'esperar, degut als preus dels vols. Però cap problema, aquí, deixem amics que voldrem tornar a veure, suficient per tornar i, llavors sí, fer el salt a NZ i visitar altres parts d'aquest gegantissim país. Ens ha encantat el que hem vist. Veniu amb nosaltres a Argentina, no?, suposem que desprès de tants mesos, ara no pensareu no acompanyar-nos, eh!!, segur que teniu ganes de dir allò de: Eto.... sos un boludo, y un macanudo!!. Abans de marxar però, us volem deixar aquesta imatge de pau, per vosaltres, perquè us estimem!.

Australia. Brisbane: si no tinc platja, doncs en faig una

2010-01-10T06:42:00.009+01:00

Ja som a Brisbane, ciutat d'un milio i mig d'habitants que es troba al nord de Sydney (el proper i ultim desti a Australia). Hem trobat en Brsibane una ciutat calmada i simpatica, on et pots passar tot el dia passejant pels seus carrers o assegut als seus parcs sense tenir la sensacio de perdre temps. Com veieu, moltes de les ciutats i pobles d'aquest pais fan vida a l'aigua (deixant de banda el centre, es clar), i Brisbane no es menys.

A totes les ciutats que hem visitat, hem trobat una noria gegant d'es d'on pots obtenir una panoramica genial de la ciutat (i d'es d'on tambe et pots marejar).

D'aixo se'n diu ser practic: com no tenen la platja al costat, o si la tenen no es poden banyar per perill de meduses, etc., doncs es fan unes platgetes artificials d'aigua dolc,a, i tots contents. No us imagineu que agradable que es trobar-te aixo enmig d'una ciutat. Primer una piscina, mes enlla la platja, segueixes i et trobes jocs d'aigua, i al final un riu amb les seves pedres i tot. Refrescant a tope, vaja!. Per cert, aqui la frigo es diu streets (en cada pais, la trobem amb un nom diferent).

Els gratacels son part important de les ciutats australianes, pero com tambe et trobes molts parcs i rius, doncs la cosa cambia molt. Molt mes relaxada, no?

Aquests dies a brisbane hen estat a casa del Luke (germa del Clint), i ens ho hem passat genial amb les timbes de poker. Eh Luke! gracies pels macarrons tant bons, i si vols, ens veiem amb Radiohead a Lima. Be, marxem cap a Sydney, a veure la seva bahia tant elegant. Anem!!

Australia. Bundanberg: Happy new year!!! (part II)

2010-01-10T06:29:00.007+01:00

BON CAP D'ANY A TOTHOM!!!!. Sabem que arriba amb una mica de retard, però ja diuen que més val tard que mai, no!. Nosaltres ho vem celebrar amb una blue moon, és a dir, una segona lluna plena en un mes, i que millor que el dia de cap d'any, donant-li la benvinguda cridant-li a la lluna. Per fer-hos memòria, seguim a Bundaberg, a casa la Mayte i el John, disfrutant de vida casolana però enmig d'Austràlia.

Quan parlem que aqui la mar és salvatge (si no vigiles), aqui us deixem la imatge com a exemple: enmig d'unes aigües aparentment tranquil·les, dues persones (a la dreta superior) agafades a una senyal que indica corrents, i sense la possibilitat de sortir-ne solets. El rescat ràpid i sense problemes, però això et recorda que no és el mediterrani.

Un joc curiòs que tenen aquí és aquest: creiem que ve a ser com una petanca, pèrò amb boles més grans i amb algunes diferències en les regles. Et trobes camps d'aquests per tot arreu.

La senyal!! típica oi!, et recorda que et trobes molt lluny de casa (però ja queda menys per trobar-nos). El tema dels cangurs és seriòs, ja que molts dies a l'any es produeixen accidents per "culpa" dels cangurs, tot i que ells nomès volen passar la carretera per anar a dormir o buscar menjar. Hem vist uns quants animals morts a les voreres, i molta gent ha sofert greus accidents. Això és Austràlia, tu!.

CURIOSITAT: aqui teniu al nostre amic John comprant tomàquets, però si us fixeu no hi ha ningú que atengui, sino que tu arribes, et serveixes i deixes els calers en un pot. Sindries, melons, i molts més, es compren d'aquesta manera. Els grangers venen generalment el seu producte al er major, però deixen una petita part a un bon preu per vendre als locals. Coneixem llocs que el pot amb la pasta trigaria dos minuts en volar, i vosaltres?

Per acabar per Bundaberg, hem fet unes immersions a lady Musgrave, illa que es troba ja a la gran barrera del corall.....que dir!!! guau, guau, i reguau!. Quina pena que la càmera que vem comprar per l'ocasió fos una caqueta i creiem que s'ha trencat (ja veurem), però quina passada... i per què? doncs perquè en una immersió d'una horeta, vem aconseguir veure molts colors de corall (verd, vermell, blau...), milers de d'espècies diferents de peixos, però gran sorpresa va ser quan de cop i volta veiem a la nostre instructora amb la ma al cap com si portes una cresta, i en un primer moment vem pensar que habia vist un punki fent submarinisme, però no!!, era la senyal de taurò.... primer vem veure un taurò lleopard d'uns 3 metres, i desprès un taurò blanc més petit que va passar a tocar. Quan creiem que la satisfacció era plena, ens trobem de cop i volta amb la manta ratlla més graaaaaan que mai hem vist (vale, nomès hem vist aquesta, però a la tele si)....4 metres d'ample per 4 de llarg.....i com l'animal era territorial, no es movia gaire del mateix lloc....quin luxe!....bocavadats, vem estar-hi una bona estona observant els seus moviments elegants i comparant el nostre cos petitet amb la seva dimensió. Inexplicable, vaja!. Bé, marxem, i deixem aquesta part d'Austràlia amb la sensació d'haber fets nous amics: gràcies Família Llorente Tablado per la vostre hospitalitat, i ja sabeu, casa nostre és casa vostre. Dit això, ara sí, marxem cap a Brisbane uns dies per veure com s'hi viu allà. Anem, no?

Australia. Fraser Island: o l'orígen del paradís a la terra

2010-01-04T05:58:00.016+01:00

Al llegir el títol, un deu pensar: si home! i que més!. Doncs sí, aquesta illa, segons la nostre opinió, podria ser l'orígen de totes aquelles postals que tenim al cap del que seria el paradís, la postal perfecte, vaja!. Fraser Island és la essència de totes elles. Tot ha començat amb un ferry que ens ha dut de Herbey Bay, poblet tranquil i coster del sud de Queensland (a 1 h i mitja de Bundaberg), fins a l'illa, tot embarcant el 4x4 que hem llogat Bárbara (filla de Mayte i John), la seva parella Clint, i nosaltres dos. Comença doncs l'aventura!

Fraser és una illa molt insòlita, on boscos plujosos, llacs d'aigua dolça, animals únics, camins impossibles de transitar, platges salvatges i dunes de sorra finíssima es junten per formar l'illa declarada patrimoni de la humanitat. Aquests són dels llocs que compensen a qualsevol viatger, i mai et deixarà indiferent. També entenem que les imatges no donen prou fe d'allò vsicut, per això (com sempre fem), us animem a "acostar-se" per aquí i experimentar-ho tu mateix. La illa es conserva d'una manera molt semblant a quan el capità Cook la va registrar al 1770. Un cop surts del ferry, les rodes del cotxe ja trepitgen sorra, creues tot l'ample de l'illa entre boscos enormes, i vas a parar a l'altre banda, on l'oceà pacífic mostra molta de la seva força. Ves en compte si vols banyar-te, taurons, meduses mortals i moooolts perills més viuen per aquestes aigües. Quins cels, oi!.

Quan circules per "l'autopista" entre aigua i sorra (anomenada 75 mile beach), al fons començes a divisar el Maheno, vaixell que al 1935 va naufragar en aquestes aigües. És moooolt gran i sembla mentira com l'aigua de mar pot desfer el material d'aquesta manera. Espectacular.

Al nord de l'illa, desprès de fer una bona quantitat de km, arribes a unes piscines naturals on les onades que trenquen amb les roques, deixen suficient aigua per sentir-se com en un spa. Sensacions úniques.

Doncs com la imatge, km i km de sorra, i una cosa molt important a tenir en compte són les marees, ja que et pots trobar que l'aigua puja a molta velocitat i acaba per menjar-se tota la sorra, el que significa que et trobes al cotxe, sense camí i rodejat d'aigua. Una aventura.

No és un gos, és un dingo i són els més purs d'Austràlia, ja que mai han sortit de l'illa i els gossos estàn prohibits per poder conservar la puresa. Semblen inofensius, però són salvatges i han matat a més d'un nen. Per tota l'illa et trobes informació de que fer si et trobes un dingo de cara. Penseu que aixó és Austràlia, i els perills són reals, és a dir, els taurons existeixen, els dingos poden matar i el mar té corrents molt perilloses. Sentit comú, res més.

Que dir dels llacs d'aigua dolça i transparent que et trobes per Fraser.....guauu!!. Fresqueta, clara, amb sorra blanquíssima i rodejats de boscos...uf!, l'orígen del paradís, vaja!.

Central station és un antic campament fuster d'on surten molts senders cap a diferents punts dels boscos plujosos. El contrats és tant gran en aquesta illa!!, i el cotxe no us imagineu com tira!.

La tenda de campanya, cortesia de Mayte i John, era més gran que molts dels pisos d'avuí dia. El camping era ben enmig de l'illa i allà hi vivien(ide fet, hi viuen) toots els insectes i petits reptils que us pogueu imaginar, però el dia (i el 4x4) et deixa tant cansat (i això que ha conduit Clint, molt bé, per cert), que només vols menjar alguna coseta i dormir.

Aqui teniu a l'equip de rally, bé, falta el de darrere la càmera. Una gran aventura, si senyor!. Gràcies Clint per la gran conducció i gràcies Bàrbara per la teva maestria amb el mapa, be, i per ser tant enrrotllats. Salut! i ens veiem encara per Bundaberg, ok?.

Austràlia. Bundaberg: els nadals com a casa (part 1)

2009-12-30T00:48:00.026+01:00

BON NADAL A TOTHOM!!!!. Aquests són dies importants per estar amb la família i els amics. Nosaltres ens trobem lluny (molt lluny), però volem dir-vos que us estimem i que us trobem a faltar. No cal dir més.

Benvinguts a Bundaberg, poble d'uns 50.000 habitants que es troba a les portes de la gran barrera de corall i on s'hi respira tranquil·litat australiana. I que fem aquí? doncs ens han convidat Mayte, Johnny i les seves filles Raquel i Bárbara a passar les festes amb ells, "españolicos por el mundo", vaja!. Des de casa ens van posar en contacte (gràcies Salomé i Ramón), i la rebuda ha estat genial. Abans de continuar però, us expliquem com hem fet els 1000 km que hi ha des de Sydney a Brisbane, per si algú està interessat en un futur (de Brisbane a Bundaberg en tren): Relocation, i què és? tu llogues una caravana per fet el teu viatge amb la família de Brisbane a Sydney (de Barcelona a Sevilla), i la tornes fins al dia que hagis pagat. Doncs relocation és tornar el cotxe al lloc d'orígen, és a dir, de Sydney a Brisbane, gairebé gratis, però amb un límit de dies, i això significa que no et pots encantar pel camí, però fins i tot et donen diners per benzina. A nosaltres ens ha sortit super rodó i ho recomanem. Com veieu a la foto, la caravana està de conya, amb aire acondicionat, dutxa i el que vulguis. This is Austràlia!!. Ara bé, espavila't i condueix per l'esquerra un trasto com aquest. Molt divertit.

Bé, tornem a Bundaberg. Aquí teniu als anfitrions asseguts al sofà del vaixell que tenen atracat a propet de casa. No us imagineu que agradable que és sentir-se com a casa en aquestes dates, quan precisament estas més lluny que mai de casa. Per cert, el vaixell genial, i Johnny un gran capità.

Aquí, a Austràlia tot és molt gran i extens, i com veieu a la imatge, les cases són amples i separades les unes de les altres. L'arc de Santmartí és un regal per tots vosaltres.

Per aquestes terres, el cel i el mar s'ajunten, i et trobes llocs on t'hi quedaries dies assegut tot observant com puja i baixa les marees.

Sopar de nitbona amb tota la família (Johnny està darrere la càmera). Desprès de dies i dies procurant menjar "bueno bonito barato" (Austràlia, desprès de mesos a Àsia, ens ha fotut als morros amb els preus), a casa de la Mayte i el John, estem tastant veritables delícies. Ja veieu que la màniga curta acompanya totes les festes. Ou ou Ou!!

El pare Noel (col·lega del cagatió), ens ha portat aquest Kit per poder sobreviure amb èxit a austràlia: repel·lent pels supermosquits, crema solar (el sol aquí és superdur), Aloe Vera per calmar les cremades, dues cosetes per posar el refresc (aquí ho utilitzen per la cervesa) i conservar-lo fresc, i l'enganxina per fer país. Un gran detall del pare Noel, la veritat.

Bé, segurament on esteu ara tots vosaltres és impensable aquesta imatge, no?: banyet de nadal!!. A tope, i en un paratge collunut. Que dura que és la vida del viatger!!.

Una miqueta de kitesurf a les platges de la zona. El lloc és perfecte per tastar tots aquests esports d'aigua, sobretot el kite, ja que el vent bufa ben fort.

Aqui teniu a la caputxeta vermella sense caputxeta, a mare noel amb bikini, que han sigut rescatats pel surfrescue Johnny.

Us deixem aquesta imatge perquè podeu veure quina llum et trobes per aquests llocs. Quan ets aquí, veient com el sol vol trencar els nuvols, mentre els arbres es mouen pel vent, penses: Joder!, que petit que soc!.

Aquí teniu la proba definitiva que demostra que estem a Austràlia: cangurs, i aquests són totalment salvatges (que té molt de mèrit, la veritat). Per aquesta zona, en trobes molts i us hem de dir que és molt curiòs veure un animal que mai abans has vist, veure com marxa saltant un tros d'animal de metre vuitanta, mentre a tu et queda cara de pà. Penseu que aquests cangurs que viuen lliures, generalment, quan veuen a 100 metres algunba cosa que no els agrada, giren cua i es foten a saltar. Us assegurem que és un petit espectacle veure una família de cangurs en llibertat. Guau!.

Un passeig per vora el mar, quan el sol s'està posant, et dóna una sensació de pau molt guapa, i si ho fas amb bona gent (com és el cas), millor encara. Bé, continuem per aquí i aviat ens tornarem a veure, si voleu, es clar.

Australia. Great Ocean Road: guau! guau!

2009-12-25T10:38:00.015+01:00

Despres de deixar Melbourne i de llogar un cotxet, hem recorregut uns 400 km d'anada i els mateixos de tornada per una part de costa molt guapa del sud del pais (tornem a estar sense accents), coneguda pels "12 apostols", conjunt de roques de diferents formes (per l'erosio de l'aigua), que donen una imatge molt salvatge al lloc (en realitat son 8 roques, ja que han anat caient). Per desgracia, hem tingut mals dies pel que fa a la llum, i no hem vist cels ni postes de sol bones, pero el lloc s'ho mereix. A la primera imatge els teniu, tot i que no s'aprecia be, hi son.
Una cosa tenim clara despres d'uns pocs dies al pais: Australia es molt salvatge. La fauna es unica i brutal, flora tambe unica, la mar pot ser molt salvatge, i si us fixeu en la imatge, sense veure grans onades ja que no hi havia mala mar, te molta forc,a i s'ha d'anar en compte on et fots.

Mes imatges de la costa, realment guapa. Els cels son especials i el rotllo que despren el pais et fa sentir molt petit, tot es molt gran i espectacular.

El nostre amic koala, aqui el teniu, i si tenim en compte que es bastant dificil trobar-ne en llibertat (no perque no n'hi hagin, sino perque no els veus), hem tingut molta sort. sempre es curios veure un animal que no t'es familiar i el koala, amb els seus moviments lents tot assegut a la branca de l'arbre, et dona sensacio de pais. I els cangurs per a quan, no!. Tot arriba!.

Alla segurament teniu fred, no?, doncs aqui tenim una caloreta de collons, i com veieu amb les ovelles, les ombres estan molt buscades. CURIOSITAT: a la part de costa nordoest on en uns dies anirem, hi ha la gran barrera de coral, la millor i mes gran del mon, platges de postal i sol abrasador. Doncs be, ara la majoria de les platges estan tancades (literalment). Per que?? meduses mortals, milions i realment et maten, si no ta'gafen a temps, en unes poques hores ets mort. Aixo et fa recordar que aquest es un pais moooolt salvatge.

Meduses a part, els racons que trobem en aquesta ruta son especials i et donen ganes d'agafar uns pals, fer-te una casa, llenc,ar la roba, agafar unes fulles per les parts intimes i au!!, a pescar i viure!. Sense mes......pero de moment, la roba segueix posada.

Els fars estan molts presents per aquesta costa, ja que hi ha moviment de vaixells i la costa i les seves aigues son dures.

Un moment de tranquil.litat per palpar millor les sensacions viscudes. Pneseu que, tot i ser una ruta turistica, et trobes en molts llocs sols completament (us heu de fer una idea de com es aquest pais de gran).

Be, per acabar us deixem amb una imatge perque us feu una idea de com es d'espectacular aquest lloc. El puntet que es veu, es una persona amb un cavall tot pasejant per la sorra. Que!!, idilic no?? doncs si, ho es. Ei, que tornem a Melbourne per agafar un vol cap a Sydney, on agafarem una relocation. Que es? en la propera entrada us ho expliquem. Salut!!

Austràlia. Melbourne: i els cangurs?

2009-12-21T10:44:00.018+01:00

AUSTRALIA!!!!! Ja hi som!, concretament a Melbourne, ciutat de tranvies, bahíes, llum i parcs. No us imagineu quins parcs tenen aquesta gent, molts d'ells més grans que els pobles on vivim. Bé, nosaltres hi hem passat 4 dies i podem dir que és una ciutat amb aire de poble (amb permís dels 3,8 milions d'habitants que hi viuen). Penseu que Austràlia és molt però que molt gran, i en canvi no té més de 20.000.000 d'habitants, els que es tradueix en ciutats molt extenses amb terreny. Vaja, que les distàncies són la òstia!. Com veieu a la imatge, el mar, l'aigua, forma part activa de la vida per aquests racons de món. Welcome to canguraland!.

Com veieu, quan els executius que treballen a les oficines dels gratacels acaben de currar, fan unes passes i marxen cap a la nòria i donar unes voltetes.

Sabeu aquelles pelis americanes on surten clubs de regatistes, amb aquells universitaris catxes i guapos??, doncs aquí en teniu uns quants a peu d'aigua. En aquest país és molt habitual aquests clubs on es junten els joves amb la fàmili i monten barbacoes. Penseu que alguns tenen més de cent anys.

Una hora qualsevol asseguts a les escales de de la Flinders station. El moviment de gents és brutal a totes hores, tranvies, cotxes....

Una cosa que ens està sorprenent és la llum i els cels que tenen aques país. Les fotos no reflexteixen gaire, però us assegurem que és flipant veure aquells cels que no tels acabes. A la foto una mesquita envoltada de gratacels.

El Federation Square Complex és l'ànima del centre de la ciutat, on t'hi trobes expos, concerts o qualsevol acte cultural. L'edifici és de zinc i té el seu punt veure con canvia amb la llum del sol. Com veieu, la gent aprofita per estirar-se allà on sigui.

De nit, els edificis s'enlluernen i donen una cara diferent. Com veieu però, el barri financer no és tant gran com el d'altres ciutats, però també té el seu rotllo amb les llumetes, no?.

Santa Kilda és una part de la ciutat més apartada del centre on t'hi trobes unes platges, molts restaurants i bars, la tira de bakerys (dolços), i un antic parc d'atraccions que té com a porta d'entrada aquesta boca de clown. Molt kitx.

Els barrets de cowboy et fan recordar que et trobes a Austràlia, on aquest el porta més gent del que us imagineu. Al cap i a la fi, com els americans, també és un país cowboy (a les radis sens moltes ranxeres).

Sí, aqui us deixem aquesta perla que hem trobat al centre de Melbourne: un lloc on venen xurros i donuts com a especialitats espanyoles. Ara bé, us assegurem que pel que tu compres allà un kilo de xurros, aquí nomès en tens un. Cariiiiiiisssiiiiimmms!.

Melbourne ens ha agradat, l'hem sentit propera i això fa sentir còmode. Potser hi tornem a buscar cangurs (je). Bé, per acabar, us deixem amb aquest avis amb el net, que barret al cap, marxen cap a casa (suposem). Nosaltres marxem, però cap a la "great ocean road", carretera que boreja una part de costa brutal al sudoest de Melbourne (anar i tornar, uns 800 km). Hem vist imatges per internet, i és super brutal. Veniu no??.

Indonèsia. Bali: estem descansant

2009-12-12T13:44:00.003+01:00

Ja ho sabeu: hem tornat a "casa" per uns dies. Aquí, a Seminyak, ens hi trobem molt bé, i dormir al mateix llit durants 10 dies seguits ens anirà molt però que molt bé. Propera parada: Melbourne.

La Xina: no us imagineu com és tot de gran

2009-12-10T11:30:00.007+01:00

1.350.000.000 d'habitants són molts habitants, i 10.000.000 de km2 (Espanya en té 500.000) són molts kilòmetres per conèixer i recòrrer en 24 dies. No ha estat la nostre intenció, i de fet, aquest país ha estat una sorpresa per nosaltres, ja que no teniem intenció de anar-hi; però ho hem fet, i podem dir: guau!!, que brutal que és tot, i quant aprens dels xinesos quan et trobes a casa seva. Qui no ha anat al xinès del barri, o al "totcent" i ha vist comportaments o aspectes d'ells que no entèn? doncs si vens per aquí, podràs entendre molt de la seva vida, del seu tarannà. Aquest és un país tant gran, que caldria mooolts mesos per tenir una bona idea de com és, de com funciona. A nosaltres ens ha agradat molt tot allò que hem vist, i que no soni a tòpic, la seva gent ens ha sorprès molt gratament (potser és que veniem de Vietnam amb la cara vermella), i això ajuda a fer país. La barrera lingüística ho és fins on tu vols que ho sigui. Sí, és evident que els xinesos no ens entenen ni nosaltres a ells, però amb bon humor i paciència ells es fan entendre i nosaltres també. Marxem amb la sensació de tornar, com si quedès pendent una bona passejada per aquestes terres que tant i tant tenen per donar. I senyors, no ho dubteu ni un minut, Xina és el present i el futur, en tots els aspectes, i ens agradi o no, ells diràn quin és el camí a seguir (amb els indis, es clar). Ara sí, el descans esperat, Bali, Helena i Agung ens esperen.....uf!!, desprès de tant moure's, que bé que anirà aturar-se a rumiar una miqueta totes les sensacions viscudes, i sobretot, procurar veure-ho tot des d'un altre perspectiva més calmada. Vaja, tant calmada com tot el dia a l'aigua. Yuju!!. Eh!, ens veiem a Austràlia??

Xina. Macao: parlant portuguès a la Xina

2009-12-08T10:25:00.014+01:00

Macao, o el que és el mateix, que cony fa un xinès parlant portuguès a la Xina, és un lloc curiòs de visitar. Nosaltres hi hem arribat des de Hong Kong amb un ferry que en un hora es planta a la ciutat, i com Hk, és un exemple de ciutat col·lonitzada, en aquest cas per portuguesos, que des del 1999, ja forma part del territori xinès, tot i que amb el nom de regió administrativa especial, com Hk. La ciutat és coneguda per diferents coses, una d'elles és l'arquitectura occidental tant ben conservada que t'hi trobes (la més antiga de tot el país), i que no deixa de xocar trobant-te com et trobes a la Xina. Va ser declarada patrimoni de la humanitat, i com veieu la plaça major és collonuda......tot i que actualment es troba com mostra la foto de sota...

Així no impresiona gens ni mica, no!. Bé, la història és que és un punt veure aquests aires com mediterranis en una ciutat xinesa.

Perquè senyors, l'idioma oficial, és a dir, aquell que el govern utilitza, és el portuguès (també el mandarí), però com veieu a la foto (en honor a un dels viatgers), és si més no graciòs veure tot de cartells en portuguès i xinès. Penseu que, tot i ser oficial, no són molts els habitants de la ciutat que parlen o entenen l'idioma de figo. surrealista? potser sí.

L'arquitectura col·lonial està molt ben conservada, i et trobes antigues esglèsies per tota la ciutat (de vegades, et dóna la sensació que ets a Cuba, amb aquelles esglèsies blanques). A la foto, la ruïna d'una esglèsia que s'ha convertit una mica en el símbol de macao, junt amb la ciutat fortificada que et trobes al centre de Macao. Si vols estar-hi sol, tranquil, o vens a les 12 de la nit, o et fots, perquè ets a Xina, i els xinesos són per tot arreu.

Las Vegas?? noooo, Macao. Aquesta ciutat, a més de ser coneguda per la seva arquitectura, és coneguda per la gran quantitat de casinos que t'hi trobes, però molts i els més importants. Des que va passar a ser part de Xina, el govern ha obert les portes a aquests ingressos, i no us imagineu la paaaaaaasta que es mou cada dia (i cada nit) per aquí. Bé, nosaltres hem flipat amb la facilitat que la gent es juga grans quantitats de diners sense miraments (ludopatía potser?), i els casinos fleten busos i busos de xinesos que venen des de tots els racons del país, amb el pensament de guanyar molta pasta, tot i que molts d'ells tornen a casa sense un duro, bé, sense una pataca, la moneda de Macao.

I on hi ha pasta, t'hi trobes les grans marques obrint botigues com si fossin Mc donnals. Si us fixeu,a l fons es veuen altres casinos amb les seves llums de colors i els seus espectacles enormes, amb fonts, música i el que vulguis per atraure clients. Aquest centre comercial que veieu, està en construcció, però possiblement en una setmana ja és obert, perquè els curreles d'aquí treballen dia i nit, literalment.

No us sembla que ens trobem a qualsevol ciutat del món menys a una xinesa? A nosaltres ens fa molta gràcia pujar al bus públic i veure els cartells de les parades amb noms com fortificado o igresia de san José, o trobar-te una esglèsia com aquesta a prop d'un temple xinès. Genial eh!.

Els racons de la ciutat a la nit et transporten a un altre lloc, potser a prop de casa. Però mentre la ciutat dorm........

Nosaltres anem al casino a reventar-nos la pasta!!!!. I quan ja no en tinguem, tornarem a casa l'Agung i l'Helena, a Bali, per descansar i agafar forçes per Austràlia. No, fora bromes, deixem Xina per la part portuguesa, que gran és Xina i quants viatges necessites per conèixer una mica del gegant asiàtic. I com hem dit, ara hem decidit tornar a Bali ha passar uns dies amb l'Helena i l'Agung, que ens fan sentir com a casa, i així preparar una miqueta el viatge per Austràlia. Per cert, no us penseu que ens gastat la pasta en el casino, eh!, nomès unos cientos de miles de dólares, nada más. Veniu amb nosaltres a descansar a les platges de Bali?

Xina. Hong Kong: i l'home va crear la llum de neó

2009-12-05T14:20:00.016+01:00

Hong Kong és d'aquelles ciutats que no s'oblida mai, i no és pels monuments que tingui, o per les seves platges, no, res d'aixó, el motiu per la qual no l'oblides és simplement per com és. No us imagineu quina cara et queda quan, desprès de deixar el tren que et porta de la "frontera" xinesa a la ciutat, puges des del soterrani del tren a la ciutat, i veus tots aquells gratacels d'apartaments i d'oficines, aquella quantitat de gent en aquell lloc tant petit!. Impresiona. Hong Kong, fins al 1997, era part dels territoris col·lonitzats dels britànics, era un reducte de capitalisme enmig de la xina comunista (bé, encara ho és). Ara es considera una regió administrativa especial, i aixó vol dir que pertany a Xina, però amb moneda pròpia, lleis pròpies i vida pròpia. Una història, vaja. Centrant-nos en la ciutat, aquí us presentem la postal de la ciutat, o skyline. Brutal quan hi ets. Tots els edificis que veieu pertanyen a la illa de Hong Kong (la ciutat en sí, està composta de moltes illes i gairebé totes deshabitades) , la part financiera de la ciutat, i cada nit, a les 8 h., fan un musical amb llums des dels gratacels que és collonut. Sembla una turistada, però realment ho fan molt bé. a les fotos només s'enganxa una mica, però era a una banda i a un altre de la ciutat, llums i rajos... molt de Hong Kong, vaja.

Com els xinesos ho copien tot, s'han inventat un passeig de les estrelles, on t'hi trobes tot d'actors i actrius xinesos amb les sves mans immortalitzades amb ciment a la seva estrella: Jet li, J. Chan o Bruce lee són alguns dels més coneguts per nosaltres. Al senyor Lee fins hi tot l'hi han fet un monument. Ja diem, molt xinès.

Aquest és la postal des d'un mirador que hi ha al pic Victòria, lloc molt visitat per tothom que visiti la ciutat, i per orientar-vos, ara ens trobem a l'altre costat, és a dir, passant l'aigua, si segueixes recte, vas a petar a Xina (tot i que jo hi ets), i els gratacels que veieu primers, són els de les llumetes. De nit, el lloc també és màgic.

Tot i la modernitat, les tradicions perduren a Hong Kong, i pots trobar-te un vaixell tradicional xinès envoltat de gratacels ultramoders (hem de dir però, que aquests vaixells, funcionen amb motor).

Com veieu a la imatge, moltes vegades tens la sensació de trobar-te en una maqueta, i els gratacels no sembla que siguin tant grans, però ho són, i molt. Penseu que degut al poc espai que tenen, per un lloc aigua i per un altre muntanya, s'apleguen en edificis de potser 100 plantes d'apartaments per aprofitar l'espai al màxim.

Sí, si et passes uns dies per aquí, et pot donar la sensació que els edificis et cruspeixen, tot i que ells troben llocs per fer una miqueta d'esport.

Si vens amb intenció de comprar quelcom, ho farás, i possiblement comprarás el doble del que en un principi anaves a fer. Neó per tot arreu, gent per tot arreu, i a totes hores (penseu que, per exemple, els Mc donals són 24 hores). Cues per entrar a les botiques de luxe: Gucci, Prada o Vuitton venen amb cues, i a 5 minuts caminant, a temple street, et trobes un mercat un et venen bosses Vuitton, Gucci o prada per 5 euros. Quin és fals? quin no? el que val 300 euros? el de 5?.

El transport públic a la ciutat és collonut (riute tu del de Barcelona), i els trams et porten a qualsevol lloc de la ciutat. Us ve a la memòria el so del tranvia quan camina per les vies? com mola, eh!

Flipant: un mercat on et trobes un munt de parades amb pitonisos i pitonises, uns amb cartes, altres amb pedres.... que et llegeixen el futur. I això que veieu és cua per una d'elles, que pel que es veu, ho deu fer de conya. nosaltres no ho hem probat, i no us penseu que és una turistada, tothom era local. This is Hk!

Ens hem volgut comprar un equíp fotogràfic collonut a la ciutat, ja que és a la meitat de preu que a casa, hi ha estat impossible. Per què? doncs per moltes raons, una d'elles era que el venedor s'adormia al mostrador i no volia treballar, un altre, desprès de gairebé pagar i dues hores de negociació, et diuen que no tenen stock però que et poden oferir una equip molt més barat i millor. Així de surrealista. Bé, us deixem aquesta imatge presa amb ull de peix que ens recorda una mica a cámera cafe, no?. La cañi i el bernardo?, al fons, de groc, el bo de julián. I ara, marxem cap a Macao, amb una posició similar que Hk, però portuguesa, i amb molts casinos del pal Las Vegas. interessant segur que és. Us imagineu a un xinès amb l'accent portugueix?